Tots els camins del còmic tenen nom de dona

Els museus tenen la funció de preservar i difondre l’art i la cultura; més enllà del seu vessant conservador, però, també han d’estar connectats al present per poder explicar-nos millor les tendències del futur, sobretot, si són un centre d’art contemporani com el CCCB. Fins al 18 de juny, aquest equipament de Barcelona ens obre les portes al futur del còmic nacional endinsant-nos en l’univers creatiu de nou joves il·lustradores que han despuntat els darrers anys en l’àmbit de l’art gràfic. L’exposició Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda ens assenyala els camins a recórrer dins d’una disciplina artística que, com ens va demostrar recentment l’antologia de Còmic. Somnis i història al CaixaForum Barcelona, ha evolucionat molt en poc més d’un segle de vida.

Autorretrat d’Ana Galvañ | Cortesia de l’autora

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona aborda el futur de l’art gràfic a través de les creacions i la mirada artística de la mallorquina Bàrbara Alca, la murciana Ana Galvañ, l’andalusa María Medem, la madrilenya Miriampersand (pseudònim de Miriam Muñoz), la gallega Roberta Vázquez i les catalanes Marta Cartu, Genie Espinosa, Nadia Hafid i Conxita Herrero.

Nascudes als anys vuitanta i noranta, la majoria van començar a publicar les seves obres a mitjans o principis de la dècada del 2010. Malgrat tenir estils molt diversos entre si, totes comparteixen una mirada crítica i humorística de la realitat i aborden temes marcadament generacionals com la inestabilitat laboral, la precarietat econòmica, la desaparició d’un futur estable, la dependència tecnològica, la reivindicació de la sororitat o la necessitat de representar realitats no normatives.

Tanmateix, el que més identifica la seva obra gràfica, i el principal motiu pel qual han estat seleccionades per integrar aquesta nova exposició del CCCB, és que cadascuna d’elles, a la seva manera, ha dut a terme una intensa experimentació formal amb la seva obra, explorant els límits naturals del llenguatge del còmic. No és d’estranyar, doncs, veure com han adaptat les seves creacions als formats de les noves plataformes visuals com Instagram, o que hagin expandit el seu vessant artístic més enllà de les vinyetes en àmbits com la música, la poesia, les instal·lacions artístiques, la performance, el cinema, el cartellisme, l’art tèxtil, el disseny o, fins i tot, la ceràmica.

Autorretrat de Roberta Vázquez | Cortesia de l’autora

La mostra, comissariada amb encert per Montserrat Terrones –editora de còmics des de fa vint anys i actual directora de l’Editorial Finestres–, dissecciona amb precisió la trajectòria de les nou artistes seleccionades i retrata de manera oportuna la important transformació que ha patit el sector en el tombant de segle. No només realça la centralitat cultural que el còmic ha anat conquerint els darrers anys, sinó que remarca, especialment, la progressiva feminització d’un sector que fins fa no pas gaire era predominantment masculí.

Amb un entenimentat equilibri entre present i passat, la mostra ens ofereix dues sales introductòries abans d’endinsar-nos als universos particulars de cada autora. A la primera, es reivindica la tasca de festivals com el GRAF, el Gutter Fest o el valencià Tenderete, veritables planters de la il·lustració gràfica i epicentres de l’autoedició nacional. A la segona, amb un discurs expositiu ideat per Eudald Espluga, s’escenifica amb contundència una panoràmica de la generació mil·lennista per entendre millor el context polític, social i cultural de les obres de les nou autores seleccionades. He de dir que, enlloc, he vist una millor definició de la meva generació que la que ens brinda el videoresum, de només dos minuts de durada, que presideix aquesta sala.

‘Late Show’ (2020), de Conxita Herrero | Cortesia de l’autora

La mostra és extremadament visual (només faltaria en una exposició dedicada a l’art gràfic) i, malgrat la seva extensió, es pot visitar fàcilment de manera ràpida. Però si disposeu de temps, us recomano, fermament, que us detureu a escoltar els vídeos introductoris de cada sala on cadascuna de les nou autores ens relaten la seva trajectòria creativa i preocupacions artístiques. Profunditzareu molt més en els seus universos i entendreu millor el funcionament de l’ecosistema gràfic del país. I és tota una delícia escoltar la llibretera Silvia Aymí, en un dels vídeos preliminars de la primera sala, narrar els orígens contraculturals del GRAF, en contraposició al Saló del Còmic dels anys noranta.

A més de ser un just reconeixement a la basta xarxa de fires d’autoedició, petites editorials i impremtes alternatives sense les quals el còmic nacional no se sostindria, Constel·lació gràfica és una molt bona oportunitat per conèixer de primera mà l’obra de les nou autores sorgides, precisament, d’aquesta escena alternativa. I veure com, malgrat la precarietat del sector, han aconseguit consolidar un llenguatge propi i una sòlida trajectòria, en la majoria de casos, amb una forta projecció internacional.

