Kopf: «Les estructures de poder en el món de l’art són patriarcals»

Artista versàtil i polifacètica, l’obra d’Alicia Kopf (pseudònim d’Imma Ávalos; Girona, 1982) suma infinites cares d’una mateixa moneda, però tot comença amb una recerca nominal. Va ser durant la seva estada a Berlín, tot just a les beceroles de la seva trajectòria professional, quan va decidir adoptar un àlies que sintetitzava millor que cap altre la seva curiositat vital i artística: una jove expeditiva que es busca a si mateixa, el pròleg d’una carrera que no ha deixat mai d’albirar les rèmores del passat, les contradiccions del present i les paradoxes de l’avenir. El passat 14 de setembre, l’artista gironina va visitar el Palau Robert per fer un repàs de la seva trajectòria i abordar les qüestions que marcaran el nostre futur immediat, com ara la precarietat laboral, el posthumanisme i l’auge de la intel·ligència artificial. Ho va fer en conversa amb la periodista Montse Vidal, en el marc del cicle de xerrades «Vine a escoltar el futur» que organitza la Direcció General de Difusió de la Generalitat amb la col·laboració de la plataforma cultural Hänsel* i Gretel*.

Davant un públic entregat al seu discurs serè i cultivat, Kopf va partir de la seva pròpia trajectòria artística per fer una panoràmica del món de l’art a través de l’espai i el temps. Va començar comparant les condicions de vida i treball de Girona i Barcelona, les ciutats on va créixer i va formar-se, respectivament: «Estic molt agraïda d’haver nascut a Girona perquè és una ciutat que disposa de serveis públics de qualitat. Al principi convertir-me en artista era una quimera, perquè no tenia referències. La meva mare era mestre i el meu pare, comercial. Però durant la dècada dels vuitanta i els noranta, a Girona hi havia una igualtat d’oportunitats que dubto que existeixi ara en una ciutat com Barcelona».

A la capital catalana va arribar per estudiar Belles Arts en un moment en què era «bastant reaccionària envers l’autoritat». Allí va trobar un «espai de llibertat absoluta», però això, segons Kopf, no garanteix una carrera sostinguda i sostenible com a artista: «Si ets una persona que no tens ni has tingut contacte amb el món de l’art i no tens referents, els estudis t’ajuden a tenir més oportunitats. Si tens la sort que et puguin guiar i ets una persona curiosa, no crec que els estudis siguin estrictament necessaris. Cal tenir en compte que fins i tot per als estudiants de Belles Arts és difícil acabar convertint-se en artista».

Sortir de la precarietat

La trajectòria de Kopf en el món de l’art va començar amb la pintura, un camí que ben aviat la va portar a la frustració: «Vaig aparcar l’ambició artística per començar a estudiar literatura. Per a mi era important forjar-me una veu i els estudis no m’ho estaven oferint». Aquesta decisió es va traduir en les llicenciatures en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. També, i gràcies a la beca Girona Kreas, en el llibre de relats il·lustrats Maneres de (no) entrar a casa (MACBA, 2011), on denunciava les dificultats per l’accés a l’habitatge de la gent jove. En aquell moment, la precarietat envoltava la vida de Kopf, tal com ho fa amb centenars de milers de joves avui dia: «La precarietat té moltes capes en el nostre país. La professió artística, en concret, és extremadament arriscada. Les condicions que envolten aquesta pràctica no han canviat massa amb els anys i no solen oferir les possibilitats d’ingressos estables. No només per les característiques inherents a l’obra artística, sinó perquè tampoc hi ha una base de col·leccionisme estable. Els artistes depenem d’unes beques que, amb sort, amb prou feines ens solucionen un any de vida».

Segons Kopf, a Catalunya existeix un circuit artístic que permet emergir com a artista, però que manca d’estructures de sostenibilitat. «Formativament, un artista pot ser ambiciós. El problema se’l troba després. En un altre país l’injectarien una dosi de beques que aquí no trobarà mai». L’artista gironina va calcular quan podria guanyar un hipotètic artista –un suposat geni multidisciplinari amb unes condiciones perfectes– si aquest apliqués a totes les beques estatals disponibles durant un any. El resultat: quatre-cents euros al mes de mitjana. «Hi ha dos tipus d’artistes en aquest país: el que, pel motiu que sigui, té un gran suport econòmic familiar, i el que fa feines dures que compagina amb la pràctica artística. Jo dono classes, per exemple. I m’encanta», va reblar l’escriptora.

