Tres dècades a un clic

La qualitat d’un museu ve definida per la de la seva col·lecció. És una equació senzilla, de les que encara seria capaç de resoldre. El problema –si és que problema li podem dir– arriba quan un es topa amb una institució com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que, en no ser un museu, no compta amb una col·lecció. El que sí que té –perquè alguna cosa havia de tenir–, és un arxiu, un de molt extens, on s’hi acumulen hores i hores de material audiovisual. Hi ha conferències –especialitat de la casa–, però també enregistraments d’exposicions, entrevistes i concerts de les primeres edicions del Sonar, que es va celebrar al Pati de les Dones fins al…
– 2019.
– No, abans.
– 2017?
La Sònia Aran i la Neus Carreras no es posen d’acord en la resposta i veient que no arribaran a cap conclusió a través del mètode democràtic, opten per consultat l’arxiu del qual son responsables.
– 2012 –diu la Sònia.
– Com passa el temps –afirma la Neus.
– Ja… –intervinc jo.

Podríem dir que els arxius serveixen per no haver de dependre de la memòria dels arxivers, una memòria a qui tres dècades d’esdeveniments poden jugar males passades. És comprensible. Ha plogut molt des del 1994, any en què va inaugurar-se l’única entitat del nostre petit i autorreferencial país en què cap de les “C” que conformen les seves sigles significa “Catalunya”. Tot i això, l’arxiu del CCCB serveix per observar la mena de processos mentals que han afectat els caps pensants de la nostra nació en els darrers trenta anys, fent-los passar de l’optimisme fukuyamista del cicle La ciutat sostenible (de 1998) a punts de vista menys alegres, apocalíptics fins i tot. Per entendre-ho només cal comparar la primera línia del pròleg de les conferències del 98 (“Les preguntes que sorgeixen al voltant del concepte de sostenibilitat són essencials per al futur de la ciutat”) amb la frase amb que va obrir-se el seminari Les ciutats a l’antropocè, celebrat el2019: “L’emergència climàtica, les creixents desigualtats socials, la degradació atmosfèrica i altres factors com el turisme i la migració estan ja posant a prova la vida urbana”.

El primer pas de la nova ampliació de l’arxiu implicarà la digitalització de tot un seguit de plànols, catàlegs i fotografies, inclosa aquella que il·lustra la visita que Margaret Thatcher va fer al centre  en companyia de Pasqual Maragall el desembre de 1994.

Varien les formes de pensar, però també les de comunicar. Un clar exemple d’això el trobem en els dossiers de premsa. Si als periodistes que van visitar la mostra Barcelona Madrid 1898-1998 (comisariada per Bru de Sala l’any 1997) se’ls va obsequiar amb un text sobri, sense gaires filigranes, els que van assistir a la presentació de Constel·lació gràfica el passat 2022 van topar-se amb un full ple de coloraines i amb una maquetació cuidada al detall. Un canvi similar, potser encara més impactant, el trobem en el contingut de les exposicions, que de ser espais protagonitzats per quadres, escultures i plafons escrits amb Times New Roman, han passat a ser universos sensorials hipersònics plens de sorolls, imatges, vídeos i eines interactives poc amigues de la concentració i la calma. Tot es transforma –ja ho deia Heràclit–, però per percebre-ho cal saber on buscar, cosa que no sempre és fàcil. Amb la intenció d’ajudar-nos en aquesta tasca, els responsables del CCCB han decidit iniciar un ambiciós projecte que pretén fer accessible, a través de la seva pàgina web, milers de documents que, fins ara, calia consultar de forma presencial. Alguns ja hi són i, qui vulgui, pot gaudir de les intervencions de noms tan cèlebres com J. M. Coetzee, Svetlana Alexiévitx o Judith Butler des de la comoditat del seu sofà, però cap al 2025, la mostra serà encara més àmplia i permetrà a l’usuari trobar qualsevol frase, concepte o referència que hagi estat pronunciat en qualsevol instant de qualsevol roda de premsa de qualsevol conferència de les que s’ha fet i es farà al número 5 del Carrer Montalegre.

El primer pas implicarà la digitalització de tot un seguit de plànols, catàlegs i fotografies, inclosa aquella que il·lustra la visita que Margaret Thatcher va fer al centre  en companyia de Pasqual Maragall el desembre de 1994. A partir d’aquí, la idea és subtitular una infinitat de vídeos, fent que el cercador del web sigui capaç de localitzar totes les mencions que els diversos ponents de la institució han fet de conceptes com “Tadjikistan”, “brou de pollastre”, “sinergies”, “Oswald Spengler” o “hemorroides”. Això només serà possible gràcies a la intel·ligència artificial, un concepte que, quan va inaugurar-se aquest centre, encara era patrimoni de la ciència-ficció. Bé, de la ciència-ficció i de la ficció a seques, perquè tot passejant per la darrera exposició del CCCB he descobert que Homer ja en parlava a la Ilíada, fent referència a dues màquines auxiliars forjades pel déu Hefest, i que el famós Golem, monstre de fang encarregat de protegir el poble jueu, era, al cap i a la fi, un precursor dels avançadíssims softwares de defensa que utilitza l’estat d’Israel. Quin món aquest… Ves a saber què n’opinem d’aquí a 30 anys.