Carla Simón: “Filmar és un acte d’amor”

“Des que faig cinema em fixo en les relacions humanes d’una manera en què no em fixava abans. Fer cinema és una manera d’estar al món”, ens deia Carla Simón dissabte a la cinquantena de persones que ens vam aplegar al Palau Robert. “M’agrada el cinema perquè conté totes les arts reunides. Escriure un guió és com escriure teatre; la necessitat de pensar uns espais t’acosta a l’arquitectura; la pintura també es fa present en el treball de fotografia; la música hi juga un paper molt important. Pensar una història és també un exercici literari. Vaig trobar que el cinema era una manera d’expressar-se molt completa”.

En una conversa amb la periodista Glòria Marín, Simón es va remuntar als seus anys d’estudiant per explicar com s’havia iniciat en el cinema. “Jo volia ser periodista del National Geographic per poder viatjar molt. De petita vivia en una masia, a la Garrotxa. Fèiem molta vida a l’exterior i no mirava gaire la tele. No va ser fins al batxillerat que vaig començar a veure pel·lícules. A l’institut ens passaven pel·lícules i fèiem debats. Allà em vaig adonar del poder del cinema per fer-nos reflexionar”.

D’aquella època recorda films com Código desconocido de Michael Haneke, un film que la va fascinar pel que explicava sobre la incomunicació humana. Marín li va preguntar per altres referents cinematogràfics. Simón va assenyalar que en el procés de gestació d’Alcarràs li ha obert una connexió amb el neorealisme italià, amb uns directors que treballaven amb actors amateurs, buscant una sensació de realitat molt forta, posant la càmera prop dels personatges per mostrar les seves emocions. D’Ermanno Olmi em va impactar L’arbre dels esclops, una pel·lícula molt coral, amb molts personatges sobre la vida pagesa”. També l’han influït La terra trema de Visconti o Stromboli de Rossellini, especialment la relació que tenen amb el paisatge aquests directors. Simón també va voler expressar la seva admiració per dues directores: “Lucrecia Martel, que treballa el so d’una manera inspiradora, i la directora francesa Claire Denis, que retrata els personatges amb molt d’amor. Cal estar enamorada de l’actor i dels personatges que una filma. Filmar és un acte d’amor”, va dir Simón.

Simón, que va confessar que podria viure sense veure cinema, però no pas sense fer-ne, va mostrar als assistents documents de treball molt íntims que ajuden a entendre la gestació del guió, els assaigs i la posterior recepció d’Alcarràs.

“Escrivim des del més micro de les relacions i les mirades humanes i mentre rodàvem no érem conscients de la dimensió política de la pel·lícula que va agafar més pes del que ens esperàvem a partir de l’escena de la manifestació”. Simón va observar que es pot parlar d’allò polític des d’una forma molt íntima. “No volíem donar cap missatge sinó explicar una història, però tu fas una cosa i comença a créixer i transformar-se, i aquesta dimensió política és un dels motius pels quals la pel·lícula està arribant tan lluny”.

Simón va parlar extensament del càsting que van fer per triar els actors d’Alcarràs. “Buscàvem gent molt magnètica, d’un magnetisme que ens havia de provocar el desig de continuar mirant aquelles persones. Els actors havien de ser propers als personatges que havíem creat. El càsting va ser un procés molt llarg, vam arribar a entrevistar 9.000 persones. Per sort el vam poder fer abans de la pandèmia, perquè després hauria estat molt difícil, amb mascaretes tapant els rostres. Durant el càsting vam visitar diversos pobles, cooperatives agràries, bars, escoles, instituts, llars de jubilats i convidàvem els perfils que ens agradaven. També anàvem amb una caravana per les festes majors i allà mateix els fèiem un càsting. És una zona on s’ha rodat molt poc i on la gent té ganes que se’ls escolti, perquè se sent poc representada en les històries.

