Ricardo Bofill des de dins, un any després

Tot just fa un any, el 14 de gener de 2022, va morir als 83 anys l’arquitecte català Ricardo Bofill. Tots els mitjans se’n van fer ressò per acomiadar una de les figures mediàtiques i més rellevants de l’arquitectura de casa nostra durant l’últim segle i que més recorregut ha tingut en el panorama internacional. Bofill, més enllà de les obres locals i àmpliament conegudes com el Teatre Nacional de Catalunya, la T1 de l’aeroport, l’Hotel Vela o el Walden-7, havia construït edificis significatius a Chicago, Tòquio, París, Beirut o Praga que avui en dia encara constitueixen la identitat del paisatge d’aquestes ciutats. Una bona oportunitat per glosar la magnitud del personatge la va oferir precisament la vetlla de la seva mort. Seguint els seus designis, la família Bofill va obrir les portes de la Fàbrica, el nom que rep la seva casa particular i l’estudi que allotja l’activitat del Taller d’Arquitectura, per permetre l’accés lliure a tothom que s‘hi volgués apropar per retre-li homenatge amb música, balls, projeccions i tertúlies en un ambient manifestament festiu i de celebració.

Reprenc la memòria del Ricardo Bofill un any després per aportar el meu testimoni personal com a arquitecte del seu taller durant un període breu que va concloure poc abans de la seva mort. Malgrat que les aspiracions fundacionals del Taller d’Arquitectura es basaven en la col·laboració pluridisciplinària entre arquitectes, matemàtics, poetes, dissenyadors i artistes, a l’actualitat funciona com una firma internacional estàndard. Té un equip proper als cent treballadors que són fonamentalment arquitectes joves amb condicions laborals relativament precàries i, almenys quan jo hi era, bastant irregulars… Em consta que aquest múscul jove, explotat en hores i sou, és el que alimenta la majoria de grans despatxos d’arquitectura. Tot i això, treballar-hi una temporada representa un peatge eficient a nivell formatiu i de projecció de futur a més d’una experiència enriquidora per conèixer col·legues de professió de procedència diversa. Val a dir que la meva catalanitat representava un perfil certament exòtic dins de la plantilla. Malgrat les generalitats compartides amb els altres grans despatxos, el taller d’Arquitectura de Bofill no deixa de ser bastant particular en el fet que es regeix com un negoci familiar del tot vertical. A dalt de tot hi havia en Ricardo, que prenia tots les decisions, especialment les relacionades amb el disseny arquitectònic, amb una autoritat i una determinació pròpia només de qui dirigeix un imperi que ha aixecat ell mateix. L’acompanyaven en la resta els seus fills i la seva dona que compartien el seu projecte de vida en tot el seu espectre.

Treballar a Bofill era passar gaire bé tantes hores com tenia el dia a la Fàbrica i en conseqüència formar part del relat aïllat que havia construït el Ricardo. La Fàbrica és una antiga indústria de ciment que es troba a Sant Just Desvern, a les esquenes del Walden-7. Per a un Barcelona-cèntric està allunyada de tot. Bofill la va descobrir precisament arran d’aquest altre projecte i la va recuperar per transformar-la en el seu habitatge i el seu lloc de feina, en definitiva: la seva fortalesa i en acabat el seu mausoleu. Entrar en aquest espai únic, probablement una de les seves millor obres arquitectòniques i la més definitòria de la seva figura, significa endinsar-se en la intimitat del propi Bofill. Es tracta d’una obra atemporal i sense estil, una runa refinada envaïda per la natura amb la delicadesa d’un jardí romàntic. Entre les sitges de ciment de l’antiga fàbrica, que es mostren descarnades amb la seva materialitat de formigó aspre original, apareixen finestres esveltes amb composicions d’arcs i pilars propis del renaixement. Aquest eclecticisme o fins i tot contradicció s’expressa amb una fragilitat fascinant, una atmosfera misteriosa que només evoquen els castells dels contes. L’interior és igual de sorprenent. La sala principal, anomenada la Catedral, compta amb una alçada impròpia dels espais domèstics. Hi creuen bigues i sitges desordenadament seguint la lògica funcional i poc harmoniosa d’una fàbrica i amb el deteriorament corresponent al seus anys d’inactivitat. No obstant, dels laterals hi pengen cortines blanques de més de quinze metres que amoroseixen aquests acabats feréstecs. Al fons, a l’altra banda, uns tancaments de vidre deixen entreveure un jardí frondós de bambú per on s’escola la llum que il·lumina l’interior. Repartides pel mig, apareixen peces de mobiliari de col·leccionista com la butaca doble de Gaudí, el joc de cadires i taula dels Mackintosh, làmpades, cavallets amb esbossos d’edificis, sofàs de pell i un piano de cua exuberant.

El Taller era un món a part, el món que Ricardo Bofill havia creat a partir de les parets mig enderrocades d’una vella fàbrica i que havia aixecat per tancar-s’hi.

