Imma Prieto: “Tàpies és més vigent avui que a la seva època”

Imma Prieto (Vilafranca del Penedès, 1976) serà la directora de la Fundació Tàpies els pròxims cinc anys. Després d’haver comandat durant quatre anys el Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, la comissària, investigadora i escriptora ha guanyat el concurs internacional per dirigir l’icònic centre d’art del carrer Aragó, que feia tres anys que tenia buit el càrrec, des de la sortida de Carles Guerra. 

Tothom parla de l’exposició Miró-Picasso, però sembla que Tàpies no gaudeix de la mateixa estrella. Ha estat mal explicat?

És un error posar Tàpies amb Miró i Picasso. Miró i Picasso neixen al segle XIX i estan lligats a les primeres avantguardes. Ells són els artistes de la primera meitat del segle XX, i Tàpies és l’artista de la segona meitat. Els tres no es poden ajuntar en un mateix trident, però podem reconèixer unes herències. Tàpies sempre ha reconegut aquests artistes, especialment Miró, i Miró ens ha deixat una lloa escrita a la creació tapiana. Dit això: Tàpies no està mal explicat, sinó poc explicat. El que s’ha dit està ben dit, el nostre repte és explicar-lo per al present sense repetir-nos. L’art universal ens interpel·la constantment més enllà de qualsevol qüestió epocal: Goya és contemporani, Turner és contemporani, i Tàpies és contemporani. Per tot això, en el meu projecte no és tan important la part expositiva, que ho és, com obrir línies de recerca que ajudin a repensar Tàpies. Per això impulsarem la creació de la Càtedra Antoni Tàpies, que es farà amb la complicitat de la Universitat Pompeu Fabra, o de l’Institut de les Derives Crítiques, un grup d’investigadors estable format per experts de diversos perfils. Per mi, Tàpies és més vigent avui que a la seva època, i cal tornar a posar Tàpies sobre la taula en els debats locals i en els internacionals. Des de llegir els seus processos i el treball amb la matèria des d’una perspectiva ecològica que no teníem fa trenta anys, fins a reflexionar sobre la Sida mirant una obra com La celebració de la mel. La màgia dels grans artistes és que les seves obres saben més coses que ells.

De tots els que circulen, quin clixé de Tàpies t’agradaria corregir?

La idea que Tàpies és un artista des del qual no es pot dir tot, com si ell hagués manipulat la història, o fos una figura incòmode. Se l’ha ofegat. Com més m’hi acosto, més m’adono que era més positiu del que diu la imatge que ens ha arribat a través dels mitjans. Esclar que Tàpies sabia veure l’aspresa del món, però era un senyor que reia, que era molt generós, que va estar implicat en cada moment de la història. No parlo només de les sèries contra el franquisme i el compromís amb Catalunya: també m’interessen els homenatges als mestres, la col·laboració en revistes com ara Cavall Fort, que ens parla d’un interès en l’educació de la infància i l’adolescència. 

Què distingirà la Tàpies dins l’ecosistema de l’art barceloní?

Hi ha dues coses que no perdem de vista. Una és que som un museu nominatiu: tot allò que surti d’aquí ha de tenir un vincle amb Tàpies. L’altra és que volem ser un museu situat. Som en un edifici concret, i hem de parlar del que es feia en aquest edifici, de com s’ha finançat i com no. Hem de saber que això havia estat una editorial i aquí s’hi feien llibres. Hem d’explicar que una part del modernisme català es va finançar amb tràfic d’esclaus. Hi ha d’haver una simultaneïtat entre el funcionament de la institució i les gramàtiques curatorials. Si això funciona, es crearà una identitat. No podem tornar a l’edat d’or dels anys noranta, quan el MACBA ni existia. Cadascú ha de tenir el seu paper, i tots junts hem de crear un teixit fort. Jo estic cansada del mantra que diu que Barcelona ha decaigut. Jo crec que s’han fet i s’estan fent grans coses.

Què t’endús dels quatre anys dirigint el Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma?

