Qui té por del MACBA?

La crisi del MACBA no es pot reduir a un simple incident de censura. Som davant d’un conflicte molt més profund, que posa en contradicció el model curatorial i la visió museística que el MACBA, amb encert, havia posat en marxa durant els darrers dos anys. Les desavinences entre el director, Bartomeu Marí, i els dos comissaris que ell mateix va designar i que ara l’han desobeït posen en evidència que l’equip tenia una visió compartida per desinstitucionalitzar els continguts, però que el continent, la baluerna que és el MACBA, s’ha revelat finalment com una resistència massa forta per acollir la proposta dels comissaris Paul B. Preciado i Valentín Roma.

Al llarg d’aquests darrers mesos el MACBA ha programat una sèrie d’exposicions en què el discurs subjacent era tant o més important que el valor intrínsec de les peces que mostrava. El MACBA i el TNC eren en aquests moments les dues institucions culturals del país que més seriosament havien assumit la responsabilitat de revisar la tradició i fer-se càrrec del llegat d’artistes o dramaturgs que el cànon dominant havia bandejat. Figures com Carol Rama o Serafí Pitarra han estat reivindicades amb gran valentia i amb una voluntat de traçar el fil d’una tradició que ens havia estat escamotejada pel discurs oficial. És interessant que tant en un cas com en l’altre, aquesta aposta discursiva l’hagin proposat persones homosexuals o fins i tot transsexuals, un col·lectiu que ha treballat molt per desafiar les narratives dominants i reformular una visió de l’art en què la seva condició sexual pogués ser representada sense estridències. “Probablement no sabíem tant del segle XX com ens pensàvem”, ens deia Paul B. Preciado a propòsit de Carol Rama: “Carol Rama no és una nota al peu de pàgina sinó que altera la narrativa del segle XX, fins al punt que ja no podem mirar Picasso o Duchamp de la mateixa manera”, diu Preciado. “Hem de recórrer a Carol Rama per explicar la nostra pròpia història del segle XX d’una altra manera”.

L’equip del MACBA ha postulat en les seves darreres exposicions la necessitat de reformular el que és contemporani. I el museu ha estat un bon contenidor per a aquest discurs mentre les figures explorades eren prou allunyades. Carol Rama és torinesa. Osvaldo Lamborghini, argentí. Ara bé, quan la irreverència o la subversió ha tocat l’os (recordem que la reina Sofia presideix el patronat del museu), tot el discurs ha saltat pels aires. No érem tan moderns i heterodoxos com pensàvem.

I és especialment pertinent i il·luminador que el conflicte hagi esclatat justament a propòsit d’una exposició com ‘La bèstia i el sobirà’, en què el sobirà, el director del MACBA, ha volgut contenir la bèstia i no ha pogut, i en certa manera ha hagut d’exercir una violència institucional que al seu torn l’ha convertit una mica en la bèstia. Però no ens enganyem: la bèstia aquí és la mateixa institució del MACBA, i no serà fàcil reconduir-la després de tot el que ha passat.

Articles relacionats:

Joan M. Minguet. Salvem el MACBA ja!

Paul B. Preciado. La bèstia i el sobirà