L’esclat del talent ocult de la pintora Maria Sanmartí

Quan Maria Sanmartí, mare de l’artista Antoni Clavé, va començar a dibuixar i pintar tenia ja 60 anys. No ho havia fet mai abans ni tenia idea de que era capaç de fer-ho mínimament bé. Però un dia, el seu net Jacques de 5 anys li va regalar un dibuix que havia fet i aleshores ella li va voler retornar el gest amb un altre dibuix, que segons Clavé era molt matissià. A partir d’aquí, Sanmartí es va adonar de quant li agradava pintar i dibuixar i ja no va poder parar. La seva intenció era simplement distreure’s durant les hores de la seva vellesa tranquil·la a París, ben a prop del seu estimat fill, i després d’una vida plena de dificultats. Pintava amb la mà esquerra encara que no era esquerrana perquè des de ben jove estava impedida i amb tot el costat dret paralitzat.

Sense tècnica ni cap educació artística, Sanmartí va sorprendre el seu fill, aleshores ja un pintor reconegut en l’exili parisenc. És com si de sobte sortís a la llum la part d’herència genètica artística de Clavé. La seva mare havia mantingut un talent ocult i desconegut al llarg de 60 anys que ara esclatava en colors intensos i un estil primitivista absolutament modern. L’estil de Sanmartí va fascinar els amics artistes de Clavé, com Óscar Domínguez, Emili Grau Sala i el mateix Picasso. Quan el geni malagueny, davant del l’influent marxant Kahnweiler i del mateix Clavé, va veure les obres de Sanmartí va exclamar,: “Això és molt bell! És el que voldria fer Matisse, però per arribar-hi caldria demanar-li consells a la teva mare”.

Dels primers que va lloar per escrit l’obra de Sanmartí va ser precisament el poeta i crític d’art Josep Palau i Fabre, que en un article a la revista Ariel del maig del 1948, titulat ‘El cas inèdit de Maria Clavé’, destacava la frescor i la manca d’artifici de les obres de Sanmartí i qualificava de “prodigiós” el seu cas. “El sentit del color i de la composició podria ser envejat per qualsevol pintor d’avui”, va escriure el poeta i crític d’art. Un any després, Palau va escriure el text introductori de la primera exposició individual de Sanmartí, a la galeria Mirador de París.

Per això, és molt conseqüent que la Fundació Palau de Caldes d’Estrac sigui ara la institució que acull la primera exposició retrospectiva de Maria Sanmartí, que mai havia tingut una exposició d’aquesta envergadura fins ara ni tan sols immediatament després de la seva mort, el febrer del 1959. A més, el centre de Caldes d’Estrac exposa permanentment a Sanmartí, ja que la pintora va regalar obres seves a Palau i Fabre.

La mostra, que es pot veure fins al 15 de setembre, és el fruit de la investigació de l’historiador de l’art Aitor Quiney, que va descobrir a aquesta pintora per casualitat quan explorava l’arxiu d’un altre pintor també molt desconegut avui en dia, Santi Surós. Entre els documents de Surós, va aparèixer un esclatant guaix sobre cartolina de Sanmartí, datat el 1952, que representa un gerro amb flors sobre un fons vermell. I és que Surós, amic dels Clavé, va ser el responsable que Sanmartí acabés exposant per primer cop a la Sala Gaspar de Barcelona, seu de l’art de l’avantguarda de la ciutat, el 1954. L’exposició no només va ser important per a la curta però intensa carrera artística de Sanmartí sinó també perquè va suposar el retorn a Barcelona del seu fill. Amb motiu de l’exposició de la seva mare, Clavé va rebre un homenatge a la seva ciutat natal, per primer cop des de que s’havia exiliat a França el 1939. La Gaspar va esdevenir la galeria de referència de l’obra de Sanmartí a Barcelona (de fet, algunes de les obres incloses a la mostra provenen de la família Gaspar). Sanmartí va exposar també en altres galeries prestigioses com la parisenca Drouant-David, i la Hilt, de Basilea, que va ser el darrer lloc on va exposar en vida.

