Anna Bofill Levi: «Els espais fronterers són els més interessants»

Anna Bofill Levi (Barcelona, 1944) és arquitecta i compositora i porta mitja vida intentant justificar per què ambdues coses per a ella en resulten una de sola. Filla de pare arquitecte i constructor i de mare italiana amant de les arts, a l’Anna sovint se la coneix per ser la germana menor de Ricardo Bofill, amb qui va formar part del Taller d’Arquitectura en els seus inicis fulgurants i utòpics. Per fer l’entrevista, ens cita al Walden 7, probablement l’obra més icònica d’aquella etapa i on viu quan no és a Cadaqués. S’ha deixat al cotxe les claus del seu estudi, que és a la planta baixa d’aquest rusc gegant i esgraonat amb balcons semicirculars de color terrós que treuen el cap per tot arreu de les façanes. Camí de l’aparcament, ens ensenya els versos que vesteixen les parets de les zones comunes que va escriure el seu amic i integrant del Taller José Agustín Goytisolo. Sobre la taula de l’estudi hi té l’influent Llibre blanc. Les dones i la ciutat que va escriure conjuntament amb Rosa Maria Dumenjó i Isabel Segura per a la Unió Europea a través de la Fundació Maria Aurèlia Campany i que va presentar al parlament anglès quan Londres va ser capital europea. L’Anna compta amb una dilatada experiència també com a urbanista i com a activista feminista a l’hora de pensar la ciutat i l’espai públic.

Arran de la seva exitosa trajectòria, el passat 6 de març, es va presentar al Pavelló Alemany de Barcelona el treball d’investigació ‘Anna Bofill Levi. La arquitectura como contracanto: 1977-1996’, guanyador de la tercera edició de la Beca Lilly Reich per a la Igualtat en l’Arquitectura de la Fundació Mies van der Rohe de Barcelona. Es tracta d’un rigorós registre dels arxius i biblioteques de l’Anna, de la documentació, dibuixos i fotografies d’una selecció de les seves obres i d’un acostament a la seva vida personal a través d’entrevistes i conferències que ha compartit amb l’equip investigador format per Mª Elia Gutiérrez, José Parra, Ana Gilsanz i Joaquín Arnau, que han generat un dossier digital científic i artístic que permet conèixer a fons la seva obra.

Més endavant parlarem de la teva pluridisciplinarietat, però com va ser la teva educació i què et va dur a estudiar arquitectura? Va ser per la influència del teu pare i el teu germà?

Vaig estudiar a l’Escola Italiana i treia molt bones notes tot i que considero que era una nena dolenta, que feia dolenteries vaja. Des de sempre he tingut un caràcter bastant rebel que m’ha fet qüestionar les imposicions que se’m presentaven. De molt petita vaig demostrar tenir una sensibilitat especial pel so. Em fascinava la música que estudiaven a casa els meus germans. El meu germà gran, que va morir quan jo tenia set anys, tocava molt bé el violí i el piano i jo l’admirava molt. M’amagava sota el llit i seguia les classes que rebia a casa. Ben aviat, a través del músic i compositor Xavier Monsalvatge, que era amic dels meus pares, es van adonar que tenia oïda absoluta. Des de llavors, la música ha estat sempre molt present a la meva vida fins al punt que, un cop vaig acabar el batxillerat, em vaig plantejar anar a estudiar música a Roma a l’Acadèmia de Santa Cecília, aprofitant que allà hi tenia una tieta. La meva mare no m’hi va deixar anar. S’havia mort un dels seus fills i l’altre, el Ricardo, era a suïssa estudiant la carrera. Estic segura que d’haver estat un noi tot hagués estat molt diferent, però jo m’havia de quedar amb ella, acompanyar-la a la perruqueria, al modista… aquelles coses que es feien abans. Al final, la decisió d’estudiar arquitectura va venir segur per la influència familiar, però sobretot perquè era la disciplina que aglutinava més camps dels que a mi m’interessaven, com la filosofia, les matemàtiques, les ciències, les arts, la part social… i perquè composar l’espai, al cap i a la fi, és totalment anàleg a fer-ho amb el so.