En aquesta sala hi fèiem les correccions on hi participava activament el Ricardo. Eren sessions on se li exposava l’estat de cada projecte com si es tractés d’un examen. Cal imaginar una taula llarguíssima amb una trentena de persones envoltant-la amb l’oracle al centre pontificant sobre cada plànol que se li deixava caure al davant. El flanquejaven els arquitectes de més edat, alguns portaven tota la vida amb ell, i de tant en tant esgrimien alguns punts de vista que ràpidament buscaven la seva aprovació. En cada una de les seves intervencions es podia copsar la grandesa del personatge: comentaris precisos, un cap clarivident, la mirada esmolada i una rotunditat prenent decisions que no admetia rèpliques. En aquestes sessions que duraven hores, Bofill encenia una cigarreta rere l’altre fins al punt que en alguna ocasió irrompia una minyona amb la còfia i l’uniforme habitual per portar-li un altre paquet.

En el meu cas, treballava en un macroprojecte a un país d’escassa democràcia (dissortadament com la majoria dels països que encarreguen grans projectes arquitectònics avui en dia). Res del que fèiem tenia gaire sentit si tenim en compte els preceptes que regeixen els projectes que s’ensenyen a les universitats i a les publicacions avui en dia: sostenibilitat, impacte social, rehabilitació, proximitat, adequació amb l’entorn, control de la despesa… Es tractava ben bé de tot el contrari amb una magnitud megalòmana i un llenguatge clàssic totalment desfasat. Tot i la dubtosa correcció moral que podia significar participar en aquells projectes, l’experiència com a arquitecte em semblava apassionant. Els edificis es construïen pràcticament en paral·lel a la nostra tasca de dibuixar-los i modelar-los en 3D sense haver de quadrar cap pressupost ni passar una dotzena de revisions normatives i burocràtiques com les que impliquen fer a Catalunya una petita reforma interior. Mai vaig voler normalitzar la feina que hi desenvolupàvem perquè hagués estat un error en el cas de pretendre donar-li continuïtat fora del Taller.

Aquesta figura apàtrida li va servir per fer arquitectura arreu del món sense lligar-se a la seva localitat, amb la qual va mantenir sempre una relació d’amor-odi que transitava entre el renec de qui no se sent profeta a la seva terra i l’arrelament profund que tenia amb la cultura catalana.

El Taller era un món a part, el món que Ricardo Bofill havia creat a partir de les parets mig enderrocades d’una vella fàbrica i que havia aixecat per tancar-s’hi i escriure allà dins el relat del seu èxit. Ho va fer a Sant Just Desvern, rere un mur de bardisses amb una portalada verda i uns cartells petits i discrets amb tipografia clàssica on s’hi llegia només “Taller de Arquitectura”. Bofill va defensar en múltiples entrevistes que ell era un nòmada i durant la seva vetlla una inscripció amb el següent text ho recordava: “Nòmada, m’he convertit en un nòmada”. Aquesta figura apàtrida li va servir per fer arquitectura arreu del món sense lligar-se a la seva localitat, amb la qual va mantenir sempre una relació d’amor-odi que transitava entre el renec de qui no se sent profeta a la seva terra i l’arrelament profund que tenia amb la cultura catalana que es fa molt ostensible en la seva obra primerenca. Tanmateix, penso que la figura del nòmada va ser un recurs més que Bofill va fer servir per enfortir el seu imaginari, on destacava el paisatge de les dunes del Sàhara com el no-lloc ideal per aïllar-se del soroll i del tedi de la mundanitat per pensar amb claredat i idear la seva arquitectura més pura.

Penso, després d’haver-hi enterrat moltes hores, que la Fàbrica fou un element determinant en la carrera de Bofill, precisament per la capacitat que va tenir de domesticar i donar recer a un nòmada d’esperit com ell promulgava. Des del seu refugi, fet a la mida de les seves excentricitats, talent i originalitat, va comptar amb la calma necessària que requeria el temps que no estava viatjant pels cinc continents. Des del seu propi palau, podia ser el Bofill fet a si mateix que reivindicava des d’adolescent quan va ser expulsat de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona en temps del franquisme i va haver de marxar a estudiar a l’estranger. Em consta també la seva afició per convidar-hi constantment diverses personalitats i arquitectes de prestigi per menjar i beure plegats, descobrir-los el seu secret més ben guardat i fer la tertúlia de sobretaula com mana la tradició cultural mediterrània que sempre va abraçar.

Un any després el seu Taller segueix amb l’activitat habitual amb encàrrecs i projectes arreu. La seva dilatada carrera i obra deixa una estela recognoscible amb una manera de fer i un segell arquitectònic propi que els clients encara poden apreciar. En canvi, resultarà impossible trobar-hi la figura del vell savi, de l’emprenedor, del creatiu vanitós i arrogant en el millor dels sentits que es va construir la seva pròpia pàtria per no haver de lamentar sempre que el seu país era massa petit i que no li hi deixaven fer tantes coses com volia.