Primer, haver après a escoltar els equips. Però també a agafar una certa distància. Sempre he sigut idealista, no m’han agradat mai les jerarquies i sempre he buscat una certa horitzontalitat; i al final he après que cal que cadascú tingui una funció. També he entès que els museus han de deixar de ser magatzems merament expositius i l’educació i els programes públics han d’estar a l’altura. I que cal tenir en compte el context: no cal fer el que ja fan els altres. El que crec que cal ara i aquí (no ho trobo una mancança especialment barcelonina, sinó del món) és recuperar l’hàbit de l’escriptura. Molts dels programes que estem duent a terme demanen retornar a l’actitud crítica. Sempre dono com a referència El crític com a artista, d’Oscar Wilde, en què la mateixa forma del text, que és un diàleg, ja ens diu alguna cosa del contingut. Per això una de les activitats que hem impulsat és un concurs de crítica d’art encarat a primària, secundària i batxillerat. Cal entendre el llegat de Tàpies com una acció assagística.

Potser no tothom sap que Tàpies va ser un gran assagista. Què ens recomanes per descobrir-lo?

Jo recomano a tothom llegir Memòria personal, un gran llibre que serveix no només per entendre’l a ell, sinó per entendre el món. Tàpies proposa un triangle que m’agrada molt: “Mirar, pensar, jugar”, que apareix al text “El joc de saber mirar”, que també recomano. Crec que cal treure la pols de Tàpies i recuperar el Tàpies juganer. 

Tàpies no acabarà cancel·lat per alguna de les seves actituds autoritàries en el passat?

Tot gran artista té llums i ombres. No es pot tenir por de les ombres. Més que autoritari, diria que va ser controlador. Si jo tingués un llegat tan important, potser també ho seria. L’artista està obligat a exposar-se perquè a gent el jutgi, i això fa que cert control sigui inevitable. ¿Va tancar portes a certes persones? Això es pot reconèixer sense que disminueixi la importància de la seva obra. 

Fa poc vaig llegir Tàpies i l’esperit català, de Pere Gimferrer. A l’hora d’actualitzar els artistes catalans, molts discursos els desnacionalitzen i els porten a temes políticament còmodes, quan la realitat històrica és que ells relligaven la causa catalana amb el sentit profund de la seva obra. Com negociareu amb l’esperit català de Tàpies?

Penso que també hem d’entendre la situació del moment, que estàvem sota una dictadura. Tàpies va ser un artista molt lligat al territori. S’ha d’entendre el lligam de Tàpies amb Catalunya des d’una perspectiva molt vital. També cal recordar que Tàpies parla de Catalunya, però per transcendir fins a la universalitat. Com que parlarem de tot el que hi ha en Tàpies, la qüestió del lligam amb la terra serà present, com ho és en la seva obra.

Tinc la sensació que els artistes que pugen no estudien Tàpies, que no tenen consciència d’aquest referent.

Tens tota la raó. Però no es pot fer res si no surt a la selectivitat, si no és present als plans d’estudi d’ESO i Batxillerat. I per això el nostre èmfasi en la qüestió acadèmica i en la investigació, que no donarà fruits immediats, però esperem que en doni a mitjà termini.

Per què caldria estudiar Tàpies? 

Cal estudiar-lo perquè forma part de la nostra història. Qui no té identitat, no té memòria, i per això serveix mantenir les col·leccions. Però et diria el mateix amb qualsevol dels nostres artistes. En el cas concret de Tàpies, crec que cal recuperar el fet que va ser un humanista. Ara que la idea de progrés positiva s’ha acabat, Tàpies ens ajuda a pensar en la idea de desacceleració, a entendre la producció d’una manera negativa, i recuperar la creació, humanista, que no és el mateix que la producció.

Algun objectiu pel centenari?

L’exposició retrospectiva del Juliol serà el més important. La Fundació Antoni Tàpies serà cronològicament la tercera seu de l’exposició que Manuel Borja-Villel està organitzant sobre l’obra d’Antoni Tàpies en el marc de la celebració del centenari del naixement. Ha passat per Brussel·les i passarà per Madrid, però aquí veurem peces que no s’havien vist mai, que només havíem vist als llibres. Si és el moment de redescobrir Tàpies, aquesta exposició ho permetrà.

Una obra de Tàpies per acabar.

L’exposició retrospectiva que hem pogut veure a Brusel·les començava amb una sèrie d’autoretrats, que vol dir el jo, i acabava amb una sèrie dedicada a Teresa, que és sortir del jo, parlar d’alteritat, d’amor, i de com s’utilitza el llenguatge. Penso que són les coses de què cal parlar avui.