Hi ha una frase cèlebre del filòsof alemany Friedrich Schelling que diu que «l’arquitectura és música petrificada» i Goytisolo explicava que el Walden 7 era com una partitura de sons. Per què reivindiques que l’arquitectura i la música són tan semblants?

En ambdós casos treballo amb núvols abstractes d’informació que permeten tot tipus de combinatòries. Amb l’arquitectura es tracten masses de matèria, de materials i d’elements constructius. En la música, aquestes masses no són tectòniques sinó sonores. Els procés mental i les lògiques que aplico tant per projectar com per composar són molt similars. De fet (treu una llibreta de la seva bossa), quan penso música, el primer que faig és dibuixar-la. Faig aquesta mena de gràfics, de diagrames de sons i ritmes que poden recordar als esbossos incipients d’un projecte arquitectònic. En aquestes línies hi tinc tota la informació necessària per poder transcriure després, a través de l’ordinador, una partitura. 

Tornant a la teva formació, els anys que vas estar a la universitat van coincidir amb l’última etapa del franquisme. Com recordes aquella època?

Recordo que els anys que vaig estar estudiant a l’Escola d’Arquitectura van consistir en fer de tot menys arquitectura. Durant la carrera jo ja treballava al Taller i era on aprenia. A l’Escola, en canvi gairebé tot el que fèiem era lluita antifranquista i militància política. Vaig començar els estudis l’any 1963 a la Universitat Central amb un curs preparatori comú de ciències que es feia en aquell pla antiquíssim. Allà és on vaig conèixer el meu exmarit, el professor i matemàtic Eduard Bonet, amb qui em vaig casar l’any següent. Després vaig estrenar l’edifici de l’Escola d’Arquitectura que hi ha a l’entrada de la Diagonal i vaig presentar el projecte de final de carrera l’any 1971. Tota aquella etapa acadèmica va estar constantment interrompuda per manifestacions d’estudiants i per la presència de la policia franquista que arribava pràcticament fins a les aules.  

«Tant l’arquitectura com la música em fascinen per l’alt contingut sensible que transmeten. Sempre m’ha mogut la bellesa, en qualsevol contingut artístic»

Més tard, l’any 1975 presentes la teva tesi doctoral Contribució a l’estudi de la generació geomètrica de formes arquitectòniques urbanes. Què et porta a investigar sobre les matemàtiques aplicades a l’arquitectura?

Tant l’arquitectura com la música em fascinen per l’alt contingut sensible que transmeten. Sempre m’ha mogut la bellesa, en qualsevol contingut artístic. Aproximar-me a la bellesa a través de les matemàtiques penso que va ser un intent de racionalitzar i d’entendre allò que m’emocionava a nivell sensorial i també, en part, va venir motivat per la influència del meu exmarit. Els matemàtics, quan parlen de fórmules o de demostracions de teoremes, molt sovint utilitzen els adjectius com «bonica» o «bella» per descriure-les. El raonament lògico-matemàtic en el que centro la meva tesi doctoral és el que aplico després en la meva tasca al Taller. Volia explicar el mètode creatiu que posàvem en pràctica com a arquitectes mitjançant el llenguatge de les matemàtiques, demostrar que les formes que construíem tenien al darrera un raonament que no era aleatori. Aquesta corrent del pensament ve de l’estructuralisme i de referents com Chomsky en l’àmbit de la lingüística o de Calder i Vasarely en el de l’escultura i l’art cinètic. Jo vaig estudiar com, a partir de sistemes generatrius, es podia donar lloc a formes urbanes i arquitectòniques. Avui en dia, tot allò que proposava, amb els nous programes informàtics, seria molt més fàcil i immediat, òbviament.

Aquesta recerca, i es fa especialment palesa quan mires la teva tesi, és la que inspira els primers edificis del Taller d’Arquitectura? Quin va ser el teu rol dins de l’equip?

