L’amnistia està fent llufa

La màgia de l’amnistia es dissol com un terròs de sucre a més velocitat de la prevista. Si alguna cosa acaba portant Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat, serà l’ajuda de jutges, mitjans i polítics espanyols que el tornin a martiritzar, produint aquella identificació tramposa entre votar-lo i emprenyar Madrid. Però si les coses han començat amb unes enquestes grises que no donen cap majoria independentista possible és perquè l’amnistia no ha tingut l’efecte moral que s’esperava, ni tan sols en el mode més banalment jugadamestrívol. Sense una deserció de vots tan gran com la que els indults van suposar a Esquerra, que han aprofitat la Generalitat per fer bons tots i cadascun dels clixés d’invertebració que envolten el partit, l’amnistia haurà acabat fent igual de poca il·lusió. Que l’1 d’octubre s’alliberi per fi dels polítics que intenten grapejar-lo és l’únic pensament reconfortant.

La buidor insuportable de la pallissa socialista de la convivencia y el reencuentro desvalora l’amnistia per contagi. La meva sensació és que l’amnistia no es percep com una rendició abjecta, ni com un trágala per Espanya, sinó com un punt mitjà fangós i sibil·lí. Sembla que encara falta un temps i algunes tombarelles difícils d’imaginar ara mateix perquè l’espai postconvergent pugui tornar a pactar amb el PP. Però, sense arribar aquí, l’amnistia no ha pres la forma narrativa de vots catalans que torcen heroicament el braç del 155, sinó de pacte per dalt travat en despatxos foscos. El somriure foteta de Pedro Sánchez cada cop que defensa l’amnistia com un sedant per a la credibilitat de l’independentisme ha estat correctament percebut pels independentistes com un sedant per a la credibilitat del moviment.

No cal dir que la dialèctica que l’espanyolisme pretén que s’imposi és igual d’impostada. Les eleccions no van de passat contra futur, sinó de que tothom accepti que Catalunya no pot anar més enllà del passat de l’Estatut. El PSC ciutadanitzat no fa cap mena de sentiment de futur: pur desenvolupisme de país low cost, polítiques neoliberals en la pràctica mentre repeteixes molts cops la paraula “progressista” i, el que és pitjor, altres forces suposadament d’esquerres ho blanquegen. La campanya de Salvador Illa runner és tan derrotada com l’anunci del govern d’Esquerra arran dels pressupostos, “En marxa” i “Sempre endavant”, dos lemes que simplement volen dir acceptar engrunes autonòmiques per llocs de treball incerts i pluges de milions que no fan créixer res de durador. Igual que a Barcelona, el PSC guanya perquè cap dels grups que el combaten han estat capaços de posar paraules a un model propi i defensar-lo, i tot acaba retornant a la Copa Amèrica i al Hard Rock.

L’única idea de Puigdemont i de Junqueras és que les seves figures estan connectades a l’1 d’octubre amb un vincle directe que ningú més pot igualar, justificant així l’obstrucció de nous lideratges que no podrien explotar el capital simbòlic d’aquells dies i la repressió posterior. Però els incompliments, les giragonses i la política de pactes pastosa han anat capgirant els efectes d’aquest vincle. Ha costat molts anys, però cada cop es veu més clar que preservar les lliçons de l’octubre del 17 és separar-lo tant com sigui possible de com els polítics el van malbaratar i tot el que n’han dit després, i que aquest tall s’aconsegueix deixant-los de votar. L’amnistia està prenent aquest sentit.