Núria Graham: “La gent és incapaç d’emocionar-se sense una cançó que acompanyi els seus TikToks”

La de la Núria Graham és la història d’una artista precoç, enjogassada amb la música des de petita. Nascuda a Vic el 1996, però amb un cordó umbilical que la connecta amb la seva Irlanda paterna que se li enreda per la veu i la guitarra, amb sons i lletres en anglès que l’invoquen i l’imaginen. Si fos un gos, sumaria més àlbums que anys; n’ha publicat cinc, des del primer, First tracks, fins al que ha publicat enguany, Cyclamen. Al reguitzell de premis i festivals que acumula, com el Cruïlla o el Primavera Sound, darrerament cal sumar-hi concerts que ha donat l’estranger, a Anglaterra i els Estats Units. El passat 13 de juliol la vam poder conèixer face to face al Palau Robert, en conversa amb la periodista Marta Vives, dins el cicle Vine a escoltar el futur.

Unes poques cintes de Led Zeppelin, de música tradicional irlandesa i el Debut de Björk, una escola de música i una guitarra són les pedres angulars de l’univers creatiu de Núria Graham. De les seves primeres passes com a intèrpret recordava que aleshores cantava i escrivia música pel simple plaer del joc. El del solitari, en ser filla única i sentir-se aïllada. “D’esperit de transcendència no en vaig tenir ni espero tenir-lo mai”, va afirmar Graham. “Fou una infància calmada, avorrida, en la seva millor accepció. No em plantejava massa les coses: tocava, tenia facilitat, m’ho passava bé”. Va ser el seu professor de cant qui la va animar a enregistrar, als 14 anys, les cançons que començava a compondre. Aleshores ja les escrivia en anglès: “La Núria que canta en anglès diu coses que l’altra, la del dia a dia, no diria mai. També és la llengua de les meves influències musicals, i la llengua del meu pare”. L’anglès li permet imaginar-se la vida d’una Núria que no ha sigut mai, o que només ho ha sigut a través de la música. També li ha servit com a manera de reportar-se en aquell indret remot on arrela el seu pare, on només va de visita.

A la imatge del Vic on s’ha criat i ha crescut li resulten indestriables els records dels dies de Mercat de Música Viva, la prestigiosa fira de concerts que se celebra anualment durant el mes de setembre. “Sempre vaig prendre com a normal un esdeveniment que era extraordinari arreu d’Espanya. Són dies de fanfàrria incessant, durant els quals pasturen per la ciutat un munt de flipats per la música, la gent que més m’estimo”.

A l’hora de descriure el seu estil musical, la Núria prefereix deixar-ho en mans dels periodistes. “Sempre m’han dit allò que vaig a contracorrent, però per mi tot plegat passa de manera natural, no en conec cap altra, de corrent”. Als músics els considera senzillament uns missatgers, catalitzadors de les seves cançons. Reivindica la música de Joni Mitchell, una missatgera de primera. “Totes les cançons, si les ajuntéssim, formarien plegades una mateixa pregunta: què som i què estem fent? Encara no hi hem arribat, però les cançons serien un bon mapa per a fer-ho”, va explicar. Per compondre li agrada dirigir-se a la naturalesa, a la severitat amb què respon totes les preguntes, també les que brollen de la nostra espiritualitat. A Cyclamen ha treballat en aquesta línia, en un gest amb el qual considera haver obert una porta que encara li falta travessar.

Si hagués començat ara amb la música, als 27 anys, probablement li costaria més avançar per culpa de les pressions que exerceixen les xarxes socials sobre ella. “Estem intoxicats d’immediatesa i d’expectatives. Tan sols ensenyem el que ens ha sortit bé, obviant els moments que fracassem, que també ens ajuden a conèixer-nos. Ser músic en temps d’Instagram t’exigeix alimentar un monstre al qual tant li fa el que fas”. No tot és negatiu: les xarxes també l’han connectada amb una comunitat invisible d’artistes i seguidors de la seva música. “Cada vegada és més difícil viure al marge de les xarxes. No és un espai apte per les inseguretats, i s’ha d’anar amb compte a l’hora de buscar validació. Ara mateix intento escoltar-me més a mi mateixa”. El darrer disc l’ha produït en solitari, i això li ha donat més llibertat i l’ha enfrontat a ella mateixa.

