Barcelona, que tot ho esmicola

El carrer del Paradís comunica la plaça Sant Jaume amb la zona de l’absis de la catedral. Al número 10 hi ha la seu del Centre Excursionista de Catalunya i, al costat del portal, una roda de molí incrustada a terra, que marca el punt més alt del Mont Tàber, l’elevació sobre la qual els romans van edificar la colònia de Bàrcino. Segons David Bestué, aquesta mola al cor de Barcelona no dona gra, sinó que tritura els esforços de la ciutat per aixecar una imatge estable d’ella mateixa, condemnats a l’etern retorn. Si la hispanitat s’expressa materialment en “el macizo de la raza”, la condició granítica del qual Bestué ja va intentar desmuntar al seu treball sobre l’Escorial madrileny, ara l’artista ens diu que la barceloninitat és de sorra.

David Bestué, artista i escriptor, és l’home del moment amb qui parlar sobre escultura, i acaba d’inaugurar l’exposició Ciutat de sorra, comissariada conjuntament amb Marta Sesé pel Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, que estrena un nou espai expositiu que hauria, per fi, d’integrar el museu amb el barri. Amb una trajectòria solidíssima (avui la cosa va de materials), Bestué sap conjuminar la teoria filosòfica més en voga entre l’esquerra amb les seves lectures poètiques personals per fer les preguntes que els nostres temps reclamen. Els dos grans temes de Bestué són complementaris: en el camp més conceptual, deixar de veure l’escultura com una imatge fins que en brolli la condició matèrica, i, en el camp més polític, la resistència popular a les forces que el poder intenta imposar a través de l’arquitectura. Amb Ciutat de sorra, Bestué fa la primera gran exposició individual a la seva ciutat natal i combina molt naturalment aquestes dues inquietuds, que una cançó hilarant dels Hidrogenese que sona pels altaveus durant la visita resumeix així: “Ciutat de sorra / que tot ho esmicola / al cor hi té una mola / que roda a la moda i fa sorra”. 

L’exposició és meravellosa en el conjunt, que cal retenir mentre es visiten els tres pisos que ocupa i que la separen en tres episodis molt diferents. La planta baixa correspon al passat no viscut per Bestué, i xoca contra nosaltres fosca, hermètica i transcendental. Cal estar-hi una estona per deixar que l’antipatia dels objectes de formigó et permeti reconèixer que allò és l’inconscient de Barcelona, reprimit i quotidià al mateix temps. Hi trobareu una bobina amb corda de palmera triturada, esferes d’escòria del parc del Besós, una xarxa amb plàstics antics que el temporal Glòria va deixar en forma d’exposició involuntària a la platja, o una estructura de formigó i banc de ferro del Camp Olímpic de tir amb Arc, obra d’Enric Miralles i Carme Pinós que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme el 1991, i que va veure com un dels seus dos pavellons s’enderrocava el 2008  arran de l’Esfondrament del Carmel, un espai que Bestué ja havia fet servir en el seu treball sobre l’arquitecte per demostrar com aquests projectes són ocupats per una segona vida popular (en aquest cas, els pernils, fotos de trofeu, tamborets i ampolles de la penya futbolística del barri). No saps si ets en una ruïna o en unes obres, que fa molt barceloní.

Els dos pisos de dalt són més directes. El protagonista de la primera planta és un muntatge amb tres pantalles que projecten titulars i fotografies de La Vanguàrdia d’entre 1980 i 2011, que Bestué es va passar tres mesos llegint per tal de reconstruir una història no explicada de la ciutat. El període va del naixement de l’artista a la primera acampada dels indignats, i coincideix feliçment amb la cadena d’alcaldes del PSC que va acabar amb la victòria de Xavier Trias. Aquest és el cor discursiu de la mostra: Bestué s’adona que Barcelona té certs consensos i clixés històrics, de la rosa de foc a la contracultura dels setatanta, però que el tros de temps de la seva infantesa i joventut se’ns ha explicat com un buit en què l’economia de pelotazo olímpic i el final de la història neoliberal ho havien pacificat tot. Repassant els diaris es veu que no és així: alternant cròniques de protestes populars amb d’altres que expliquen la transformació de les elits barcelonines en una casta d’especuladors immobiliaris, Bestué rescata una història de malestars que testimonien que Barcelona continuava esmicolant-se a ella mateixa, però la gent continuava lluitant contra la trituradora.

Amb les finestres obertes al sol de la ciutat i un escampall d’escultures orgàniques que fan servir materials vius (os, sabó, paper de diari, pètals de flors), l’últim pis ens ofereix un present obert. Bestué referencia les tradicions modernista i formalista de la ciutat com un substrat fèrtil al qual retornar després del malson de metall i vidre. El tríptic és formidable, i l’exposició aconsegueix un equilibri entre mistificació i desmistificació propi del millor art polític. A una banda, hi ha el discurs crític que ja coneixem, però fet amb una ironia popular que escapa del moralisme amb què massa artistes ens torturen últimament. A l’altra, hi ha un reencantament del que Jane Bennett anomena “matèria vibrant”, un exercici per reconèixer l’agència no humana i els efectes que els materials i les coses tenen sobre nosaltres. Avui que sabem que els malestars d’aquelles dècades van acabar esclatant, és pertinent que l’exposició arribi just en el punt més baix dels moviments sortits del 15M i l’independentisme que pretenien transformar-ho tot. En la circularitat de la roda de molí que proposa Bestué, hi podem notar l’angoixa de Sísif barceloní que mai aconsegueix que la roca arribi a dalt del Mont Tàber, o una esperança en la memòria i la força que els materials retenen fins i tot després de ser trinxats. La visita es mou entre els dos sentiments, però acaba lluminosa i amb la ciutat a l’horitzó.