Juan José Lahuerta: “Gaudí tenia molta més imaginació que els burgesos”

Juan José Lahuerta té ganes d’acabar la seva història personal amb Antoni Gaudí. Després de dècades d’estudi que l’han convertit en l’expert de referència sobre el gran arquitecte barceloní (Lahuerta ha estat director de la Càtedra Gaudí, conservador del Museu Picasso de Barcelona i cap de col·leccions del MNAC, i podríem continuar), i de l’èxit amb l’exposició grandiosa que l’any passat es va poder veure al MNAC i a Musée d’Orsay, Lahuerta publica Gaudí VS Disseny (Univers Art), una visió nova de l’artista a partir del procés de treball tal com tenia lloc al seu taller. Culminació d’un projecte per desmuntar clixés i explicar les coses en el seu context històric, polític i ideològic, el llibre presenta un perfil de Gaudí com a (anti)dissenyador que sintetitza les línies d’investigació de Lahuerta amb el discurs brillant que és marca de la casa. Parlem de disseny i redempció, arquitectura i política, i la història de l’art que la història de l’art no sol explicar.

El mite que vols trencar de Gaudí i el que arriba al barceloní corrent o al turista són el mateix?

El mite de Gaudí es construeix quan estava viu al voltant dels clixés del Geni i del Sant. És una operació que ja funciona en vida seva, i ell és molt aquiescent, es pot veure pertot en comentaris a premsa i caricatures de l’època. També és un mite que es va transformant: a finals del segle XIX, Gaudí és considerat un excèntric en relació amb el mecenes Eusebi Güell, igual que Wagner ho era per a Lluís de Baviera; però cap al final dels seus dies ja només treballa per Déu, vivint tancat en el taller de la Sagrada Família obsessionat per acabar el seu temple expiatori. El mite es basa en la idea que Gaudí és un geni que treu les formes que inventa del seu interior pur o directament de la natura, sense intermediaris i sense fixar-se en els corrents artístics internacionals ni en els conflictes polítics. Fer passar Gaudí per un geni sense arrels i sense context és la manera de convertir-lo en un producte fàcil, ideal per una Barcelona completament venuda al turisme com la d’avui, on aquests clixés encara es repeteixen.

El geni artístic ens ha arribat, però queda alguna cosa del pòsit religiós?

De fet, ara mateix hi ha un procés obert per canonitzar Gaudí, o sigui que alguna cosa sí que queda. El vessant de Sant no es pot separar del vessant de Geni, és una parella molt establerta pel romanticisme i la bohèmia. Hi ha una línia mística decisiva en l’art modern i l’avantguarda que el personatge de Gaudí recull completament. Retrospectivament, l’avantguarda vol apropiar-se de Gaudí desmembrant la seva obra, agafant formes fora del context històric i separant-les del que veuen com un anacronisme, que és que Gaudí fos un reaccionari ultracatòlic quan, segons la història que agrada explicar, l’avantguarda és progressista i revolucionària (cosa que no és certa, o no sempre). La transcendència religiosa reforça la mística del geni i encara forma part dels tòpics que s’expliquen al turista que va a la casa Batlló.

Fer passar Gaudí per un geni sense arrels i sense context és la manera de convertir-lo en un producte fàcil, ideal per una Barcelona completament venuda al turisme com la d’avui, on aquests clixés encara es repeteixen.

Escrius que bona part d’això es fa per tapar la lluita de classes que va viure Gaudí.

El context històric i polític és justament el que s’ha d’eliminar d’un personatge per convertir-lo en un mite. A finals del segle XIX i inicis del XX en què treballa Gaudí, Barcelona era coneguda com una ciutat extremadament violenta. La Rosa de Foc, la ciutat de les bombes. Això es pot veure en els nostres intel·lectuals, com en l’Oda nova a Barcelona de Joan Maragall, on l’impuls de violència és vist amb un cert caire positiu, com una força de creació, però que diu literalment que “els carrers de Barcelona estan pastats amb sang”. Però també és una cosa molt present en l’àmbit internacional: Engels a Els bakuninistes en acció, defineix Barcelona com “la ciutat en què la lluita de classes ha trobat el seu escenari més clar”. En aquesta ciutat en lluita, Gaudí pren part: treballa per la gran burgesia i per l’Església i, al mateix temps, ho fa construint-se una imatge popular, que és una estratègia típica de la Modernitat. Gaudí parla d’un poble que no és el proletariat organitzat que comet atemptats i munta vagues generals, sinó d’un poble idealitzat que es presenta d’una manera paternalista (els burgesos parlen literalment del poble com dels seus fills), i que cal redimir del pecat de la violència, que no és una violència que vingui de fora, sinó sorgida de conflictes interns de Barcelona. Per això La Sagrada Família és un temple expiatori. Gaudí no és un absent d’aquest món, sinó una part activa d’aquesta història. Una història que, a més, està passant a tot Europa. Al turista avui li parlen de la Natura i de llegendes del drac de Sant Jordi, però en aquella Barcelona i aquella Europa hi trobem algunes de les societats més violentes de la història, no paraven d’esclatar revolucions i guerres civils. Això no vol dir que Gaudí tingui un paper orgànic, que executi el que els burgesos li diuen: Gaudí tenia molta més imaginació que els burgesos. Però Gaudí construeix el món simbòlic que legitima una ideologia que també és la seva: una societat sintètica, harmònica, sense conflictes, que s’ha de posar sota la providència dels patriarques i, en última instància, de Déu, que és per qui Gaudí sent genuïnament que treballa cap al final de la seva vida.

La Sagrada Família o la Casa Batlló estan pensades per vendre un producte que ja no té res a veure amb Gaudí. Si entres a la Casa Batlló, trobaràs instal·lacions immersives que ni tan sols necessiten a Gaudí. La situació d’alienació és tremenda.

Si rescatem aquest Gaudí contextualitzat podríem encendre alguna cosa en el present?

Jo no m’he rendit a que Gaudí sigui un bibelot banal. Hem de parlar de Gaudí com d’un personatge a través del qual entenguem la nostra història per entendre millor on som ara. Dit això, recuperar Gaudí de la banalització no té només a veure amb Gaudí, sinó amb un model com el que tenim aquí [assenyala amb horror les portes del Liceu de Jaume Plensa, que es veuen des de la finestra del cafè on ens hem citat] que és el d’una ciutat venuda al turisme. La Sagrada Família o la Casa Batlló estan pensades per vendre un producte que ja no té res a veure amb Gaudí. Si entres a la Casa Batlló, trobaràs instal·lacions immersives que ni tan sols necessiten a Gaudí. La situació d’alienació és tremenda, però jo crec que encara es pot ser crític, és només qüestió de posar-s’hi. 

Gaudí és un personatge ultramuntà, però la seva obra no pot escapar a la condició de ser moderna. Salvador Dalí deia “No us heu de preocupar per ser moderns, perquè és l’únic que no podeu deixar de ser”.

Quan el llibre analitza la ideologia que després explicarà la pràctica artística de Gaudí, em va cridar l’atenció “la llei del càstig”.

És un concepte de Maragall que, abans de la Setmana Tràgica, envia una carta a un amic seu on explica que ha estat parlant durant hores amb Gaudí, fins que arriba un punt en el qual no es poden posar d’acord. Segons Maragall, Gaudí diu que en el treball amb la matèria hi veu “la llei del càstig”… i s’hi delita. Per Gaudí, la matèria que després desbordarà amb les mans al seu taller, al seu obrador, és el pecat. El món, el dimoni i la carn, són el mateix. I això és la matèria. La lluita de Gaudí amb la matèria no acaba mai en una forma consoladora perquè el dimoni sempre està allà. És la serp que dona la bomba d’Orsini a l’obrer a la façana del Naixement de la Sagrada Família.

Expliques que Gaudí trenca amb la ideologia dominant del disseny.

El disseny també és una cosa que s’inventa en un temps i amb un context determinat: a Londres al segle XIX, amb la idea de crear un intermediari artístic entre la producció industrial d’objectes de consum i els consumidors d’aquests objectes. Això és el que es troba al Crystal Palace i el Victoria and Albert Museum, impulsats per gent com Owen Jones i Christopher Drexler. La idea és que el disseny suposa un document abstracte que després serà repetit per una indústria que es mantindrà fidel al pla. Doncs bé, per Gaudí aquesta divisió del treball no existeix, i només hi ha una producció contínua. Gaudí dibuixa, però no molt. Els dibuixos es fotografien, s’amplien, es transformen en maquetes parcials, que es tornen a fotografiar, ampliar i retocar en noves maquetes. Res a veure amb un projecte abstracte. Gaudí no és l’únic: a la Modernitat hi ha qui es recolza totalment en la divisió del treball, que inventen uns artistes a Florència al segle XV, en particular Brunelleschi. En aquest origen s’estableix que el prestigi correspon al treball intel·lectual, i el moment posterior de producció el pot fer qualsevol. Però també hi ha un corrent de la Modernitat en contra d’això, del qual Gaudí no és l’únic representant, però sí un dels més contundents. També és important entendre que no hi ha relació entre com l’artista es posiciona respecte a aquesta divisió del treball i la seva ideologia. Le Corbusier era molt modern, però era filofeixista i col·laboracionista de Vichy. I si la seva arquitectura es produeix en aquest context, ens haurem de preguntar què vol dir aquesta arquitectura. Gaudí és un personatge ultramuntà, però la seva obra no pot escapar a la condició de ser moderna. Salvador Dalí deia “No us heu de preocupar per ser moderns, perquè és l’únic que no podeu deixar de ser”. Per això quan una línia de la Modernitat pretén recuperar Gaudí com un ídol, retalla la seva obra en fragments que coincideixin formalment amb els artistes que els interessen per explicar una història (fonamentalment es busquen semblances amb Miró). A la història de l’art, s’imposen molts d’aquests mites operatius, que no són reals ni tenen cap valor històric.  

