Hi va haver un moment, a finals del segle XX, que la dramatúrgia catalana contemporània no semblava tenir un futur gaire esperançador. Per sort, aquells mals auguris es van dissipar durant la primera dècada del 2000 gràcies, en part, a les noves fornades d’autors nascuts en plena transició democràtica. La normalització del català i l’aparició d’iniciatives com l’Obrador de la Sala Beckett –engegat el 2003– o el desaparegut projecte T-6 del Teatre Nacional de Catalunya (2002 – 2013) van ajudar a revertir la situació fins a assolir l’actual prestigi internacional del teatre de text català. El dramaturg i director Jordi Casanovas –Premi Nacional de Cultura 2022– va fer una crida a no abandonar aquest camí en la darrera sessió del cicle de xerrades «Vine a escoltar el futur», organitzades al Palau Robert de Barcelona per la Direcció General de Difusió de la Generalitat amb la col·laboració de la plataforma cultural Hänsel* i Gretel*.

En una conversa amb la periodista Marta Vives, l’autor vilafranquí va rememorar els seus orígens, va reflexionar sobre el procés de creació i el teatre documental, gènere que ha centrat bona part de la seva darrera etapa com a creador, i es va atrevir a fer alguns presagis de futur sobre cap a on s’encamina l’escena contemporània catalana.

El mateix Casanovas és fill del canvi de paradigma viscut en l’autoria teatral catalana de principis del segle XXI: «els meus referents eren autors com David Plana, Lluïsa Cunillé, Sergi Belbel o Jordi Galceran, que havien obert camí guiats per en Benet i Jornet, però a partir del 2010, els meus referents van passar a ser els meus companys». El dramaturg va reconèixer que la seva obra primerenca va estar molt influenciada per altres llenguatges de ficció, com el cinema o el còmic, i va assenyalar els directors i dramaturgs argentins Rodrigo García i Javier Daulte com les principals referències internacionals dels seus inicis.

Tanmateix, va lamentar que les grans companyies històriques catalanes –com ara Comediants, la Fura dels Baus o Dagoll Dagom– malgrat haver marcat el llenguatge escènic del país, no han tingut mai una clara voluntat de transmissió dels seus valors i metodologies escèniques. Davant d’aquest aparent hermetisme o desinterès, Casanovas va assegurar que bona part de la seva generació, quan va començar a professionalitzar-se, ho va fer volent «trencar amb allò establert».  

L’autor d’obres com Immunitat (2022), Jauría (2019), Ruz-Bárcenas (2014) o Una història catalana (2011), va repassar els orígens de la Sala Flyhard, que ell va cofundar el 2010 amb altres membres de la companyia de teatre homònima nascuda el 2006, i amb la qual es va donar a conèixer gràcies a l’èxit de «la trilogia dels videojocs» formada per les obres Wolfenstein (2006), Tetris (2006) i City/Simcity (2007).

Casanovas va assenyalar que durant una època, segurament més per necessitat que per voluntat, a Catalunya es va produir una assimilació entre direcció i autoria –«tota la dramatúrgia catalana va passar a ser sinònim de direcció»– però que, ara, això està canviant: «de mica en mica tornem a diferenciar». Tanmateix, va admetre que «puc arribar a ser molt més imaginatiu com a director si el text que estic muntant no és meu».

La capacitat de moure i commoure el públic a través de la identificació emocional va ser un dels elements teatrals més altament defensats per Casanovas: «no vull que el públic pensi, sinó que s’emocioni i, si cal, després ja reflexionarà, si vol». El dramaturg va assegurar que un dels seus principals interessos és generar tensions i polaritzar l’audiència amb les seves obres, però també va defensar que el teatre ha de ser un «lloc de creació de comunitat».

Sovint «no s’ha de tensar el públic, sinó reconfortar-lo, fer-li entendre que està bé formar part d’aquell moment, sobretot en moments d’incertesa política com ara», va assenyalar Casanovas. «No hem de menysprear el teatre que reconforta al públic, aquell que li fa sentir que val la pena ser un ésser humà; està molt difamat i jo crec que s’ha de reivindicar», va reblar.

Sigui com sigui, el director i dramaturg de Vilafranca del Penedès va assegurar que amb les seves obres no vol que «el públic marxi amb una solució dictada per l’autor, sinó que marxi amb preguntes més obertes que les que tenia en entrar al teatre». I ho va exemplificar amb el procés de creació de Jauría, un text sobre el judici del cas de La Manada que, incomprensiblement, només es va poder veure a tres teatres de tot Catalunya. Badalona, Figueres i Viladecans la van acollir la temporada 2020-21 després d’estrenar-se amb notable èxit a Madrid, el 2019, al Teatro Pavón llavors gestionat per la companyia de teatre Kamikaze.

Casanovas va assegurar que el teatre documental ofereix un ventall molt ampli de possibilitats, des de l’autoficció –que ara està tan de moda– a un teatre de més agitació política. En tot cas, va assegurar que a ell li interessa el teatre verbatim, és a dir, aquell on el text es basa en la transcripció de documents preexistents: siguin fruit d’una recerca amb «materials trobats» (investigacions periodístiques, consultes bibliogràfiques, arxius, etc.) o siguin «materials provocats», és a dir, realitzats expressament per a elaborar l’espectacle (entrevistes, declaracions i testimonis de tota mena).

