Un crit valent

La primera pregunta que em va fer el meu pare quan li vaig explicar que m’estava agradant molt un noi va ser: és del Barça? Jo no sé jugar a futbol, ni a bàsquet, ni a cap esport d’equip, en general. La meva psicomotricitat fluixeja, soc maldestra i l’esforç físic no m’entusiasma. Però el Barça és explicació i condició de la meva persona, de les meves amistats, dels meus gustos, dels meus principis i ideals.

Quan ets petit et fas d’un equip, sigui per via familiar o contextual. Et penses que ho tries, però el cert és que aquesta afiliació et ve donada, és totalment irracional i tu t’hi abraces acríticament. Hi ha nadons que quan neixen ja els fan socis d’un equip, i aquest carnet, físic o figurat, pot arribar a ser determinant en la construcció de la teva identitat. És curiós que aquest element tan aleatori, però alhora tan col·lectiu, tingui aquest poder de construcció identitària. Ser aficionat d’un club és participar d’un imaginari estable en un món molt canviant i d’estructures precàries. Ser aficionat d’un club és alimentar un imaginari col·lectiu en un sistema neoliberal cada vegada més atomitzant i aïllant.

Quan parlem d’imaginaris, ens referim a les representacions mentals de força metafòrica, simbòlica, emotiva, visual o plàstica. Formes de representació col·lectiva, que connecten l’experiència material de l’individu amb la història que ens expliquem per definir el col·lectiu. Determinen, alhora, un sistema de valors i conductes socials, que són les que donen estructura a aquesta història explicada sobre qui i què és aquest grup. El Barça és, probablement, una de les fonts d’imaginaris col·lectius més forta que existeix al nostre país. És el nexe d’unió entre generacions, entre amics i desconeguts. I en el meu cas particular, és un dels motius, sense cap mena de dubte, que va fer que m’enamorés de la meva parella, o que la meva relació amb algunes amigues, en un context en què ser del Barça no és tan hegemònic, fos més forta i estreta.

Les passions i les alegries, per irracionals que siguin, per banals que semblin, ens protegeixen del cinisme brut i gris que fa llaga a l’estómac. És evident que no triem l’equip del qual som i que, quan ens fem grans, volem vestir d’arguments històrics i racionals la nostra afiliació. Però els relats fundacionals, aquestes històries que ens contem per justificar aquesta passió desmesurada, més que explicacions lògiques d’on venim, són explicacions de qui som, què ens mou i què ens importa. En el cas del Barça, ser un club vinculat al país, a la llengua, a l’antifeixisme, pot tenir més o menys rigor històric, pot fins i tot no ser el cas en algun moment concret, però explica què ens uneix a aquells que ens considerem culers, explica una voluntat política, una comunitat desitjada.

Cap aficionat ho és pensant-se com un heroi solitari aixecant la bufanda al mig del desert, un part imprescindible de l’emocionalitat i el potencial dels relats de pertinença a clubs esportius és la connexió que sentim amb els que porten els mateixos colors que nosaltres, perquè assumim en ells una mateixa manera de veure el món, d’entendre la passió, el treball, l’esforç, l’escala de valor, les victòries i les derrotes. I jo, que aspiro a una vida en què mai cap dolor humà em sigui aliè, trobo certa esperança en aquests moments de comunió anònima.

Fa uns dies vaig assistir a un funeral. S’havia mort el pare d’una molt bona amiga i tots vam voler fer-li costat. Enmig de la cerimònia, va començar a sonar l’Himne del Barça. Plorant i rient alhora, em vaig sentir més unida que mai amb la meva amiga i el seu pare. Pot semblar una banalitat per a algú, però mentre cantàvem l’Himne asseguts al banc de l’església, a mi no em calia veure-li la cara a la meva amiga per sentir el que ella sentia. Era una declaració d’intencions i també una declaració d’amor, a la nostra terra, a la poètica de la vida, al treball en equip, al gaudi i l’esperança, a la il·lusió i la passió sense límits.

Des de llavors que hem guanyat tots els partits i el Barça torna a semblar el Barça. Potser la bona sort de l’equip acaba, però el meu barcelonisme, aquesta passió irracional que em fa vibrar amb centenars de milers de persones desconegudes, sempre serà el meu petit homenatge al pare de la meva amiga.

Que soni “Viva la vida”, que s’encenguin les bengales i que a cada ull desconegut hi veiem una espurna de passió.