Tintín al país dels correctors

Com és sabut, Joaquim Ventalló va traduir al català tots els àlbums de Tintín. Que ens en recordem és excepcional, perquè no és gaire freqüent que sapiguem el nom del traductor d’un àlbum de còmic. De vegades se n’amaguen i tot, com Carles Riba quan no va signar la traducció de l’àlbum Història de Babar, el petit elefant per a l’editorial Aymà el 1953. El traductor de l’Odissea no el devia considerar prou homèric.

Els tintins de Ventalló han perdurat en la memòria gràcies sobretot als insults esplendorosos del capità Haddock: «Filàtèlic! Mameluc! Catracòlic!» Joaquim Torra, l’editor i seguidament president de la Generalitat (dues professions de risc), va publicar el diccionari d’insults de Ventalló, Llamp de rellamp de contra-rellamp!, a l’editorial Acontravent, el 2011. N’hi ha vuit-cents, encara que Ventalló no els va fer servir tots i no tots tenen la mateixa gràcia gitana. Però són molt entretinguts. En castellà en dirien «insultar deleitando».

Gràcies a la gentilesa de la doctora Mònica Baró, davant de la qual m’inclino en senyal de respecte, he pogut accedir a les traduccions mecanografiades de tres àlbums de Tintín amb les correccions a bolígraf del corrector. Amb la col·laboració de Pau Vinyes i Roig, tintinòleg, i Jordi Manent, net de Marià Manent i fill d’Albert Manent, hem pogut determinar que el corrector lingüístic dels primers àlbums de Tintín havia de ser Albert Manent (34 anys el 1964, quan apareix el primer àlbum, Les joies de la Castafiore), amb intervencions del seu pare Marià Manent, director literari de l’editorial Joventut. Tot i que estic profundament agraït a Pau Vinyes i Roig i a Jordi Manent, no m’inclino davant d’ells en senyal de respecte perquè tinc una mica de lumbàlgia.

Com que desconeixem en quin grau hi van intervenir l’un i l’altre (cal deduir que l’Albert Manent hi va tenir més pes, perquè exercia de corrector), els designarem a tots dos com «el corrector» i evitarem «els Manent», que queda una mica de troupe d’acròbates de circ.

A El tresor de Rackham el Roig, Ventalló va escriure «gambirots» i el corrector ho va substituir per «bandarres»; «pillos» per «trinxeraires»; «tros de gamarús» per «tros de quòniam» (actualment és un insult selecte); «pirates de cucanya» per «hereus de sucre candi», que em sembla una descripció molt ajustada de la societat catalana. Milú borda «Guà! Guà!» (devia saber llengües) i el corrector ho canvia per «Bub! Bub!». El corrector no sols corregeix, sinó que també actualitza: canvia «això esdevé molt sovint» per «això passa molt sovint».

A L’estel misteriós (Ventalló l’havia titulat L’estrella misteriosa), el corrector introdueix «Carquinyolis!» (l’insult, no la pasta seca dura, molt torrada, feta amb farina, ou, sucre i ametlles) en llavis del capità Haddock. A L’orella escapçada, canvia «tipus» per «enze». Podria seguir, però és tard i vol ploure, una frase feta que és un fòssil d’altres èpoques.

El corrector hàbil i expert també contribueix a millorar l’expressivitat d’un escrit. Les seves aportacions, quan no són estrictament normatives i estan acordades amb l’autor, n’enriqueixen l’estil. És fonamental que escriptors i correctors treballin braç a braç, que comentin solucions i exposin els seus punts de vista, com és costum amb Àlvar Valls i Roser Carol, correctors de «Serra d’Or». Així com és apropiat que els traductors signin la traducció a la coberta dels llibres, també ho és trobar el nom del corrector als crèdits. Saber el nom del corrector del llibre és imprescindible per poder-te irritar amb algú en concret.

Aquest article s’ha publicat al número 772 d’abril de la revista «Serra d’Or».