Qui controli Gaudí, controlarà Catalunya

Una nació és allò que el món sap del seu gran artista. Com que el nostre és Antoni Gaudí, els catalans som la millor metàfora que som capaços de fer a partir del trencadís. Hi ha una història majestuosa d’aquesta pràctica nacionalfilosòfica que consisteix a transformar l’arquitectura del reusenc en poesia fundacional: de Francesc Pujols a Perejaume, i últimament he llegit coses esplèndides d’Enric Casasses i Raül Garrigasait. En mans d’aquests escriptors, els mosaics de ceràmica, marbre i vidre reflecteixen la llum de la creació tal com es concreta en el Mediterrani, o la consciència d’un poble que sap trobar el més elevat en el més humil. Però Gaudí també explica totes les derrotes del país: una capital buidada de la seva història, Barcelona convertida en una marca inofensiva de coloraines per als turistes. Com que Gaudí conté totes les metàfores de Catalunya, la lluita pel seu significat és un camp de batalla polític.

Per això l’exposició que el Museu Nacional de Catalunya li ha dedicat, la més sonada de l’any, és fantàstica i decebedora a la vegada. (Re)conèixer Gaudí: foc i cendres, que mostrarà més de 650 peces al MNAC fins al 6 de març, és un exercici fenomenal de politització del geni, treure Gaudí del cel banal dels mites per fer-lo baixar a la terra d’on va sortir. El problema és que no es diu gens que aquesta era una terra catalana, i això importava molt a Gaudí. El responsable per bé i per mal és Juanjo Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de l’UPC i comissari d’una exposició amb una forta visió personal. I, com sol passar amb determinada burgesia barcelonina especialment ben situada a les esferes culturals, els ulls de Lahuerta sempre estan oberts davant de la lluita de classes, però els fa molta més mandra mirar a la cara el conflicte nacional. Passejant per les sales descobrim que Gaudí no era un il·luminat autodidacte a qui uns principis de l’Art se li revelen per ciència infusa, sinó algú perfectament inscrit en el seu temps, que oferia una resposta artística i religiosa a qüestions indubtablement polítiques. El preu és oblidar que una d’aquestes qüestions era la dominació espanyola. Això es torna encara més frustrant si pensem que la primavera vinent l’exposició viatjarà al Museu d’Orsay, que l’ha coproduït. Un Gaudí més català al bell mig del jacobinisme parisenc hauria estat una bomba.

Hi ha altres bombes al museu. El relat de Lahuerta es concreta en un joc expositiu divertit i eficaç que es repeteix al llarg de tota la visita: només entrar, veiem un bust d’Eusebi Arnau que representa la ciutat de Barcelona com una matrona digna i poderosa, i just al costat una vinyeta de la revista satírica “La campana catalana”, on la ciutat apareix com la mateixa dona, però aquest cop nua i derrotada, la corona a terra i un burgès capitalista cofoi sobre els seus malucs, tota l’estampa envoltada per un rosari de bombes. Aquesta juxtaposició es repeteix a totes les sales i sempre funciona igual de bé: a les parets i les peanyes, l’art de Gaudí i els seus coetanis expressa el refinament estètic i la visió elititsta i conservadora; a les vitrines en un nivell més baix, l’humor i les postals recullen la mirada popular i el triomf del capitalisme i la reproductibilitat tècnica. Però la síntesi més brillant la trobem en una sala que evoca el taller de l’artista a la Sagrada Família: una projecció ens mostra una escena que Gaudí va esculpir a la façana del Naixement després d’un atemptat al Gran Teatre del Liceu, on es pot veure a un obrer anarquista rebent una bomba Orsini de la mà del dimoni, talment com Eva va rebre la poma. El foc de la bomba és el que dona el títol a l’exposició, i que Lahuerta treu d’uns articles de Francesc Pujols del 1912 que comparaven els incendis que s’havien produït a Barcelona durant la Setmana Tràgica amb les obres dels arquitectes modernistes. Llegim al catàleg:

“El que Pujols ens proposa és la semblança entre els edificis en flames i els nous edificis, entre una arquitectura convertida en foc, en la qual tot tremola i es consumeix, i una arquitectura de «pedres i maons» que es mou i crema igual. Si la contemplació del foc hipnotitza, la d’aquesta arquitectura també. Aleshores, l’únic valor que té la ciutat de què parla Pujols és el valor de canvi, que fa equivalents totes les coses; ¿que potser no són aquestes les imatges del perfecte laissez faire?”

I les cendres? L’arquitectura de Gaudí és el Fènix que ressorgeix una vegada i una altra de tots els intents de cremar-lo en una lectura reductora. L’exposició es preocupa per dos d’aquests intents. D’una banda, la mitificació que ja va començar en vida de Gaudí, transformar un individu perfectament inscrit en en els debats del seu temps, primer en un excèntric, després en geni solitari, i finalment i gràcies a Joan Maragall en “arquitecte de Déu”. La segona es veu només al final del recorregut i té lloc després de la seva mort: és l’intent de les avantguardes d’apropiar-se de Gaudí com un precursor, sense tenir en compte el caràcter propi de l’arquitecte, que ni en la ideologia ni en les fonts d’inspiració formal hauria pogut encaixar en el projecte de l’Art Modern sense giragonses grandioses i operacions publicitàries, com la que veiem fent a Salvador Dalí en un vídeo que clou l’exposició. Lahuerta aconsegueix desmuntar les dues reduccions i explicar-nos un Gaudí polític: un pensador i artista assabentat de tot el que passava al seu voltant, un tipus conservador que va col·laborar activament en els programes principescos de la burgesia i en la restauració de l’Església catòlica i que, davant de la violència de la lluita de classes que va viure de prop, va creure fins al final en la via d’escapament religiosa, per a la qual va construir el Temple amb què la ciutat hauria d’expiar els seus pecats.

Ara bé, Gaudí també era un catalanista radical i un supremacista mediterrani que blasmava la visió castellana del món i de l’art (deia que eren gent amb un sol ull) i l’ofec a que la cort madrilenya havia sotmès la cultura, l’economia i la llengua catalanes, fins al punt de deixar dit que “Catalunya i el centre [d’Espanya] no ens podran soldar mai”. Aquest vessant igual d’arrelat que els altres de Gaudí no el trobareu en Lahuerta, sinó en Perejaume, en Casasses o en Garrigasait. La batalla per Barcelona continua, i la ciutat segueix cremant.