El poder dels llocs

La cafeteria on ens vam estimar ara és un Vivari, però cada vegada que passo per davant del Vivari repugnant, penso en tu. També penso que la ciutat es mou amb més rapidesa que el resituament emocional de les històries que hi vivim, i que, encara que el temps canviï els llocs, la geografia atrapa la nostra memòria d’una manera tan invasiva que es fa impossible desfer-se’n. Fins i tot després d’haver paït una història, el lloc, malgrat que en canviï l’aparença, es fa propietari d’un record pel qual no passa el temps. El guarda del pas d’aquest temps, com una armadura que, en comptes de protegir-te, protegeix la manera exacta com et vas sentir llavors, que és una manera de ferir-te per sempre. De vegades encara surto de l’estació de Rodalies de Plaça Catalunya i penso que et trobaré aguantant aquella columna, esperant-me. I encara la maleeixo.

Semblaria que potser n’hi ha prou amb guarir-nos del que hi hem viscut per desprendre els llocs d’aquest poder, però sobreposar-se a les circumstàncies i tenir una màquina del temps no són la mateixa cosa. L’altre dia vaig sentir l’olor dels tarongers del Passatge Mercader, que ja comencen a florir, i encara vaig notar una fiblada al pit. No tornaria enrere, tampoc tornaria a fer res del que vaig fer. Però vaig aixecar el cap, vaig constatar que els arbres ja tenen flor, i em va semblar que tornava a ser aquella noia. No n’hi ha prou amb voluntat per desempallegar els llocs del seu poder. Tampoc n’hi ha prou amb una mudança emocional en què la història que petrifiquen ja no ens faci sentit. Però anar-hi, passar-hi, i ser-hi deixant-nos ferir, sotmetent-nos al seu poder, pot fer-nos avançar, paradoxalment.

«Encara que ja no estimi l’home, l’olor d’aquells tarongers m’expliquen que estic viva i que, gràcies a Déu, el meu cor no és un rellotge»

De vegades tornem a les escales d’aquella plaça, a aquell portal o a aquella terrassa per convèncer-nos que tot pot prendre un altre color. No em refereixo a imposar noves històries a l’escenari que ens burxa per resignificar-lo, sinó a trencar amb l’instint de museïtzar espais, i de fer-ho des de la consciència que la nostra història personal hi continua. Aquesta és l’opció virtuosa: la que s’ho sap mirar tot amb perspectiva, la que se sap posar per sobre de la part més irracional de tot el que sent. Honestament, la que no m’interessa. Que els llocs em fereixin encara ara, malgrat que només sigui durant la unitat física de temps més petita que existeix, em situa dins de la meva humanitat. Encara que ja no estimi l’home, l’olor d’aquells tarongers, el record d’aquell amor i d’aquell dolor, m’expliquen que estic viva i que, gràcies a Déu, el meu cor no és un rellotge. Que em puc imposar a certes coses de cap, però que el cos sempre troba l’esquerda.

El mapa de les nostres històries ens fa de mapa de l’interior –d’una part, almenys–, i si resignificant-lo conscientment m’arrisco a fer-lo caure en l’oblit, a esborrar-me el disc dur com si fos cíborg, prefereixo el museu i la seva verinor que tots aquests trucs per defugir el dolor i l’enyor com si no fossin fèrtils. El poder dels llocs és que anys després encara m’expliquen què m’ha importat. Un cinema, una cocteleria, la llibreria on vam anar el dia del meu aniversari. Una cantonada, el carrer de casa teva o l’olor d’unes flors encara poden fer-me sentir aquella noia altra vegada, encara que ja no ho sigui ni vulgui ser-ho. En la mesura en què la seva ferida em forja, en la mesura en què no esquivo la història que consagren, que no me’ls miro des d’una condescendència forçada i que no menyspreo el significat que la meva vida els hi ha donat, el poder dels llocs passa a ser el meu poder.