Filmar la fi del món

Desxifrar l’obra d’Albert Serra és un exercici tan engrescador com fatigant. El seu cinema, aquest any, està en boca de tothom gràcies a Pacifiction, una pel·lícula que ha triomfat a Cannes i també entre l’opinió pública i de la crítica més especialitzada i sofisticada. Però els qui estem relativament avesats a la seva filmografia sabem de bon tros que l’obra d’aquest particularíssim cineasta no es contempla, molt lluny del que s’acostuma a pensar, sinó que s’activa: les seves imatges requereixen d’una acció de l’espectador. I per això diem que és un cinema exigent i, alhora, especial i genuí. Per sort, jornades com les organitzades pel Palau Robert ens acosten, literal i espiritualment, al creador.

Amb la bona excusa del cicle de xerrades que el Palau Robert organitza sota el nom de “Vine a escoltar el futur”, Serra va conversar amb la periodista i escriptora Elisenda Roca partint d’un lema, el mateix que el de la jornada: “L’última imatge”, a propòsit de la seva manera d’entendre el cinema i, una mica, perquè no, també (no sobra en aquest cas posar-se transcendental), la seva manera d’entendre la vida. I no sé si Serra és algú obsessivament detallista (les seves manies tindrà el réalisateur), però si Roca començava la sessió dient que la crítica majúscula (entre la qual s’hi troben estructures cinèfiles del nivell de Cahiers du Cinema o mitjans de la talla de Libération) ha considerat Pacifiction una de les millors pel·lícules de l’any 2022, Serra replicava amb una matisació gens pueril: “LA millor”. Riures a la sala, però també moviments cranials d’aprovació barrejada amb nerviosisme fruit d’una admiració silenciosa però visible. Començava la festa.

“L’autocensura és l’única pressió que podria afectar el meu treball”

L’èxit és un fenomen fortuït, efímer, passatger. Potser per això el banyolí entoma el prestigi culminat amb la seva última producció amb certa naturalitat: “Per una banda, és un honor, és clar. A vegades ser reconegut pot tenir més mèrit o menys, depenent d’on vingui el reconeixement, però, en qualsevol cas, sempre és millor que no tenir-lo”, declarava. Tampoc dubta i fa gala dels aplaudiments: “Pacifiction és clarament la pel·lícula més completa, més reeixida de l’any. Hi ha altres propostes que tenen un registre semblant, però si ens referim a cinema d’autor, no hi ha hagut cap pel·lícula que hagi complert tan bé el grau d’ambició i originalitat com la meva”, expressava.

“Pacifiction”, una expedició a la polinèsia postcolonial

L’última aventura cinematogràfica de Serra va sobre moltes coses i a la vegada sobre res en concret. Però les sinopsis ens diuen que De Roller, un alt comissariat francès, es troba gestionant la convivència d’una remota illa de la polinèsia i alhora intenta calmar els ànims en una angoixant situació tensada pels rumors de pressumptes proves nuclears. Elisenda Roca va voler comparar aquesta trama amb la situació geopolítica actual, amb guerres a Europa, crisis migratòries permanents i conflictes que amenacen un estat del benestar en decadència i una democràcia global moribunda. Serra, que tampoc afirma que Pacifiction tingui una lectura actual a priori, tampoc desmenteix que no la tingui. Sí que va explicar que quan va anar a la Polinèsia a rodar ho va fer amb la intenció de no recrear-se en cap missatge ideològic: “No diré qui són les víctimes, perquè això és una evidència que tothom sap. Un estat colonial com França no farà proves nuclears a Burdeus (la ciutat, no l’articulista): les farà fora del seu país”, comentava. Va afirmar que el que vol és “aconseguir explotar el més dolent de la gent bona i el millor de la gent dolenta”, i tornant a la seva expedició, també assegurava que “De la Polinèsia no en sé res, i de la seva gent tampoc. Ni m’interessa, per això no busco la seva possible victimització. Nosaltres el que fem, sobretot, és exercir un estat d’influència contrari als clixés d’un entorn. Generem un ambient contrari, però molt real, al confort”. Serra va desenvolupar això, dient que aconsegueix aquest estat convuls a través d’una observació lúcida, molt atenta i sobretot, subjectiva: “No soc periodista, no tinc per què explicar si els fets han passat d’una manera determinada o una altra”.

Tot aquest mecanisme psicològic, igual que l’aspecte tècnic, té a veure amb la cerca d’un resultat: la imprevisibilitat. “Volem causar un context contrari a l’establert, que escapi de les lògiques que ni jo sé quines són”, reconeixia. Aquesta metodologia, va afegir, “inevitablement donarà pas a uns resultats que ningú s’espera. Està fora de qualsevol control i potser aquesta és la missió del meu cinema: aconseguir la imatge imprevisible”. Quan es filma en aquestes situacions, la gent i els actors “es tornen vanitosos, i sorgeixen arestes molt interessants, des del meu punt de vista. Tenen lloc transformacions genuïnes, i mai saps del cert què sortirà de tot plegat”.

