Elisenda Fábregas: «Aquest és un cant a l’acció, a no tenir por»

No sé si entendríem la música igual si Beethoven no hagués escrit la seva novena simfonia, una obra amb coral que ha sigut símbol d’esperança i llibertat més enllà de les sales de concerts. És per això que molt sovint s’interpreta aquesta simfonia, com ara ho farà, sota la direcció d’Andrés Salado, l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) juntament la Coral Càrmina —que té a Daniel Mestre com a director—. El concert tindrà lloc al Palau de la Música Catalana els dies 6 d’abril a les 18:30 h i 7 d’abril a les 17:30 h. Però, a més d’aquesta nova entrega de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, l’OSV i el Palau estrenaran l’encàrrec que li van fer a la compositora Elisenda Fábregas per acompanyar aquest concert. D’aquí sorgeix Oda a la fortalesa (Som persones primer, dones després), una peça amb poema escrit per ella mateixa. Parlem amb Fábregas per saber més detalls sobre aquesta producció.

Aquesta temporada estàs en una residència al Palau de la Música. Així doncs, com sorgeix l’encàrrec de l’Oda a la fortalesa per acompanyar la novena de Beethoven?

He tingut quatre encàrrecs, la majoria s’estrenaran al mes d’abril, i aquesta obra és un d’aquests encàrrecs. Té relació amb la novena de Beethoven perquè s’ha de tocar al mateix programa: el tema era la llibertat, però com veia jo la llibertat com a dona. La idea que tingués aquesta mirada femenina va ser del president de la Simfònica del Vallès, en Jordi Cos, qui volia que fes una cosa similar a l’Oda de Schiller. Vaig buscar lletres, però no vaig trobar res que em convencés i, per això, vaig acabar escrivint-la jo mateixa. Ho he fet des d’un punt de vista personal, perquè no es pot generalitzar, cada país és diferent i, a més jo he viscut a molts llocs. Així mateix, Beethoven tenia la creença que la llibertat acabaria triomfant al final, i la meva obra acaba d’aquesta manera, amb un to triomfal. Musicalment, al principi també és combativa i supera molts obstacles.

En què et vas inspirar per escriure el text?

He intentat fer-ho d’una forma no política. Tot i que jo vaig viure l’època de Franco, quan vaig començar en l’àmbit de la música mai em vaig plantejar si era una dona o un home, perquè en aquell moment no es parlava d’això. Només em vaig trobar amb les dificultats més endavant. Volia enfocar-ho des del punt de vista professional, és a dir, mostrar com jo sempre vaig trobar molts obstacles en aquest sentit: primer amb la meva família, que no volia que fes música professionalment, i després a la universitat o altres llocs. El que dic a la lletra és que no vull ser com un home, sinó tenir l’oportunitat, com un home, de poder desenvolupar el meu talent i que no hi hagi tants entrebancs per arribar a fer-ho. També volia destacar l’aspecte que som persones primer i, després, dones.

«No vull ser com un home, sinó tenir l’oportunitat com un home de poder desenvolupar el meu talent»

Per què?

Crec que hi ha massa èmfasis en el gènere ara mateix, de si som dones o homes. Al final, el que volem és ser persones i que tothom tingui les mateixes oportunitats de desenvolupar-se professionalment.

La idea que «som persones primer i dones després» és un tema que es repeteix durant l’obra.

Sí, comença dient “som, som” i és un crit molt gros que apareixerà amb l’orquestra. És molt efectiu, comença amb molta força l’obra i més tard ja explica el perquè del “som persones primer i dones després”. Al mig de l’obra es desenvolupa el tema explicant que volem ser tractades amb igualtat en l’àmbit professional. El missatge que dono és a no tenir por, perquè m’he trobat a moltes dones que m’han dit que els hauria fet por fer tot el que havia fet i haver anat a tants llocs. Em pregunten si no tenia por. Clar que tenia por! Però la motivació i el desig de superar i de fer el que jo volia musicalment em va ajudar a vèncer tota aquesta por. A l’obra dic “endavant, sense por”, és un final optimista, però harmònicament ambigu perquè encara avui dia no està clar aquest tema. Així doncs, l’obra té una estructura que comença amb el combat, després passa per la reflexió amb textures més suaus a l’orquestra i finalment acaba triomfalment.

El teu objectiu era d’alguna manera cridar a l’acció i que les dones superin aquestes pors?

Sí, exactament. Si vas al segle XIX, Clara Schumann deia que cap dona havia pogut compondre i que perquè ho havia d’intentar ella. I avui dia em trobo amb situacions en què la gent no s’adona que les dones també podem compondre. Ens han posat al cap des de segles enrere que les dones només creem fills i no podem crear obres d’art, música o simfonies. És un error pensar així, perquè tenim un cap molt creatiu, les dones. Per tant, sí, és un cant a l’acció, a no tenir por i tirar endavant.

El text té una importància molt gran en aquesta peça. En aquest cas has fet servir el text primer per compondre la música. Normalment treballes d’aquesta manera?

Hi ha dos tipus de compositors. Alguns feien servir el text com una prosòdia sense tenir sentit i posaven els accents musicals en altres llocs. A mi m’agrada fer servir el text de la forma que és, amb els accents musicals en les paraules que corresponen. Per mi, en aquesta obra el text és més important, però la part musical també està molt treballada. El que és difícil és compaginar i integrar el text amb els motius rítmics i melòdics, que hi hagi una lògica, com fa Beethoven amb els seus motius. Jo sempre he fet servir molt la variació rítmica i melòdica de motius, perquè jo vaig aprendre a compondre molt d’autors tradicionals que havia tocat com a pianista. De la forma que jo ho veig, el text em dona el drama i l’emoció que tindrà la música i, llavors, intento fer una música amb uns patrons que ajudin a fer sortir aquesta emoció que té el text.

«Intento fer una música amb uns patrons que ajudin a fer sortir l’emoció que té el text»

El poema simfònic Oda a la fortalesa està escrit per a soprano, mezzosoprano i cor de noies. Ho vas plantejar així per reforçar la idea feminista de l’obra?

Tenia la possibilitat de fer-ho només per cor de noies o per un cor mixt complet, i vaig pensar que seria millor fer-ho per les dones, ja que el text són les dones parlant. Em va semblar millor fer-ho així.

Com han rebut la partitura?

Quan t’encarreguen alguna cosa així és molt difícil, perquè s’ha de quadrar amb la programació, però estic molt contenta perquè des del primer moment en què vaig enviar la gravació a en Jordi Cos ja em va dir que era perfecte i que quadrava molt amb la novena de Beethoven. En Daniel Mestre també em va dir que li agradava molt.

Quins altres projectes tens oberts ara mateix o pel futur?

És una època molt atrafegada ara mateix. El 6 i 7 d’abril estreno aquesta obra, l’Oda a la fortalesa, i l’endemà, el dia 8, tinc l’estrena d’un quintet per a piano i quartet de cordes d’uns 35 minuts pel Quartet Atenea i el pianista Jaeden Izik Dzurko, guanyador del Maria Canals de fa dos anys. També tindré l’estrena d’una obra a cappella per cor, encarregat pel cor de cambra de l’Orfeó Català. I ja més pel futur, hi ha coses molt provinents que vindran, com un encàrrec per part del Quartet Casals, així com un concert per a piano, que me l’ha encarregat en Izik Dzurko, i també obres de mezzosoprano amb piano o baríton amb piano. Se suposa que estic retirada! (riu) Em fa molta il·lusió, em fa molta il·lusió.