El procés de composició de la Núria Graham és desordenat, però d’una gran intensitat. Intenta compondre cada setmana, diàriament. “Quan no et funciona res t’enfonses, però aquells dies són tan importants com quan tens èxit”. Li diverteix escriure les lletres, algunes no les arriba a entendre fins uns anys després. És un fenomen que relaciona amb el nivell d’inconsciència que tenia quan va iniciar-se amb la música. “Quan comences hi ha coses que saps, però que no saps que les saps. De petita li escrivia cançons a la Núria que només entendria d’adulta”.

Per una altra banda, la música li serveix per guarir-se i per guarir els seus seguidors, encapsulant el temps de les seves cançons amb un temps vital que potser després recordaran en escoltar-les. “Trobo que la música és com un bon calendari. Ens permet classificar els cicles que hem viscut, per a anys més tard fer memòria i poder dir: ‘en aquella època…’”.

Graham es declara una espècie en extinció per allò de continuar seient a escoltar-se els discos de dalt a baix, en un moment en què la sensació d’imminència ens empeny a saltar de hit en hit, seguint el capritx dels algoritmes del Spotify. “Abans la música consistia en un acte de comunió i, en canvi, ara és a tot arreu: al centre comercial, a la sala d’espera del dentista… Existeixen llistes de música per cuinar, per estudiar, per follar. La gent s’està tornant incapaç d’emocionar-se sense l’ajuda d’una cançó que acompanyi els seus TikToks. Això fa que tot plegat en desvirtuï els significats. Jo arribo un punt que tinc un límit i prefereixo el silenci”.

Un silenci amb el qual també s’han proposat acabar amb els festivals de música, amb  les programacions de concerts a dojo, un darrere l’altre, sense racons destinats a l’escolta atenta. Són espais que abraça amb totes les seves contradiccions, perquè gràcies a ells ha conegut altres grups, ha fet amics, però també ha ensopegat amb la desigualtat, amb programacions en què el cartell és gairebé del tot masculí. Davant d’aquest fet Graham es mostra optimista: treballa sovint amb noies, sigui dalt l’escenari o entre bambolines, en la masterització dels àlbums, en el disseny i les fotografies.

Graham no entén una revolució sense música, i a la inversa. També es mostra preocupada per les cancel·lacions culturals que últimament s’han produït des d’ajuntaments governats per la dreta i l’extrema dreta. “És un monstre que no ha marxat mai del tot. Tampoc tinc les respostes a aquest tema, però la censura és una prova de la força de la cultura, altrament no l’haurien atacat d’aquesta manera”, va declarar Graham.

L’extrema dreta l’espanta més que les Intel·ligències Artificials, davant les quals Graham sent un profund desinterès. “Em sembla com un acudit molt dolent, o una novel·la que acaba malament. La tecnologia hauria de servir-nos com a eina, però mai per a substituir-nos. No m’interessa escoltar cançons generades exclusivament per un ordinador”. Graham també es va mostrar expectant als avanços tecnològics, a l’espera de si els canvis seran tan majúsculs com s’augura o bé una moda passatgera.

Per la resta, la cantant continua descobrint cançons cada dia i es mostra entusiasmada amb l’escena juvenil de la música catalana. “Si faltaven espais, els estem creant. Mentre hi siguem anirem canviant, com la música”. Està preparant un nou disc –“l’apartat de notes de veu del mòbil sempre el tinc a petar!”- i sovint torna a Nàpols, la ciutat on va viure una ruptura i el lloc que sent que la descriu millor: “Antiga, desordenada, d’una decadència preciosa”.