“Els actors són éssers molt vanitosos, que mostren una enveja professional gairebé fratricida. La prova està en que cap actor preferirà mai compartir la meitat d’un pla amb cap altre”

Albert Serra és aliat del desequilibri. Una filosofia que es manifesta en els seus rodatges, on es deu respirar una mena d’aura ritual i alhora orgànica. De fet, el director va destacar que “com menys gent hi hagi al meu set, millor. Perquè la gent tendeix a molestar molt i es torna molt inútil en una jornada de filmació”. Sobre els rodatges, també va voler deixar clar que: “Jo treballo amb matèria, i més particularment, matèria humana. Els preparatoris són importants, però realment res comença fins que no estic al lloc de rodatge i apareix la gent actuarà a la pel·lícula: és on puc començar a intuir malignament algunes sensacions. És quan començo a veure com funcionarà tot”. És el cas de Benoît Magimel, el seu protagonista, el seu De Roller: “Jo volia que des d’un principi estigués aïllat. Aquesta estranyesa, l’abandonament i la violència sobre ell podien tenir resultats interessants. Volia que es trobés en una zona de vulnerabilitat extrema, i això em passa amb tots els actors. Necessito que es torni innocents, que perdin el control davant la càmera”.

Aquest “sistema elàstic”, com ell mateix qualifica, es pot identificar en tots els seus llargmetratges: “Cada actor té les seves qualitats i defectes. Jo l’únic que faig és potenciar radicalment tots els seus punts interpretatius”. Es tracta d’una visió perifèrica sobre els intèrprets, “tant se val que siguin professionals o no” expressava. I va acord amb la seva polèmica opinió sobre aquesta raça: “Són éssers molt vanitosos, que mostren una enveja professional gairebé fratricida. La prova està en que cap actor preferirà mai compartir la meitat d’un pla amb cap altre”.

Filmar la fi del món

Tornem a l’apocalipsi. Elisenda Roca va preguntar a Serra si li agradaria filmar una última imatge del món, fent al·lusió al nom de la jornada que ens citava al Palau Robert: “Visualment seria molt interessant, a més és una cosa que no s’hauria fet mai”, deia, lacònic i irònic. Però, quin tipus d’imatge seria? “Davant una hecatombe, el més raonable seria buscar una imatge com més tràgica i espectacular millor. Serien bones imatges, sens dubte, sempre que no estiguessin subjectes a cap servilisme mercantil o moral”, responia.

Això ens va portar a un tema cabdal en la creació artística: el de la llibertat. Treballa amb total capacitat de maniobra, Albert Serra? “Sí, potser l’autocensura és l’única pressió que podria afectar el meu treball, avui en dia”, confessava. Es refereix al pensament creuat, a “imatges políticament incorrectes, que puguin ser malinterpretades i que causin problemes a l’hora de captar el realment important en el seu cinema”.

Serra sí ha fet una incursió a la política. Fins al 13 de febrer, la Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani projecta en el seu espai Els tres porquets, una videoinstal·lació que adapta la pel·lícula homònima de 101 hores dedicada a tres personatges: Hitler, Fassbinder i Goethe; i on el director ha volgut rellegir la història posant el focus en una Alemanya de postguerres, amb “formes de dominació que no han acabat mai de desaparèixer”. Lluny de llimar-se, aquestes impureses “s’han incrementat de forma exponencial”, lamenta.

El director se sent atret per la història, però això no vol dir que també senti curiositat pel passat: “No em preocupa. De fet trobo fins i tot higiènic que el passat no determini la meva manera d’entendre o pensar el present”, i anava més enllà: “No m’interessen les problemàtiques. Els problemes són avorrits i ara és una tendència a l’alça. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials han alimentat el conflicte”.

Cinema i textura

L’atmosfera és un dels pilars estètics i formals més característics del seu cinema, des d’Honor de Cavalleria a la darrera i preuada Pacifiction. Aquesta constant condiciona un cinema destinat a buscar, va dir, “imatges mai aconseguides ni filmades abans”. Es referiria a la força atmosfèrica de cada d’escena: paisatges estranys pels quals l’espectador no està preparat: “Quan mires una pel·lícula meva has de tenir la sensació que estàs veient aquella imatge per primera vegada”. Una postnarrativa visual que ha de pesar i contenir un volum que ocupi espai, sobretot a posteriori: “És el que els anglesos anomenen sense for later, amb un nivell de credibilitat i versemblança molt fort”. Sempre, prioritzant una “experiència estètica”.

“Busco produir imatges mai aconseguides ni filmades abans”

De la mateixa manera, Serra no és un “nostàlgic del cinema”, responent a Elisenda Roca quan aquesta li va preguntar per la mort de les sales i els exhibidors: “si s’ha d’acabar, que s’acabi. Mentre la gent continuï entenent les pel·lícules, tant se val el format, si ho mira a casa o a l’ordinador”. És aquí on el director va confessar la seva debilitat per Karl Lagerfeld, el dissenyador de moda alemany del qual Serra destaca, entre altres, una aportació cabdal: “la idea brillant i consumista de la renovació constant”. Una figura que admira per aquell punt “autoirònic, prodigiós, on no existeix el passat. Representa l’antinostàlgia, i això m’agrada”. Aquesta distància respecte tot el que ens precedeix potser és la noció que el porta a pensar que “és probable que d’aquí a dos-cents anys no recordem cap director estatunidenc després dels anys setanta, i es declari nul tot el cinema contemporani de Hollywood”, sentenciava.

De la mateixa manera, pel que fa al present més immediat, el director va assegurar que no acostumava a tenir una estreta relació amb els seus contemporanis. Espero que Serra trigui encara un temps a filmar l’última imatge d’aquest món. Suposo que ell també ho espera perquè si no, no estaria treballant en la producció de la pròxima pel·lícula del filipí Lav Diaz, i tampoc en una ficció, de la qual no va poder avançar detalls, i d’una peça dedicada a torers que comptarà amb dues figures importants de la tauromàquia actual, i que versarà sobre “el dolor dels toreros, des d’un vessant espiritual i amb una aproximació documental a dues figures molt importants. Hi haurà imatges inèdites i originals que mostraran certa privacitat i intimitat d’aquest món”.