El meu rol consistia en formalitzar els assajos que feia manualment el Manolo Nuñez. Ell d’entrada treballava amb maquetes molt simples com trossos de fusta, d’alumini, suro o retalls de cartró. Amb el Goytisolo, inventaven objectes a partir d’anar enganxant coses. El Manolo tenia molt bona intuïció volumètrica tot i que ho feia de forma anàrquica, sense seguir cap ordre. Quan arribo jo amb l’Eduard Bonet, apliquem principis matemàtics a les seves proves com són els moviments rígids a l’espai, les simetries, isomorfismes, translacions… D’una forma més planera, diria que vam sistematitzar l’agregació i la suma de volums per donar lloc a un tipus d’arquitectura modular que podia créixer de forma il·limitada fins donar lloc a ciutats senceres si calia.

«Sempre he trobat que el classicisme és un estil més aviat feixista i extemporani»   

Sovint es parla de la col·lectivitat dels inicis del Taller d’Arquitectura, amb poetes, filòsofs, matemàtics i altres perfils diversos a l’equip. En quin moment es perd aquest esperit i es converteix en una firma d’arquitectura més convencional?

És complicat contestar aquesta pregunta i prefereixo ser molt prudent amb tot el que té a veure amb un aspecte més personal. Sobre la que és estrictament racional, la meva desvinculació del Taller s’explica pel viratge en el tipus d’arquitectura que es va decidir fer a partir d’un moment determinat. Estàvem treballant en un projecte a França anomenat La Petite Cathédrale que es basava en arquitectura modular, molt similar al Walden 7, però més ambiciós. Per desgràcia, els francesos no van entendre aquest experiment que proposàvem. El Ricardo volia que la seva arquitectura entrés i triomfés a França. Ho vam tornar a intentar amb un altre projecte en el qual vaig treballar jo amb el Peter Hodgkinson i que vaig anar a presentar personalment a París que es deia La Maison d’Abraxas. Mentre jo era allà, el Ricardo havia anat a Roma i en tornar em va dir que volia fer Brunelleschi. No vaig estar d’acord en adoptar un altre tipus d’arquitectura basada en el neoclassicisme i en la seva reinterpretació postmoderna i vaig decidir marxar del Taller, era l’any 1980. Tot i que posteriorment sí que vaig fer un projecte postmodern, el del parc a l’Aigüera a Benidorm, que pels seus requeriments em va semblar lícit composar-lo a base de ritmes i d’elements propis del classicisme, sempre he trobat que aquest estil és més aviat feixista i extemporani.   

Observant el perfil Anna Bofill Levi. La arquitectura como contracanto: 1977-1996, hi ha un apartat molt interessant on apareixen els llibres d’altres autors que han estat cabdals en la teva trajectòria. Hi destaquen noms propis molt afins a la teva obra, com per exemple el compositor Iannis Xenaquis, que té un llibre anomenat Música i Arquitectura, que tu mateixa vas traduir al català, o John Cage.    

Bé, jo em considero una formiga al costat de Xenaquis. Per a mi és un dels pensadors més importants del segle XX. Xenaquis analitza la música i l’arquitectura també des de la lògica matemàtica, aplicant les dues dimensions bàsiques de l’espai i del temps i introdueix la teoria de la probabilitat aplicada a la música. El camp de la probabilitat era l’especialitat de l’Eduard Bonet, que ens va estar fent classes al respecte a mi i al compositor Josep Maria Mestres Quadreny. Cage, en canvi, té un perfil diferent, tot i que també és apassionant. La seva aproximació a la música és més filosòfica i social. Amb la seva obra ha pretès remoure consciències i transmetre uns significats. Xenaquis és més analític 

«Chomsky era el pare de la lingüística generativa, que s’assemblava molt a la idea d’automatisme i de lleis aplicades que nosaltres desenvolupàvem en el terreny de l’arquitectura»

I Noam Chomsky? Em consta que el vas conèixer personalment.