Al llibre reivindiques una determinada cultura i pràctica de l’ornamentació que la història de l’art ha negligit i que per a Gaudí van ser fonamentals encara que es vulgui ocultar.

El llibre d’Owen Jones, La gramàtica de l’ornament, el tenien absolutament tots els artistes i arquitectes d’aquella època. És un llibre extraordinari que ocupa un lloc excepcional en la història. Jones i els seus col·legues s’inventen el Victoria and Albert Museum, un museu d’objectes quotidians que han de servir de model per als dissenyadors que treballaran per la indústria. I són, bàsicament, funcionaris: es tracta d’un programa de govern per dignificar la indústria massiva d’Anglaterra: tèxtil, ceràmica, mobiliari… tot el que crea la home anglesa. Aquestes figures són determinants, i en reescriure la història de la modernitat se’ls margina, perquè tenen una idea pràctica i positivista del disseny, sense la retòrica mística i redemptora. Són personatges que pertanyen a la secció liberal de la burgesia, tot i que també són, evidentment, colonialistes i imperialistes, fins al punt que la visió anglesa inundarà el món sencer. I Gaudí, que treballa per industrials com els Güell, que estan en contacte amb aquests industrials anglesos, es fixa constantment en aquesta gent; hi reflexiona tota l’estona als seus apunts sobre ornamentació. Evidentment, Gaudí ho interpretarà a la seva manera i ho anirà transformant, però sempre mantindrà part de la idea que el disseny pot substituir el gran art, la idea que cal utilitzar els materials adequats que ens dona la indústria per resoldre problemes pràctics de la forma més econòmica possible. Owen Jones no creia que el disseny tingués la funció redemptora de l’ànima a través del treball, sinó la de fer el món més bonic a través del disseny industrial, i s’ha d’estudiar en quina mesura Gaudí també es fixa en això.

Cap obra és monolítica, i l’obra de Gaudí és plena de contradiccions perquè la fa en un context ple de contradiccions. Però aquí hi ha també la seva riquesa: una obra sense conflictes ens avorreix.

Al llibre et resisteixes a resoldre l’aporia, però en aquesta història de contradiccions entre revolució i conservadorisme, entre artista redemptor i dissenyador modern, quina és l’aportació significativa de Gaudí?

Cap obra és monolítica, i l’obra de Gaudí és plena de contradiccions perquè la fa en un context ple de contradiccions. Però aquí hi ha també la seva riquesa: una obra sense conflictes ens avorreix. Gaudí representa en una expressió màxima un camí que la història operativa de l’avantguarda ha deixat de banda. Són els que pensaven que el projecte del disseny podia subsumir-se en la producció mateixa de l’obra, gent en contra de la divisió del treball. La divisió del treball és un element bàsic del capitalisme, que pren com a model la divisió del treball dels tallers dels artistes entre el moment intel·lectual del projecte i el moment pràctic de l’execució. I la categoria que l’artista modern vol aconseguir en una societat artesana és la d’intel·lectual: com un poeta, com un filòsof. Gaudí és un intel·lectual, evidentment. Gaudí no arriba enlloc per inspiració interior ni metafísica, sinó a través d’un estudi molt rigorós. I davant de tot això es crea una ideologia contrària que demana retornar a l’artesania, la utopia d’una societat on no existiria la divisió del treball, les obres tindrien un caràcter col·lectiu, i el moment important tornaria a ser el de les mans. Gaudí forma part de la línia de la Modernitat que pensa aquestes coses, amb les infinites contradiccions que suposa. Gaudí està convençut que és un geni i que de la matèria caòtica en pot fer sortir una obra que mai s’acaba, “el temple que espera sempre els seus altars”, com diu Maragall; i que en aquest no acabar-se mai, aconsegueix recuperar una col·lectivitat i una harmonia perdudes. Naturalment, això és una contradicció en ella mateixa: en la societat de la lluita de classes i la divisió del treball industrial, Gaudí es presenta com un arquitecte que recupera el sentit redemptor. Tot això és ideologia, construcció simbòlica. 

Gaudí no il·lustra aquest món, sinó que construeix aquest món. Cap actor és tan determinant com Gaudí en la Barcelona del seu moment, llevat de Cerdà, o, si volem, del proletariat organitzat.

L’obra de Gaudí il·lustra alguna cosa d’aquest món?

Gaudí no il·lustra aquest món, sinó que construeix aquest món. Cap actor és tan determinant com Gaudí en la Barcelona del seu moment, llevat de Cerdà, o, si volem, del proletariat organitzat. Gaudí no explica la lluita de classes: Gaudí és el protagonista d’una història travessada per la lluita de classes. La seva obra és aquest conflicte. En aquest llibre analitzo els seus edificis, els seus mobles, com funciona el seu taller, la seva forma de producció artística a través del collage, la recuperació d’elements prefabricats, els materials recuperats, etcètera. Gaudí no treballa amb or i pedres precioses, tot i que hauria pogut fer-ho, sinó amb cordill i filferro. I això vol dir alguna cosa: una postura enfront de la producció artística en què la matèria és determinant, però està donada i no hi ha tabula rasa. La Modernitat es basa en la idea de tabula rasa. El que volia un artesà medieval era imitar el seu mestre. El que vol un arquitecte modern com Brunelleschi és matar al seu pare. Gaudí no accepta la tabula rasa de la Modernitat perquè pensa que l’artista és un continuador de l’obra de Déu. Però tampoc és un mer imitador. Déu va fer el món però, com sabem, no el va acabar. 

Aquests dies es pot visitar Ciutat de sorra, una gran exposició David Bestué, amb qui heu treballat junts en el passat. A la mostra hi ha picades d’ull a Gaudí que el volen fer servir com a inspiració per un projecte artístic i polític explícitament progressista. 

Gaudí no fa servir les idees de forma reaccionària. Gaudí té idees, i és un reaccionari, que no és el mateix. L’obra de Gaudí està a disposició de tothom, i pot ser llegida i instrumentalitzada de moltes maneres. A mi l’exposició de Bestué em va agradar molt, i la possibilitat com la que dius es veu perfectament a la tercera planta. Però diria que és una cosa molt excepcional. Hi ha arquitectes com Enric Miralles, Carme Pinós i especialment els Flores & Prats, que tenen a veure amb aquesta tradició, o amb aquest passat que és present. L’obra de Gaudí és infinitament interpretable, i jo només dic que l’única interpretació que no sigui alienadora és la que és conscient del que és aquesta obra, que no és un meteorit que va caure al mig Barcelona per sorpresa. L’obra de Gaudí va néixer amb un conflicte i continua creant conflicte, i es troba a disposició dels artistes i arquitectes intel·ligents. Ara bé, tot i que hi ha usos puntuals interessants, no crec que sigui una cosa prou general per parlar de tendències o d’una escola.

Quan Gaudí fa servir el trencadís, està utilitzant una tècnica econòmica que recupera materials que haurien de ser llençats, per substituir el mosaic, que és una tècnica extraordinàriament complicada i costosa.

Com encaixa la posició de Gaudí respecte al disseny amb l’hegemonia actual del minimalisme?

Gaudí semblaria l’oposat. Es diu molt que l’eslògan del minimalisme és “menys és més”, però, en realitat, en el minimalisme, menys és menys. En Gaudí trobes coses com ara un penjador que mostro al llibre, fet amb dos trossos de fusta d’origen industrial i agafats amb una cinta de coure com si estiguessin lligats. Més mínim que això no hi ha res, però la imatge resultant no té res de minimalista. Amb el mínim, Gaudí vol expressar el màxim. Quan Gaudí fa servir el trencadís, està utilitzant una tècnica econòmica que recupera materials que haurien de ser llençats, per substituir el mosaic, que és una tècnica extraordinàriament complicada i costosa. Gaudí vol aprofitar els elements que subministra la producció industrial o el malbaratament per aconseguir els màxims efectes, que és el contrari del minimalisme.

Comparat amb altres historiadors de Gaudí, tu parles molt poc del la seva consciència nacional catalana.

Gaudí forma part d’un catalanisme l’origen del qual està més aviat en la Renaixença que en un catalanisme més modern amb partits polítics i quadres organitzats. Gaudí és relativament amic de Torras i Bages i en segueix les tesis i es troba absolutament lligat a un personatge com Eusebi Güell, cosa que ens ajuda a entendre d’on ve aquest catalanisme. Tot i que en ser un intel·lectual, Gaudí es pot permetre ser més radical que els seus amics. I sí, això no surt explícitament als meus escrits, però hi és per sota, i és una part que s’ha de tenir en compte si es vol entendre el personatge.