La carrera artística de Maria Sanmartí va ser curta -tot just una dotzena d’anys- però amb molt bona fortuna crítica i èxit comercial, cosa que fa pensar a Aitor Quiney que deu haver obra seva en moltes col·leccions privades, també europees. Sobretot, la pintora va realitzar guaixos, olis, ceràmiques i litografies, tal i com es pot veure en aquesta exposició. Els seus temes preferits eren coloristes natures mortes -moltes amb la curiosa aparició de tres ous ferrats que representen a Antoni Clavé, la seva criada, María Nieves, i a ella mateixa-, flors, paisatges imaginaris, escenes de circ i de cabaret (Clavé la portava sovint a espectacles a París), retrats i curioses escenes d’interior com la que mostra a un pintor amb la seva model, en una escena totalment imaginada. Els paisatges tenen un cert aire de pintura fauvista francesa i les figures i animals (sobretot els cavalls), amb pocs traços, aconsegueixen transmetre moviment i tenen una gran expressivitat.

El redescobriment de Maria Sanmartí també ens fa pensar en les dones que no van tenir mai l’oportunitat de descobrir que portaven una artista a dins perquè ni es plantejaven provar-ho i perquè se’ls va inculcar que només estaven destinades a tenir cura dels altres.

El desacomplexament de Santmartí en el traç, el color, la falta de perspectiva i les figures que se situen entre un estil naïf i primitivista van fascinar crítics com José Milicua del Diario de Barcelona, que en el seu article sobre la primera exposició de Sanmartí a la Sala Gaspar, assegurava: “Si alguna pintura mereix el títol de jove és aquesta de la sexagenària Maria Sanmartí, aquests guaixos en els què les coses quotidianes són recreades d’una manera extremadament cordial pel sentiment candorós, l’alegria i la ingenuïtat de visió d’un esperit net absolutament d’amargors i intel·lectualismes”.

Tenia raó Milicua que la pintura de Sanmartí és vital i farcida de sentit de l’humor. A la mostra només hi ha una obra que faci referència a les penalitats que Sanmartí va viure quan, de ben jove, sent el seu fill Antoni un nen de només tres anys, el seu marit la va abandonar per sempre d’un dia per l’altre. Des dels 9 anys treballava com a pentinadora al barri del Raval de Barcelona i no va ser fàcil per a una noia a qui una malaltia crònica li anava paralitzant el braç progressivament, haver de criar un fill tota sola. En un guaix del 1947, es veu una dona plorant amb els braços sobre la taula amb el seu fill al bressol. La pintora escriu sobre l’escena: “Ella lloró noche y día la vergüenza y el desprecio”. Un cop exiliat, Clavé va aconseguir “rescatar” la seva mare, amb qui tenia una relació molt intensa, i que visqués prop d’ell a París, un fet que la va alliberar i li va canviar totalment la vida.

La història de superació personal de Sanmartí i la manera com l’art va acabar sent primordial en la darrera etapa del seu periple és un valor afegit d’aquesta exposició, que té la virtut de desenterrar un episodi oblidat de l’art català de postguerra. Com passa tantes vegades amb les dones artistes, a partir de la mort de Sanmartí va semblar com si l’obra pràcticament desaparegués gairebé del tot del mapa, després d’haver tingut un notable èxit. Aquest tipus de recuperacions són fonamentals per entendre millor el sistema artístic català, la importància de l’art que es feia a l’exili i la diversitat d’expressions artístiques que convivien plegades en el període de postguerra. Encertadament, l’exposició va acompanyada d’una completa monografia sobre l’artista. A ulls actuals, l’obra de Sanmartí ens sembla tan lliure com els hi va semblar als crítics que la van lloar en el seu moment. Aquest redescobriment també ens fa pensar en les dones que no van tenir mai l’oportunitat de descobrir que portaven una artista a dins perquè ni es plantejaven provar-ho i perquè se’ls va inculcar que només estaven destinades a tenir cura dels altres, sense pensar en elles mateixes. Sanmartí és un símbol de totes elles.