A l’eviterna precarietat econòmica cal afegir el biaix de gènere que sovint les dones artistes es troben en un món encara avui dominat per dinàmiques patriarcals. Kopf ho il·lustrà amb un exemple clarivident: quan un artista obté una sèrie de beques, sol ser el preludi d’una mostra itinerant a través de residències artístiques en diferents països. En aquests casos, es pressuposa que l’artista no té família ni fills a càrrec. «Les estructures de poder en el món de l’art encara són profundament patriarcals, en tant que no disposen dels mecanismes necessaris per protegir la condició artística de la dona. Són estructures que no tenen en compte aspectes com la maternitat, la conciliació laboral i les cures, i es basen en un individualisme extrem en el qual les dones s’hi han d’adaptar per força».

Artista de la metàfora

La primera novel·la de Kopf, Germà de gel (L’altra, 2016), tracta el tema de l’autisme a partir d’una història familiar sobre una dona que s’obsessiona per les expedicions polars. L’obra ha estat traduïda a deu idiomes fins ara i ha rebut diversos premis, entre ells el Documenta i el Llibreter. Tot i l’èxit de la novel·la, tanmateix, l’artista tendeix a no pensar més enllà de la mateixa obra: «Les traduccions són un regal, però per mi la concentració ha d’estar absolutament en l’obra. Germà de gel era el llibre que sempre havia volgut escriure. Hi ha una ambició formal, una voluntat d’innovació del text i de la imatge. No volia escriure una cosa que tingués un valor social i testimonial, sinó avantguardista. De fet, no vaig pensar mai en la repercussió o l’acollida. Només volia una data d’entrega».

Germà de gel va apropar les sinergies entre el món literari i artístic al gran públic gràcies a les il·lustracions que acompanyaven la narració. Pics inversos impossibles de conquerir, icebergs que es desfeien… L’autora va emprar l’absurditat per deconstruir l’imaginari masculí de la conquesta i el colonialisme. Un exemple de la dèria pel fet paradoxal que sempre ha estat present en la seva experimentació artística, igual que l’autoficció: «El jo que parla en el llibre no és el jo que escriu, no s’han d’identificar com a sinònims. Hi ha una diferència entre allò que és real i la veritat artística, que és el que realment interessa a l’artista. En l’art el que realment importa és el que és veritable, no el fet real. I en les escriptures del jo, allò que busca un artista és que la representació superi el referent».

D’un temps ençà, Kopf manté un peu en les instal·lacions visuals i un altre en el disseny i l’experimentació tecnològica. En la seva faceta d’artista visual va presentar l’exposició individual Seal Sounds Under the Floor (2013) a la Galeria Joan Prats de Barcelona –Premi GAC/DKV–, i ha participat en diferents exposicions col·lectives com Nonument (Capella dels Àngels del MACBA, 2014) i Pis(o) pilot(o) (CCCB, 2015). Tot aquest bagatge artístic fa que sigui difícil etiquetar-la en un sentit o un altre: «Si pogués no em definiria [com a artista], perquè per mi tot forma part del mateix. El procés creatiu és inseparable l’un de l’altre. Jo sempre dic que treballo amb metàfores: si dic «un peix d’aigua», això és una paraula o una imatge? Entenc la necessitat de categoritzar-ho tot, però em considero una persona que fa un treball específic sobre la metàfora i des d’aquí la desplego en espais i en textos», explicava Kopf sobre la seva metodologia de treball.

Amor en temps d’IA

Des del 2019, Kopf treballa en el projecte Speculative Intimacy, una mostra que explora les interseccions entre el cos, les relacions afectives i la tecnologia. La primera fase de l’exposició es va poder veure a la Galeria Joan Prats de Barcelona, i posteriorment ha passat pels Culturgest de Lisboa (2021), el Culturgest d’Oporto (2022) i actualment es pot visitar al Visual Arts Center d’Austin, Texas (EUA). L’objectiu del projecte era i és el de proporcionar un diagnòstic revelador sobre les noves formes d’intimitat en l’era de les tecnologies digitals i la intel·ligència artificial: «[Speculative Intimacy] va ser un repte molt gran per a mi, perquè volia abordar un tema que m’interessa, però que no sabia com encarar: la naturalesa del vincle afectiu íntim –no necessàriament privat, però també. El problema és que la naturalesa d’aquest vincle és invisible i indemostrable, i explorar la naturalesa de les relacions afectives és prou difícil quan aquestes es troben amarades de tradició romàntica. L’amor és una construcció cultural molt complicada i interessant».

L’artista gironina va detallar la gènesi del seu últim projecte, la qual està relacionada amb les visions contraposades que Honoré de Balzac i Vivian Gornick tenien sobre l’amor. Així, mentre llegia les novel·les decimonòniques de l’escriptor francès, Kopf es va adonar que el sentiment amorós era retratat com una transgressió social i una forma de trencar un tipus d’ordre establert: «Era una metàfora que anava més enllà del vincle i ens portava a repensar la societat. Segons Gornick, però, això ja no és així. Ara l’amor no transforma la societat i ha perdut el seu component sublim. Com a molt altera l’individu, però no la manera general en què ens vinculem». D’aquest exercici hermenèutic, Kopf va extreure que l’amor era una metàfora caduca, i va orientar la seva recerca a trobar una metàfora que l’ajudés «a trencar i transcendir un límit en mi i en el que puc entendre».

