100 anys d’Antoni Tàpies

La Fundació Tàpies enceta el centenari de l’artista sota una nova direcció: Imma Prieto, comissària, investigadora i escriptora, ha guanyat el concurs internacional per dirigir el centre artístic durant els propers cinc anys. Prieto, que considera que cal repensar Tàpies des del present i, alhora, reflexionar sobre el present des de Tàpies, vol mostrar sobretot la faceta assagística de l’artista, que treballava sempre des de l’obertura, el diàleg i l’actitud crítica. «Per mi, Tàpies és més vigent avui que a la seva època, i cal tornar a posar Tàpies sobre la taula en els debats locals i en els internacionals», explicava Prieto fa uns dies a una entrevista de Joan Burdeus a Núvol.

L’Any Tàpies va arrencar ahir, 13 de desembre, el dia que l’artista hauria celebrat els cent anys. A banda d’oferir unes portes obertes amb accions artístiques i actuacions, la Fundació va inaugurar dues exposicions: Tàpies, l’empremta del zen i A=A, B=B. La primera, comissariada per Núria Homs, se centra en l’interès de Tàpies per les creacions d’alguns monjos japonesos que, als segles XVIII i XIX, van transformar l’escala de valors convencionals del budisme zen i van fer una crítica de la cultura imperant i la tradició artística.

L’objectiu de l’exposició és mostrar la influència de les actituds, imatges i tècniques d’aquests artistes sobre el llenguatge de Tàpies; una influència, destaca Homs, que no es va donar en forma de còpia directa, sinó com una integració d’una «manera de treballar i entendre l’acte creatiu». Les obres dels monjos zen es caracteritzen pel seu esperit crític, acompanyat sovint de sentit de l’humor, i també pel paper actiu que atorguen a l’espectador. La mostra, que compta amb una quinzena d’obres inèdites, ensenya com Tàpies en diverses ocasions va adoptar aquesta forma de fer art i va fer referència a temes característics del budisme zen com el pas del temps, la inevitabilitat del canvi o la interconnexió de totes les coses.

A les obres exposades es percep la relació immediata i espontània que mantenia Tàpies amb la seva creació; de fet, els mateixos monjos zen, que volien minimitzar el pes de l’anàlisi intel·lectual a la disciplina artística, defensaven el treball directe amb l’obra, sense que el pensament hi interferís. Són peces on hi ha un ús reiterat del paper i la tinta, amb traços de pinzell que recorden l’escriptura japonesa. I, de fet, Homs ha inclòs a una de les sales una vitrina amb obres dels monjos zen perquè puguem observar directament els ideogrames i els dibuixos que van deixar petjada a l’obra de Tàpies –i també, cal tenir-ho en compte, d’altres artistes del moment com John Cage, Robert Motherwell o Jackson Pollock.

La segona exposició, A=A, B=B, parteix del llibre La nueva visión del mundo (1954), un recull de xerrades que diferents experts en els àmbits de la ciència i la filosofia van impartir a la dècada del 1950 a Suïssa i que van servir com a font d’inspiració de moltes peces de Tàpies. El físic Pep Vidal, comissari, ha dut aquests textos a l’actualitat per, a través d’obres d’artistes com Nimesh Ramesh Chahare, Irene Solà o John Baldessari, pensar sobre les relacions entre la ciència, els humans i l’art 70 anys després de la publicació del llibre.

Les obres d’aquesta mostra estan repartides en dues sales que s’organitzen com si fossin un article científic; fins i tot hi ha un espai dedicat a la bibliografia que han utilitzat els artistes per concebre les peces. La primera sala pensa en nocions clàssiques de la ciència com el temps, la mesura o l’error, i la segona es fixa en la ciència com a explicació d’allò que ens sobrepassa i no podem entendre. En general, Vidal ens convida a reflexionar sobre diferents maneres de mirar i entendre el món que Tàpies, amb la seva visió global dels àmbits artístic i científic, emprava a l’hora de crear.

Irene Solà, per exemple, explora l’acte de confiança que s’ha de fer per poder accedir a la veritat aliena a través d’un vídeo on enregistra durant uns quants minuts la seva companya de pis a Londres pensant –en silenci i amb els ulls tancats– sobre la seva casa a Canadà. I l’obra que segurament cridarà més l’atenció, encara que en un principi potser no ho semblaria, és la de Violeta Mayoral, que instal·la dos fils pràcticament invisibles que van del terra al sostre de la sala i que han d’estar constantment vigilats per evitar que els visitants els facin miques. És una peça que ens farà replantejar quin espai ocupen les coses més enllà del seu volum físic i modificarà la manera que tenim d’entendre la relació dels nostres cossos amb l’entorn. 

Paral·lelament a l’exposició A=A, B=B, Vidal ha organitzat quatre casos d’estudi amb alumnes de física de la UAB que analitzaran les peces exposades des del punt de vista científic. Es tracta d’una acció que dona continuïtat a la línia de reflexió de la mostra: Zaira Amilburu, Emma Betrán i Francesc Puchal, amb les seves anàlisis, materialitzen la idea de transmissió del coneixement científic al llarg del temps mentre es pregunten fins a quin punt són vigents les formes de pensar la ciència i l’art de fa setanta anys.

A més d’aquestes dues exposicions, el centenari se celebrarà durant els pròxims mesos amb diverses activitats multidisciplinàries que ens acostaran a l’univers creatiu de Tàpies. La Fundació ha encarregat un film sobre Tàpies al cineasta Albert Serra, convoca un concurs d’escriptura crítica dirigit a alumnes d’ESO i  Batxillerat, posa en marxa una biblioteca portàtil per promocionar la literatura i relacionar-la amb altres  disciplines artístiques i crea la càtedra Antoni Tàpies. Segons Prieto, l’activitat més destacable de l’Any Tàpies serà l’exposició retrospectiva, que permetrà  veure a partir del juliol peces de l’artista que fins ara  només s’havien vist als llibres. «Si és el moment de  redescobrir Tàpies, aquesta exposició ho permetrà», assegura la nova directora de la Fundació.