Simón explicava que els va costar molt trobar un actor que pogués encarnar la figura del Quimet. De fet, no va ser a través d’un càsting que finalment van localitzar Jordi Pujol Dolcet, sinó en una manifestació, i quan Simón s’hi va acostar, ell la va engegar. Va ser després que un amic de Pujol li va dir: “Ves-hi que t’immortalitzaran”. Simón explica que a partir d’aquí l’actor va anar passant totes les proves, però ell no ho veia clar, li feia vergonya i també por que el film acabés ridiculitzant la pagesia i que ell s’hagués prestat a col·laborar en una mofa. “Al final, en Quimet em va dir que estava content d’haver fet la pel·lícula. Ara per mi tota aquesta gent que ha participat en el film són com família per mi. Hem viscut molt temps junts, vam passar quatre mesos assajant en un mas i després dos mesos més rodant. Els actors es van ficar tant en els seus personatges que encara avui es diuen ‘pare’, ‘mare’, ‘padrí’ o ‘fill’ quan es veuen. És molt estrany”, confessa Simón.

“Tots aquests actors eren de pobles diferents i no es coneixien entre ells”, explica Simón. “Josep Abad, l’actor que fa de padrí, sí que es coneixia amb el meu padrí, però els altres entre ells no. Vaig llogar una casa rodejada de perers i ells venien a les tardes i caps de setmana i anàvem assajant en combinacions diferents, sense fer encara de moment cap escena de la pel·lícula. I així vam anar creant relacions. En els assaigs buscava situacions per fer arribar els actors a certs llocs”. Dissabte passat al Palau Robert Simón ens va mostrar imatges inèdites d’aquests tres mesos d’assaigs informals, que formen part d’un making-of de la pel·lícula que es publicarà en DVD. “En aquests primers tres mesos de provatures, vam anar creant les relacions que ens interessaven, encara que no fos a partir d’escenes de la pel·lícula. Després vam passar tot un quart mes llegint i assajant el guió”, explica la directora.

A banda d’aquestes gravacions inèdites, Simón va mostrar altres documents privats que ajuden a entendre el seu procés de creació, pas a pas. “Necessito tenir una connexió forta quan filmo alguna cosa. Quan va morir el meu padrí,  que cultivava la fruita, vaig pensar què passaria si tots aquests presseguers que fa anys que són aquí, un dia desapareguessin”.

“El meu primer pas és recollir una imatge que sigui l’inici de tot. Després em faig unes llistes d’anotacions, apunts desordenats, una llista molt llarga que va creixent. Per mi és clau no conformar-se mai amb les primeres idees. El guió es va transformant amb la pluja d’idees”. Simón va confessar que amb l’Arnau Vilaró, coguionista d’Alcarràs, nadiu de Bellvís, un poble del Segrià, van arribar a fer 23 versions del guió.

Simón també ens va projectar una gravació que va fer en un estadi molt incipient de la gestació de la pel·lícula. Es tracta d’un vídeo de quatre minuts on va recollir imatges d’altres pel·lícules que són inspiradores i l’ajuden a imaginar el que serà el film. Hi barreja de manera desordenada escenes de films diferents mentre va escrivint el guió. “Són imatges que després has d’oblidar, però tot queda dintre i sense saber-ho algunes d’aquestes imatges t’acaben influint mentre estàs rodant. En tot aquest procés més visual, començo imaginant plans, això ho faig jo sola”, diu Simón. “Després col·lecciono referents i tot seguit concretem idees amb la directora de fotografia. Durant el rodatge d’Alcarràs era important saber en cada escena en quin personatge ens enfocàvem, perquè és una història molt coral en què hi ha un relleu emocional d’un personatge a un altre. Les emocions s’encomanen. Hi ha una energia que circula i la pel·lícula vol mostrar el viatge emocional d’una família”, diu la directora.

Ara Simón té feina per promocionar Alcarràs als Estats Units de cara als Òscars. Aquesta setmana viatja primer a Los Angeles i després a Nova York, des d’on saltarà a Londres i en acabat a Reykjavík, on es donaran els premis de cinema europeu. “Sigui quin sigui el resultat dels premis, el que ens havia de donar Alcarràs ja ens ho ha donat. Que s’hagin obert sales en pobles on ja no hi havia cinema, ja és una gran satisfacció”, diu Simón.

Tots aquests viatges els farà acompanyada del seu bebè, el petit Manel, que ha estat la inspiració del seu darrer curtmetratge, Carta de mi madre para mi hijo, que va presentar al festival de Venècia. Els curts són per a Simón espais d’experimentació que li permeten provar coses que farà en altres projectes més llargs. “La meva pròxima pel·lícula, Romeria, tractarà la memòria familiar, un tema que em preocupa perquè en haver perdut els meus pares de tan petita no tinc accés a aquesta memòria”.