El gegant del pi

Fa uns dies Perejaume va participar en un concert de Qvixot Quartet al Palau de la Música, on va col·laborar amb Pascal Comelade amb una intervenció artística. L’Ona Balló hi va assistir i en va fer aquesta crònica esplèndida a Núvol que avui recuperem a l’speaker’s corner. Josep M. Fulquet també hi ha volgut dir la seva. 

En un passatge de la seva novel·la Les afinitats electives diu Goethe que no s’hauria de censurar l’artista quan, sortint dels límits del seu art, explora un terreny limítrof i s’hi complau. Això, que aplicat a l’arquitecte que, a la novel·la en qüestió, fa obres de reforma a la casa —i terrenys circumdants— de Charlotte, està molt bé, però si ho traslladem a la nostra realitat casolana, i a l’últim acudit —o “performance”— del pintor Perejaume d’instal·lar una alzina de cinc metres a la sala de concerts del Palau amb vista a “fer ballar” l’arbre al so de la música de Pascal Comelade, si ho traslladem a aquest context, dèiem, no és que l’hàgim de censurar, no, és que li hauríem de plantar l’alzina per barret i denunciar-lo a la Unitat de Delictes Ecològics. Entre altres coses, perquè on millor estan les alzines és al bosc, que és on se les respecta, i no “ballant” al Palau o al Liceu. És a dir, el millor homenatge que es pot retre a la naturalesa, a una alzina, és respectar-la en l’indret on creix i prospera.

Llegeixo, no obstant, que la “performance”, que Perejaume ha batejat amb el nom d’Alzina muntanera, té per objectiu convidar els espectadors a esborrar els límits entre l’art i la naturalesa, i forma part de la programació del Palau, que barreja la música amb les arts plàstiques. ¿Ens trobem, doncs, davant una nova interpretació de l’aforisme de Wilde, “la naturalesa imita l’art”? ¿O es tracta d’un exemple més de la vocació bosquetana de l’artista? Quin prodigi d’enginy maridar aquesta pobra alzina amb el cognom Muntaner, l’arquitecte modernista del Palau! Quina manifestació de talent concebre la naturalesa com a obra d’art! A mi, incrèdul com sóc, tot plegat em sembla més aviat una presa de pèl que s’aprofita del complex que tenen les institucions de no ser prou “modernets” i que algú els pugui acusar un dia de no estar en el sentit de la història… o del seu peculiar sentit de la modernitat. Només per aquest biaix es poden entendre els abjectes muntatges operístics del senyor Calixto Bieito al Liceu o, ara, les atzagaiades de Perejaume. Perquè fer trapelleries com aquesta —que paguem entre tots—, recuperar les transgressions d’una certa avantguarda, quan l’avantguarda ja és acadèmia i és als museus, em sembla literalment una ensarronada de dimensions colossals. A més, amb alzina o sense, Perejaume arriba tard, perquè —no ens enganyem—, el millor “performer” del Palau és Fèlix Millet, que en aquests moments deu estar cargolant-se de riure després d’haver-nos aixecat la camisa a tots plegats. I si ja sabem —o intuïm— el que ens ha costat la “performance” dels Millet i Montull, també m’agradaria saber què em costarà, coma contribuent, l’últim acudit de Perejaume. Però això no és tot. Sembla que, a més, la “performance” té un rerefons musical, ja que, a part de Comelade, s’hi interpretaran peces de Britten, Haydn, Janacêk i… Arvo Pärt, aquest estonià pesadíssim inventor del minimalisme sacre que diu coses tan cursis com que la seva música és com la llum que passa a través d’un prisma; un músic que ens ha torturat l’oïda en films com Fahrenheit 9/11 o Elegy, de la inefable Isabel Coixet. Creiem que, per a l’ocasió, la música més “ad hoc” a una “performance” d’aquestes característiques seria més aviat la d’El gegant del pi, tan nostrada, havent substituït prèviament el pi per l’alzina.

I ja que he començat aquest paper citant Goethe, se’m permeti acabar-lo amb un altre pensament del geni de Weimar, el que diu que ocupar-se d’una activitat que no es domina és una sensació molt agradable, i que ningú hauria de censurar l’aficionat que es lliura a la pràctica d’un art que no aprendrà mai. ¿No és això, en definitiva, el que fan els escriptors de diumenge a la tarda o els artistes multidisciplinars com Perejaume? Per això, algú li hauria de dir a l’artista santpolenc que si es vol lliurar al diàleg de la música i les arts plàstiques, vagi a donar la tabarra a les anfractuositats del Montnegre, on habiten faunes que toquen el flabiol i dones d’aigua i d’on, en definitiva, es nodreix el seu “estro” poètic.

Articles relacionats:

Bernat Puigtobella, Fuquet, ets un pendó

Ona Balló, Música per a quartet i arbre.