Aquesta investigació la va fer entrar en contacte amb idees provinents del món anglosaxó relatives al realisme especulatiu i el posthumanisme. En concret, l’obra i el pensament d’autors com el filòsof Graham Harman i l’acadèmica Donna Haraway la van influir a l’hora d’inserir l’amor en un marc especulatiu i ficcional: «La ciència-ficció és una eina de canvi i una manera de crear nous futurs. M’atrau la idea d’analitzar aquest gènere en clau psicoanalítica. L’odissea espacial, per exemple, és una manera d’entrar a la nostra psique i projectar una sèrie de monstres que formen part del passat, no del futur. A més, la ficció especulativa i l’amor comparteixen una metàfora central del desig: que és la relació amorosa si no el contacte amb una alteritat que és molt diferent de tu?».

D’aquesta manera, les obres de Speculative Intimacy ens enfronten a la virtualització que les noves tecnologies imposen a l’experiència de l’amor: la pantalla del telèfon com a reducte sensual per als contactes interpersonals, la il·lusió de plaer al simple clic d’un botó i el paradoxal aïllament de la ultraconnectivitat. «La idea central del projecte és que ara la intimitat ja no és aquell lloc on apareix la veritat pura i humanista, sinó que la tecnologia s’ha inserit en el fet íntim», afirmà Kopf, que va voler exemplificar aquesta situació mitjançant dues obres experimentals recollides a la mostra referida. La primera es tracta d’una coreografia humana que extrapola la interfície funcional de Tinder –basada en el swipe o «fer lliscar el dit» per indicar si t’agrada o no aquella persona– al món físic i el cara a cara entre individus. «En aquest cas, la idea d’intermediació tecnològica és pressuposar que l’altre no hi és. Volia posar-ho en relleu mitjançant la paradoxa: què passaria si el gest d’aprovar o refutar li féssim a la cara d’algú?», reflexionà l’artista.

És important que la indústria entengui que la creació d’una veu és la creació d’una fórmula artística. I això s’ha de protegir.
Alicia Kopf

La segona peça està relacionada amb un dels grans temes del moment: la intel·ligència artificial. En aquest cas, Kopf interroga un bot conversacional primitiu, el Cleverbot, sobre qüestions relacionades amb l’amor i les relacions afectives. «L’objectiu era emular la idea de Pasolini a Enquesta sobre l’amor (1965) però aplicant-ho a una IA. Tot i que no és gaire intel·ligent, el Cleverbot té un avantatge respecte al ChatGPT: vomita el que escriu la gent. D’aquesta manera, pots imaginar qui ho ha escrit. Moltes respostes eren escrites per gent avorrida i, per tant, eren unes respostes absolutament humanes». L’artista va explicar que, en un moment donat de l’experiment, el xatbot va qüestionar la seva humanitat perquè la mateixa Kopf no va saber definir què era exactament l’amor. Posteriorment, d’aquesta interacció experimental i especulativa en va sortir un guió i una peça audiovisual que reflexionen sobre la nostra relació paradoxal amb la tecnologia.

En aquest moment de la xerrada arribà la gran pregunta: què passa amb la intel·ligència artificial en el món de l’art? És una oportunitat o una amenaça? Segons Kopf, la resposta és ambivalent i està vinculada amb la precarietat: «És important que la indústria entengui que la creació d’una veu és la creació d’una fórmula artística. I això s’ha de protegir. Una fórmula artística, una veu madura, triga de mitjana uns vint anys en crear-se. No es poden explotar vint anys de formació artística ignorant la persona que hi ha al darrere. A partir d’aquí hi ha moltes zones grises, perquè és evident que la creació pura no existeix, que els artistes tenim influències i que hi ha creadors que estan molt al límit. Però està clar que els que sortiran perdent seran el que no tenen recursos per protegir la seva fórmula».

El cicle continua

El cicle Vine a escoltar el futur convoca a una sèrie de creadors perquè assenyalin, a partir de la seva trajectòria artística, quines qüestions s’han de tenir en compte per poder afrontar les incerteses que ens planteja el futur. Abans que Alicia Kopf, pels Jardins i sales del Palau Robert hi han passat el dramaturg Jordi Casanovas, l’actriu Clara Segura, el fotògraf i assagista Joan Fontcuberta, els cineastes Albert Serra i Carla Simón, la cantant Núria Graham o el director teatral Àlex Ollé, entre d’altres.

El pròxim dijous 19 d’octubre a les 19h es reprendrà el cicle «Vine a escoltar el futur» amb la visita de la trompetista, saxofonista i cantant Andrea Motis.