Així és. Érem a Boston amb l’Eduard, i se’ns va acudir contactar-lo i demanar-li cita per poder parlar amb ell. Va accedir i vam compartir un parell d’hores de tertúlia en una cafeteria. Chomsky era el pare de la lingüística generativa, que s’assemblava molt a la idea d’automatisme i de lleis aplicades que nosaltres desenvolupàvem en el terreny de l’arquitectura i en la nostra idea de Ciutat en l’espai. Recordo que vam haver d’interrompre la trobada perquè havia de marxar a fer la seva primera ponència sobre l’Imperialisme americà, un dels seus temes estrella posteriorment. Chomsky tenia un pensament polític molt pròxim a l’anarquisme i, de fet, durant la reunió va fer èmfasi en la història de l’anarquisme català i va confessar que no volia visitar Espanya mentre hi hagués el dictador.      

«Totes els conceptes moderns que s’apliquen avui en dia venen de discursos que prèviament estaven emmarcats dins del pensament feminista»

L’activisme feminista ha estat una altra de les teves ocupacions principals ben bé des dels anys 80. En el camp de l’urbanisme i del pensament de la ciutat, has estat una de les pioneres del nostre país a l’hora d’estudiar-lo des de la perspectiva de gènere.

Sempre he pensat que els espais fronterers són els més interessants. És on sorgeixen les friccions que donen peu al canvi, tant en geografia com en els corrents del pensament. Vaig començar a endinsar-me en les teories feministes en un moment molt incipient, quan calia fer moltíssima feina. Ara, per sort, hi ha molta filtració del feminisme cap al mainstream. En matèria d’espai públic, gairebé tothom parla ja de mixticitat, proximitat, distàncies curtes, inclusivitat, etc. Totes els conceptes moderns que s’apliquen avui en dia venen de discursos que prèviament estaven emmarcats dins del pensament feminista que, en paral·lel, estan vinculats a una ideologia política d’esquerres. El feminisme lluita per posar el món cap per avall a tots els nivells: el polític, el social, l’econòmic… Sacsejar el capitalisme des de les arrels no es pot fer des de la dreta o el centre-dreta. I respecte a la teva pregunta, t’he de fer una esmena: no m’agrada el terme «perspectiva de gènere». He escrit un llibre, precisament, titulat Planejament urbanístic, espais urbans i espais interiors des de la perspectiva de les dones. Dir «gènere» em sembla una excusa políticament correcta per no haver de dir la paraula «dones», en plural. Tampoc m’agrada el terme «dia de la dona». Quina dona? Què hi ha algun model? Dones, totes.  

En arquitectura, s’ha tendit a invisibilitzar les grans dones que col·laboraven amb els homes arquitectes que han transcendit: Lilly Reich amb Mies van der Rohe, Elieen Gray amb Le Corbusier, Anne Tyng amb Louis Kahn, Aino Aalto amb Alvar Alto, Scott Brown amb Venturi, etc… Al llarg de la teva vida professional, has hagut de lluitar davant d’aquesta asimetria?

Constantment. En el món de l’arquitectura encara està molt present aquest desequilibri. Per fer-te respectar, ja ve sigui en fase de projecte i d’una forma més exagerada a l’obra, cal impostar una actitud molt masculina. 

I ja per acabar, quina arquitectura i música actual són les que t’interessen?

De l’arquitectura que es fa avui en dia, la que més em crida l’atenció és la que fa la gent jove amb nous materials, amb una recerca prèvia, tenint molt en compte l’aspecte ecològic, el consum energètic, la sostenibilitat, etc. No m’interessa gaire el resultat estètic final, com quan es concep com una obra d’art. Hi veig més suc en el procés i en l’afany de construir un lloc agradable, segur i generós. El mateix passa amb l’arquitectura que es treballa des de la perspectiva de les dones, que pretén ja des del principi conjugar d’una forma encertada els usos diversos que en faran els seus usuaris futurs incorporant-los en el propi procés del disseny.

Quant a la música, jo m’he dedicat sempre a crear peces molt experimentals. Darrerament el sons nous que m’han sorprès i m’han fet vibrar tenen a veure amb la música ètnica. He treballat poc amb aquest gènere musical però són aquests sons i ritmes més propis de les músiques tradicionals els que m’agradaria incorporar al registre experimental.