‘Profesión frustrada’ (2020), de Bàrbara Alca | Cortesia de l’autora

Per a facilitar-ne la comprensió i el recorregut expositiu, els responsables de la mostra han agrupat les autores en quatre àmbits marcats per afinitats temàtiques o formals. Així, doncs, en primera instància trobem el malestar sistèmic i quotidià que impregna les obres de Roberta Vázquez, Bàrbara Alca i Conxita Herrero, els personatges de les quals –sovint antropomòrfics– sobreviuen com poden al neoliberalisme imperant i a la paradoxa de l’aïllament constant en una societat hiperconnectada.

Icones pop, fan art, la mercantilització de la tristesa o el postureig a les xarxes socials i els desenganys amorosos i les relacions inestables i intercanviables, són elements recurrents en les seves acolorides historietes. Totes tres comparteixen, a més, una devoció per l’artesania de la creació gràfica, abraçant tècniques com l’aquarel·la o el retolador i allunyant-se, en un principi, de la composició digital.

El segon àmbit aborda l’experimentació formal de Nadia Hafid –Premi Sa Il·lsutríssima 2022 de Núvol– i Marta Cartu, amb una reeixida composició fractal, plena de formes geomètriques i un predomini dels colors plans i freds. Un formalisme compositiu a través del qual ambdues autores aborden, amb un cert distanciament, les relacions íntimes –familiars o d’amistat–, la pròpia identitat o l’experimentació narrativa a través d’el·lipsis o de la desconstrucció de les formes canòniques de les historietes.

De fet, un altre dels encerts de la mostra són les instal·lacions artístiques creades ex professo per cadascuna de les autores, amb les quals finalitza el recorregut per cadascuna de les seves sales. Unes composicions inèdites que, en la línia de desconstrucció del llenguatge del còmic, traspassen els límits de les vinyetes i esdevenen corpòries en forma de joc de taula espaial, llindar entre dos mons o aplicació de cites gegant i interactiva.

‘Futuro’ (2021), de Miriampersand | Cortesia de l’autora

Després de les obres d’Hafid i Cartu, el tercer àmbit ens endinsa en les realitats alternatives, oníriques i lleugerament lisèrgiques de Miriampersand i Genie Espinosa, sovint presidides per un viatge de transformació vital i personal dels seus personatges. Uns mons fantàstics, a mig camí entre la utopia i la distopia, amb un marcat component lúdic, i fortament influenciats per la mitologia clàssica, l’estètica urbana, l’esoterisme, la filosofia o la psicodèlia.

Si hi ha quelcom que caracteritza a ambdues autores és la ràpida transformació d’estil que han experimentat des de les seves obres primigènies fins a les actuals; i la sòlida trajectòria que ambdues han assolit en el terreny de la publicitat. Potser per això, a les seves il·lustracions sempre s’observa un ús esclatant del color. Sens dubte, Miriampersand és l’autora amb l’univers més ric i críptic de tota la mostra, mentre que Espinosa és la més influenciada per la tradició japonesa –el manga– i la que reivindica, de manera més desacomplexada, la sororitat i els cossos no normatius a la seva obra.

‘Hulka’ (2020), de Genie Espinosa | Cortesia de l’autora

Finalment, després dels mons onírics d’Espinosa i Miriampersand, la mostra conclou amb la poètica d’Ana Galvañ i María Medem, que els lectors de Núvol coneixeran bé perquè són les autores de les portades dels Anuaris del 2020 i del 2021, respectivament. Amb unes il·lustracions atmosfèriques plenes de color, viatgem de les cròniques dels universos artificials, tecnològics i de ciència-ficció de Galvañ, als ambients naturals presidits per les forces elementals de la natura i les creences i tradicions populars de Medem.

A través de trames, textures i personatges hieràtics sense gaires trets facials, també observem les influències literàries, pictòriques i fotogràfiques d’ambdues autores. Aquestes últimes, especialment acusades en el cas de Medem, capaç de beure des de la tradició folklòrica del flamenc a la narrativa cinematogràfica d’Akira Kurosawa per nodrir la seva obra inspirada per les imatges de fotògrafs com Atín Aya, Cristina García Rodero o Ramón Masats.

Ana Galvañ, com a veterana del grup, esdevé una figura cabdal per entendre la transformació del sector durant l’última dècada i mitja, no només a escala compositiva o d’autoria, sinó també en l’àmbit de difusió de les obres d’avantguarda. Ella mateixa va impulsar la plataforma Tik Tok el 2013, molt abans del naixement de l’homònima xarxa social, com a punt de trobada virtual entre creadors que fugien dels codis més canònics del còmic. Actualment, Tris Tras ha pres el relleu de Tik Tok Comics a Instagram i Tumblr. I els museus, com el CCCB o el CaixaForum Barcelona s’obren, cada cop més, a exposar còmics entre les seves parets.

Si totes les mostres de còmic fossin fetes amb la cura, el rigor i l’atenció de l’exposició Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda, estic convençut que la il·lustració tornaria ben aviat a assolir el prestigi que va arribar a tenir a finals del segle XIX, no només com a mitjà d’expressió, sinó també com a veritable disciplina artística. I que les acadèmies de Belles Arts prestarien major atenció al còmic evitant deixar desemparades les persones que s’hi interessen i que, sovint, han d’emprendre una via autodidacta com denuncien algunes de les autores de la mostra als seus vídeos-entrevista.