Jauría, com totes les peces de verbatim de Casanovas, es tracta d’una obra elaborada amb «materials trobats». En aquest cas, el sumari real del judici a La Manda amb les transcripcions literals de les declaracions de tots els implicats en el procés. Segons Casanovas: «una declaració davant d’un jutge o un interrogatori ja és, per si mateixa, una situació dramàtica amb molta tensió; una revisió escènica permet descobrir-ne detalls que la mirada periodística, que normalment narra aquests fets, no observa o ignora deliberadament».

Tot i admetre que cada cop li costa més escriure teatre –«cada vegada soc més autoconscient i és més difícil que es produeixi un flux irracional de pensament»– Casanovas va reconèixer que la ficció és un bon canal per exorcitzar emocions. «Quan estic de bon humor em ve més de gust fer drama i quan estic de més baix to o molt enfadat em surt escriure comèdia», va dir. Segons Casanovas «la comèdia s’ha d’escriure enfadat», perquè així té més «mala llet» i afavoreix que el públic s’identifiqui amb les situacions d’injustícia que s’hi plasmen.

L’autor va celebrar la creació recent de l’Associació Catalana de Dramatúrgia i va exposar algunes incerteses del sector. Segons Casanovas, la crítica professional de teatre encara ha de trobar el seu lloc en el nou món digital, però en tot cas va defensar que «cal estendre’s en la crítica». El dramaturg va lamentar que no tots els crítics tinguin prou espai per fer-ho i va defensar que la crítica «cal que tingui moltes referències i defensi la seva opinió amb passió».

• 

  L'horabaixa

  L’HORABAIXA #23 – L’ofici del dramaturg amb Anna Maria Ricart i Codina

  Núvol

Casanovas també va assegurar que troba a faltar més autores programades als teatres comercials, però va augurar que, de cara al futur, aquesta situació es normalitzarà. «Les dramaturgues són més capaces d’escriure un teatre popular que interpel·li a tothom», va asseverar, «perquè tenen més facilitat per transitar de forma fluïda entre les emocions que els dramaturgs». Segons Casanovas, el Torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta, que ell va impulsar el 2011, així ho certifica: «des que es va instaurar que hi hagués paritat entre les persones participants, sempre l’han guanyat autores».     

Casanovas va denunciar que malgrat que el públic de teatre és majoritàriament femení, encara fan falta referents dins del sector: «els programadors són majoritàriament masculins», va exemplificar. I va assenyalar que, tot i que «hi ha un perfil de dramatúrgia escrita per dones que és molt militant, encara calen personatges femenins amb una visió més pròxima a la realitat i no pas al tòpic». «No cal ser trencador, cal ser més fidel a la realitat», va receptar.

Igualment, el dramaturg va defensar una major comunicació i interacció entre els sectors escènics dels diferents territoris de parla catalana i va assegurar que troba a faltar projectes audiovisuals impulsats des de la televisió pública que ajudin a impulsar i consolidar les companyies escèniques del país. «T de Teatre, Dagoll Dagom, La Cubana o Kràmpack van tenir una projecció a la televisió pública que va permetre que el gran públic s’acostés al teatre» i, segons Casanovas, «això es troba a faltar». Sens dubte, «TV3 ha viscut moments millors en aquest sentit», va exposar.   

Finalment, Casanovas va insistir que cal continuar «regant i cuidant» la dramatúrgia contemporània catalana. «És molt difícil assolir el que hem aconseguit els darrers quinze o vint anys», va assegurar. «La dramatúrgia catalana es veu i llegeix amb una personalitat pròpia», va afirmar. «Arreu del món s’entén com un estil determinat, únic i unit, amb parentesc entre tots els autors dels territoris de parla catalana» i, segons Casanovas, «no podem llançar allò que hem assolit només perquè pensem que ja està fet i que ara cal renovar-se».

L’autor va lamentar que «en els últims quatre o cinc anys dues grans institucions públiques del país han decidit, clarament, que ja no cal recolzar més la dramatúrgia catalana contemporània» –en clara referència al TNC i al Lliure, tot i que després també mencionaria la Sala Beckett– i va exclamar-se: «no podem estroncar allò que hem aconseguit! Si ha sortit bé, el més lògic seria continuar conreant el camí, consolidar-lo i no abandonar-lo». Segons Casanovas cal «transmetre i traslladar coneixements», però sobretot, «facilitar oportunitats d’estrenar als nous dramaturgs i dramaturgues».

El temps dirà si ens trobem en un nou canvi de paradigma de la dramatúrgia catalana o si aquesta continua gaudint de la bona estrella i el reconeixement que ha obtingut durant la darrera dècada i mitja.  

El dijous 13 de juliol es reprendrà el cicle «Vine a escoltar el futur» al Palau Robert amb una conversa amb la cantautora Núria Graham.