Judith Butler, guru de la queeritat, centra l’últim capítol de ‘Merlí’

31.10.2016

Aquesta setmana la sèrie Merlí ha dedicat el capítol a Judith Butler, una de les persones que més ha pensat sobre el gènere. No fa gaire va venir a Barcelona i la Bel Olid va escriure aquest article sobre el seu pensament.

Judith Butler al CCCB | Font: CCCB, Miquel Taverna, 2015

Judith Butler al CCCB | Font: CCCB, Miquel Taverna, 2015

Nou-centes persones a dins i unes cent més a fora, esperant per si hi havia un miracle i podien entrar al CCCB a escoltar Judith Butler, gurú de la queeritat. Feia setmanes que s’havien esgotat les entrades i hi havia tota la tribu: bolleres, tot l’espectre de trans, feministes radicals, persones de gèneres fluids diversos, mariques, femifans i gent rareta en general. Algunes fins i tot cabíem en més d’un dels grups esmentats. 

Es podria dir que som una gran família, els que vivim als marges, però perquè no ens relaxéssim Butler ens va llançar per sobre un cubell d’aigua freda: així que reconeixes l’altre (tu ets dels meus o, com a mínim, no ets dels altres) estàs promovent un nou sistema de jerarquies que deixa algú fora del sistema, en una cadena perpètua de marginació. Exactament el tipus de discriminació que durant anys han viscut les lesbianes per part dels gais i que avui dia pateixen els col·lectius bi i pansexuals: molta sigla (LGTBQI) però al final, entre els rarets també hi ha castes.

I aprofitant això, qui reconeixem i qui no, Butler va barrejar les seves idees sobre sexe, gènere i cos amb el camp que l’ocupa ara mateix: la biopolítica de la migració. I sí, es va tirar la pedra a la teulada: es podria dir que tant de teoritzar, tenint en compte la situació d’urgència que vivim, és perdre el temps, que cal actuar. Però argumentar és una manera de fer política: les accions polítiques es basen sempre en idees sobre el que està bé i el que està malament. Així, argumentar sobre qui mereix viure millor (i les polítiques contra col·lectius LGTBQI, igual que contra els migrants, no deixen de ser una manera de propiciar que alguns visquin millor que altres) és, en efecte, una manera d’influenciar les actuacions polítiques.

Quines vides tenen dret a ser més fàcils de viure? Quins cossos importen? Tanquem les fronteres i no deixem passar ningú, per preservar el nostre ordre, sense importar-nos què els passa quan els tanquem la porta als nassos. Sense voler saber si moren, o com viuen els que viuen. Tractant-los com a coses, com a cossos que no importen. La idea que alguns tenim més drets que altres, que alguns som més humans que altres, és una idea assassina que ens converteix en assassins. Recordar això davant d’un auditori de marginats del primer món, que hem patit en carn pròpia la discriminació, el ser vistos com a “menys humans” que els “normals”, va ser valent. Que sí, que aquí fa quatre dies que ens podem casar, que encara hem de “triar” si som homes o dones (i no hi ha cap altra opció), que la violència masclista ens mata per dotzenes, però no deixem de ser privilegiats del primer món discriminant els “cossos que no compten” sense papers, sense diners, sense perdó. Vaig fer-me encara més fan de Butler, si és que es podia.

Butler no va dir res que no hagués dit ja altres vegades, però va sorprendre els que no l’havíem sentida mai en directe amb un discurs entenedor, ben travat, que no renunciava a la complexitat dels seus textos més acadèmics però es feia entendre sense un màster en teoria de gènere. Amb tot no es pot negar que predicava als conversos, als que ja l’adoràvem, als que ens hem fet una mica més forts gràcies a les seves paraules.

Judith Butler al CCCB | Font: CCCB, Miquel Taverna, 2015

Judith Butler al CCCB | Font: CCCB, Miquel Taverna, 2015

Potser per això tinc ganes que aquest dilluns, que l’entrevista Mònica Terribas al Born CC, el públic sigui una mica menys “dels nostres” i una mica “dels altres”. Que hi vagi qui no sàpiga res de la teoria queer. Que hi vagin els conservadors, la gent com cal, els que porten corbata i talons tal i com ho dicten les normes socials. Els qui encara són els “més humans de tot”, els que compten sempre. I que una estoneta mirin Butler als ulls i se sentin incòmodes, ells també, ni que sigui una estoneta. Que se sentin una mica al marge, que l’aire fresc és molt sa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
    • no he tingut la sort de aprendra el catala com vosaltres. Tengo que contestar en espanol muy a mi pesar, pero la conjuncion de los diferentes otros nos distingue de todos los demas, para formar un ente unico, con muchos parecidos pero unico.