Plagis

18.04.2017

Des del número de gener de 2017 de “Serra d’Or”, Josep M. Cadena escriu les seves columnes d’opinió. Els títols que hi ha publicat fins ara són: I ells tretze són tretze; Ara farà cent anys…; Diàleg. Tot seguit, us transcrivim la del número d’abril de la revista:

Josep M. Cadena | © Bernat Puigtobella

L’assumpte del rector de la Universidad Rey Juan Carlos acusat de plagi m’ha fet pensar en l’obra Elogi de Catalunya que el polític, advocat i escriptor Joan Vallès i Pujals (1881-1966) publicà el 1928. Aquest assaig tingué un gran èxit de vendes en el moment de la seva aparició, i en la meva joventut en temps del franquisme vaig fer-me’n amb un exemplar en una llibreria de vell ―únic espai on es podien comprar, mig d’amagatotis, edicions en català interessants, en uns anys en què la nostra llengua era perseguida.

El llibre em semblà lloable i vaig tenir un cert desencís quan vaig assabentar-me que el setmanari “Papitu” del 21 de novembre de 1928 el va resumir d’aquesta manera: “Parlant del llibre Elogi de Catalunya. Resulta a última hora que el llibre és un llibre no original, sinó fet de retalls. S’han posat en clar els orígens de molts trossos del llibre, i no se sap si hi haurà algú que presentarà denúncia per plagi. De fer llibres així ha de costar molt poc.” Tanmateix, la revelació serví per a demostrar-me que podia tenir una certa confiança en el meu criteri literari, ja que els fragments de l’obra que m’havien realment atret no pertanyien al furtador de lletra impresa d’altres, sinó a Àngel Guimerà, Joan Maragall i Antoni Rovira i Virgili.

Com que normalment la condició de plagiari va acompanyada d’una personalitat barruda, jo proposaria al rector afeccionat a afusellar textos aliens que recorri en favor seu a l’argument que Vallès i Pujals usà en defensa pròpia al diari “La Veu de Catalunya” del 30 de novembre de 1928: “No res més natural que acudir al que han dit els qui s’han ocupat de les coses que en el llibre es tracten. Per a descriure la façana de Ripoll, com a exemple, o el monestir de Poblet, o el Palau de la Generalitat, que han estat descrits tantes voltes, no es pot inventar una nova descripció, s’ha d’acudir a les que ja han estat fetes.”

Etiquetes: