El best-seller català del segle XVI

L’any 1977, quan August Bover començava a donar classes al Departament de Filologia Catalana i cercava un tema per la seva tesina, el professor Antoni Comas, un dels grans estudiosos de la literatura catalana de l’edat moderna, li va suggerir que llegís l’Espill de vida religiosa, una obra anònima i un dels grans best-sellers del segle XVI, que estava dipositada a la Biblioteca de Catalunya. Aquell dia, sense saber-ho, Comas va posar la llavor de l’edició crítica d’un dels títols més venuts i alhora menystinguts de la literatura catalana. Bover hi ha dedicat molts anys de recerca, tants que l’editor fundador de Barcino, Josep M. Casacuberta, ja li va expressar fa molts anys el desig de publicar aquesta edició crítica, que finalment ha sortit a la llum dins la col·lecció «Els nostres clàssics d’autors moderns» coincidint amb el centenari de l’editorial aquest 2024, gràcies a l’empenta de l’actual director, Oriol Magrinyà i de l’editor filològic assignat, Francesc Tous.

Ha plogut molt des d’aleshores, però ara després de 30 anys d’investigació Bover ha pogut fixar el text definitiu d’aquesta novel·la al·legòrica d’inspiració lul·liana, que narra les peripècies d’en Desitjós, un devot religiós a la recerca d’un model de vida cristiana. La Biblioteca de Catalunya conserva l’edició prínceps de 1515, que uns quants periodistes afortunats vam poder veure fa unes setmanes a la presentació a la premsa d’aquesta nova edició, més de cinc-cents anys després de la seva publicació. En el mateix acte, Bover va lliurar un exemplar de la darrera traducció i edició italiana (Nàpols, 1841) a la Biblioteca de Catalunya, un gest que l’honora i que és també una manera de culminar l’acte de generositat que ha suposat treballar en aquesta edició, que s’enriqueix amb un estudi introductori que situa molt bé l’obra en el context de la Devotio Moderna, i uns apèndixs on trobareu documentades les edicions i les làmines de les respectives cobertes de les 38 edicions que ha pogut rastrejar de l’Espill de la vida religiosa; també hi trobareu un prolix esquema dels sistemes al·legòrics que vertebren la novel·la, ordenats tant alfabèticament com temàtica; un índex de les obres citades al llarg de la novel·la, la majoria d’origen bíblic. I un glossari que ens ajuda a entendre termes del català del segle XVI. En definitiva, un volum de més de 400 pàgines que va fins a les entràmenes (entranyes) de l’obra.

El pelegrinatge d’en Desitjós

La primera part del llibre narra el pelegrinatge d’en Desitjós, que passa per tres estadis, les tres vies clàssiques definides per sant Bonaventura. La via purgativa o de la fe; la via il·luminativa o de l’esperança. I finalment la via unitiva o de la Caritat, que consisteix en una entrevista amb el Senyor, la unió amb Déu. L’obra s’inscriu en el subgènere dels espills exemplars i mitjançant el pelegrinatge de Desitjós se’ns acaba mostrant un model de vida cristiana, com si es veiés en un mirall. El relat de Desitjós es complementa amb una trama paral·lela més breu, la història antitètica de Bé-em-vull, personatge egoista que funciona dins la novel·la com a contra model al protagonista.

A la segona part, en canvi, trobem un manual d’oració metòdica contemplativa basat en l’al·legoria del saltiri, un tipus d’arpa que en aquell moment estava molt estès, i que va ser present a les cases burgeses fins al segle XVIII. Les noies que es feien monges s’enduien el saltiri al convent i el feien servir per acompanyar l’oració.

Un autor misteriós

August Bover, escriptor i doctor en Filologia Romànica, ha pogut fixar el text però no ha pogut resoldre un dels grans enigmes d’aquest llibre, la identitat del seu autor. L’obra va atreure l’interès de diversos ordes religiosos, que la van difondre i la van traduir, com els jerònims, els cartoixans, els jesuïtes, els franciscans o els teatins. Fins i tot alguns ordes se la van voler apropiar, com els cartoixans. Els jesuïtes, en canvi, en fan la més gran difusió, fins al punt que els missioners portuguesos se l’enduen a les Índies i al Japó, però no en reclamen l’autoria.

La primera traducció italiana atribueix l’autoria a un cartoixà. La primera traducció castellana, en canvi, l’adjudica a un frare jerònim, però també s’ha atribuït a l’humanista Miquel Servet, que no pertanyia a cap d’aquests ordes. En qualsevol cas, no s’ha arribat a una atribució concloent encara a dia d’avui.

Un best-seller de l’edat moderna

Bover ha arribat a rastrejar 130 edicions en 13 llengües diferents. En el seu moment ni Don Quijote ni el Tirant lo Blanc no van tenir tanta difusió. Es podria dir que en el seu segle, el Desitjós només va ser superat per Kempis i la mateixa Bíblia!

El fet que l’obra fos anònima va ser un factor clau en la proliferació de traduccions i edicions arreu d’Europa, perquè donava llibertat als traductors de cada país a l’hora de fer-se seva l’obra i adaptar-la més lliurement al seu públic lector. El llibre té una gran difusió en un moment en què el continent europeu es divideix per raons de religió. “Els traductors canviaven i adaptaven segons les creences o necessitats del seu país. Així, a Anglaterra hi trobem edicions angleses fetes per catòlics i d’altres per anglicans. Tothom se’l fa seu. Un eclesiàstic eslau va traduir la Santa església romana per la santa església universal. I a Polònia un traductor protestant convertit al catolicisme equipara el personatge de  Bé-em-vull amb Martí Luter. Feien coses que ara serien denunciables”, afirma Bover.

Un altre element que explica la singularitat del llibre és que és l’única seqüela literària de Ramon Llull. “Un llibre entretingut i ben escrit, en un català molt pur, amb molt pocs castellanismes (de fet, n’hi ha més al Tirant lo Blanc) i interessant per al lector d’aquests segles”, observa Bover. La llibertat dels traductors hi va fer la resta perquè la metxa s’encengués.