«El so als ulls» de Marta Ricart, vivències d’una simfonia vegetal

Riner, dissabte 3 de juny al vespre. Ha anat plovent durant tot el dia, però de cop i volta, un tímid raig de sol il·lumina un costat de l’exuberant retaule barroc de l’església del Santuari del Miracle, encenent-ne encara més, –si és que això és possible–, el bell daurat. Ben a prop, l’organista Juan de la Rubia dirigeix un grup de músics disposats a banda i banda de l’altar, mentre la prodigiosa veu de la soprano Marta Mathéu s’escampa per la nau de l’església acompanyant la deliciosa melodia barroca que els músics van interpretant. Assistim a «Miracles per Europa», el concert-naixement de l’orquestra del Miracle, i la soprano, com no podia ser d’altra manera en una ocasió com aquesta, porta un vestit d’un to vermell esclatant; el mateix color que duia la Marededéu de cabells llargs i rossos que aparegué a aquells dos nens pastors, protagonistes del miracle que fou l’origen del Santuari.

Just davant de l’orquestra, al fons de l’església, i establint-hi una mena de conversa a distància, hi ha la instal·lació mural de Marta Ricart, artista convidada del concert inaugural de la formació. Es tracta d’«El so als ulls», un desplegament de vora tres-cents papers quadrats, d’una mica més d’un pam cadascun, fets a partir de fibres vegetals com la pauma, la ràfia o l’espart, i acolorits amb vi, tintes sorgides de materials com les closques d’ou, i carbonets fabricats a partir dels sarments acabats de podar de les vinyes dels voltants.

«El so als ulls» és, per tant, la rèplica visual i botànica de l’experiència sonora i musical. I ho és perquè evoca un llenguatge que explica una manera de veure-hi sense mirar

Els papers, d’una materialitat intensa i corprenedora, –en bona part degut al tractament amb una base que els japonesos anomenen «Dosa»–, són el resultat d’un procés lent i laboriós, i busquen fer evident el vincle amb el lloc i la natura. Ho fan a partir de les fibres utilitzades, les que s’acaben de citar i d’altres com el blat, la boga, la dàlia o l’atzavara, –aquella planta tan mironiana–, així com dels colors elaborats a partir de matèries naturals, que l’artista ha traslladat sobre els papers amb l’ajuda de pinzells gruixuts. Es fa difícil no pensar en aquella visió goethiana de l’entorn natural com a totalitat orgànica i canviant, i alhora totalment interconnectada amb la resta de formes vivents. Més o menys, la versió botànica d’aquella idea de la Weitliteratur sobre la qual el geni alemany va reflexionar els darrers anys de la seva vida, i qui sap si també el seu origen.

Però cal tornar ara fins on es troba l’orquestra, perquè és des d’allà, justament, des d’on millor s’aprecia la component dinàmica del mural, un gest que, de més a prop, només és possible intuir a partir de la manera com l’artista ha disposat els papers a la paret, talment com si voleiessin. És així que la creadora ens parla de lleugeresa i d’aire, en definitiva, de so. Ara ja ho podem dir, doncs, el mural és una veu vegetal, una veu botànica que s’integra a l’orquestra amb el seu silenci clamorós. Aquesta veu, però, no ha sorgit de l’atzar ni d’una inspiració sobtada, sinó que s’ha conformat a través d’un moviment que no hauria estat possible sense les moltes hores de diàleg entre l’artista i l’espai on s’ha instal·lat l’obra. Una trobada que de ben segur que per aquesta creadora, nascuda a Ardèvol de Pinós, i des de fa anys veïna de Llobera, ha estat complexa, profunda i fascinant.

De fet, aquest mateix paisatge, els sons dels insectes nocturns, i per descomptat, l’església i «la follia barroca» del retaule, van ser elements determinants en aquella transformació viscuda per Antoni Tàpies l’estiu de 1945, quan l’artista va passar uns dies al Santuari acompanyat per la seva germana Maria dels Àngels. I encara que no en podrem saber mai del tot, ni les semblances ni les divergències, cal dir que Ricart també es transforma a mesura que va entenent i copsant els moviments i les estructures d’un espai que acaba esdevenint lloc, moment exacte en què l’obra s’hi pot fusionar sense ruptures ni trencaments. Veiem, doncs, com en el procés creatiu d’aquesta artista, no existeix la idea preconcebuda de partida, sinó allò que sorgeix de la relació amb l’espai, i per descomptat. amb les persones que l’habiten; els monjos, els músics, els pagesos, els veïns i tots aquells que d’una forma o altra s’hi relacionen.

Cal aprendre a veure-hi sense  mirar, i l’art, com el so arriba a les orelles, ens arribarà als ulls.

Això explica el gran sentit metafòric contingut en la seva proposta. Hi ha la densitat i la solidesa assolida en la trama resultant d’aquests papers fets de fibres diverses, i que malgrat ser ben diferents els uns dels altres, configuren un conjunt ben cohesionat. Diversitat i solidesa que és també la d’aquell grup de músics que han assajat i conviscut durant quasi bé una setmana als espais del Santuari. I si la compenetració és la trama, la lleugeresa és el so. Lleugeresa i solidesa, un contrast que s’accentua per la quietud d’un mural que alhora es pot moure gràcies al gest precís de l’artista, assolint, així, un mimetisme extraordinari amb aquell retaule barroc que té davant per davant, tan estàtic i dinàmic com ell mateix.

«El so als ulls» és, per tant, la rèplica visual i botànica de l’experiència sonora i musical. I ho és perquè evoca un llenguatge que explica una manera de veure-hi sense mirar, com la d’aquell so que arriba sense buscar-lo. Un llenguatge antic, certament, que Marta Ricart s’ha dedicat a recuperar en els darrers anys i que té a veure amb una manera d’entendre l’art ben allunyada dels cànons estètics més tronats, –però no per això menys arrelats–. El missatge és clar, cal aprendre a veure-hi sense  mirar, i l’art, com el so arriba a les orelles, ens arribarà als ulls.