L’educació patrimonial a la deriva

Enguany el Dia Internacional dels Museus, DIM2024, promogut pel Consell Internacional de Museus (ICOM) se celebra sota el lema “Museus per l’educació i la investigació”. L’educació patrimonial, sí, un dels pilars fonamental del museu social, desenvolupada per les educadores patrimonials o de museus, personal extern i poc valorat per les institucions del sector.

El problema és un mal endèmic que sembla que no es vol solucionar: l’externalització del servei de realització de les activitats dels departaments d’acció educativa i cultural dels museus i institucions patrimonials. De tant en tant, salta la notícia dels problemes que sorgeixen arran de les licitacions dels contractes d’externalització del servei d’activitats dels museus, que deixen sense feina al personal educador. O, alguna vegada, ens topem amb alguna vaga del sector a les portes d’algun museu demanant solucions a la precarització de les seves condicions laborals. Però mirem cap a un altre costat col·locant la responsabilitat a les empreses que les contracten, quan la responsabilitat és compartida, i altrament, ho seria la solució.

Hi ha un problema afegit a aquest menyspreu de la feina de les educadores, que és l’incessant canvi de nom que no fa res més, que continuar desvaloritzant la feina d’un sector marginat i mal pagat: ara en diuen “mediadores culturals”. La mediació cultural (o intercultural) és una feina que consisteix a desenvolupar vincles de sociabilitat entre persones de diferents cultures que resideixen al mateix territori i pretén la integració, comunicació i la prevenció de conflictes ètnics basant-se en l’empatia i en el canvi de normes de dos grups culturals en conflicte (wikipedia dixit).

L’educació patrimonial és una professió especialitzada i que implica contacte amb tots els departaments del museu. Les persones que fan educació són les educadores patrimonials o de museus. A més de ser la cara visible del museu són les persones que s’encarreguen de la divulgació dels coneixements que promou la institució per a tots els públics, des dels infants a la gent gran, o persones vulnerables o amb discapacitat. La interacció entre elles i el públic és el que podem denominar la mediació o facilitació, que genera coneixement compartit amb les persones que participen en una activitat, projecte o acció.

Les educadores, formades en interpretació i didàctica del patrimoni i metodologies educatives actives, són les encarregades de crear connexions entre persones visitants i museu, desenfocant la mirada institucional per possibilitar noves mirades. Creen dinàmiques per considerar i fer partícip al públic dins del procés educatiu i cultural; integren la diversitat d’identitats i estimulen el pensament crític i significatiu.

L’externalització d’aquests serveis són els que fan sorgir aquestes denominacions poc recomanables, ja que dins dels perfils definits als equips de gestió dels equipaments museístics que promou el Departament de Cultura, aquesta categorització no hi és, sent les mateixes empreses les que s’encarreguen de valorar, dins del “Conveni del sector del lleure educatiu i sociocultural” (aquí a Catalunya) el perfil més adient per als seus interessos, si és que als plecs de condicions dels concursos o licitacions no està definit i acotat. La categoria laboral de “mediadora cultural” d’aquest conveni no és representativa de la feina que fan les educadores patrimonials, i la retribució proposada no correspon al personal tècnic d’un museu, el que correspon a les educadores. Aquesta categoria que esmenta el malaguanyat conveni no ha estat posada en comú amb el sector, i per això ens afecta tan negativament.

Aquest fet es denuncia des de l’Associació Catalana d’Educació Patrimonial (ACEP), ja que l’educació patrimonial i l’activitat de les educadores és una feina tècnica i estructural; i es treballa per promoure un canvi en aquest aspecte i elaborar un conveni propi que professionalitzi aquest ofici; un conveni en què puguin dialogar i col·laborar totes les parts.

No tot és blanc o negre, però ja no serveix dir que aquestes externalitzacions es poden millorar, portem massa anys de proves, assajos i errors. Potser funcionen en alguns models de museus i equipaments més petits, però l’experiència ens diu que no funcionen en externalitzacions grans on un nombre elevat de persones es juguen la feina a cada licitació.

El museu social és el que cuida, el que té cura de les col·leccions, sí; però també té cura de les persones i dels equips de treball i es fa càrrec i és responsable de les dinàmiques de vida que genera així mateix, en aquestes persones.

Quant temps hem d’esperar perquè les educadores passin a ser personal estructural de la plantilla dels museus? Quant temps hem d’esperar perquè els diners destinats a aquests concursos es converteixin en contractes amb les mateixes condicions que la resta dels equips tècnics dels museus? Les institucions públiques culturals han anat incrementant el pressupost aquests últims anys, però l’educació, continua a la rereguarda, esperant el seu torn.

Mentrestant, les educadores esperem amb candeletes cada evolució a les institucions museístiques, cada nova esmena al Pla de Museus, o cada nou moviment de l’Associació de Professionals de la Museologia de Catalunya, a veure si bufen nous vents. I al mateix temps, les educadores continuem badant entre si això que fem és mediació o és educació, i anem abandonant la nau entre el mala maror que nosaltres mateixes anem alimentant. I així una roda que no té fi si no ens posem a treballar conjuntament entre institucions i educadores.

Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenibles de les Nacions Unides és promoure una Educació de qualitat, que sigui inclusiva i equitativa, i que promogui oportunitats d’aprenentatge permanent per a tothom. Queda molt bé la definició al paper, ens encanta i celebrem el DIM2024 dedicat. Però, queda molt malament si gratem una mica en els fonaments del museu social.

Som educadores, professionals de l’educació patrimonial i de museus. I no fem mediació, fem educació.