Salvador Alavedra i Invers, terrassenc i dibuixant

                           Què és el que empeny la mà?

Ara, quan un d’aquests dies faré 65 d’anys, se’m fa nítida la presència dels dos pares meus, l’Enric i el Salvador. L’Enric fa gairebé cinquanta anys que va morir i ara, després de tant de temps, per qüestions mig intel·lectuals mig professionals, i també per la conseqüència dels pocs anys de plenitud en el treball que ell, Enric Casanelles, va desenvolupar, em trobo obligat filialment a mantenir-ne el record.

L’altre pare, en Salvador Alavedra i Invers, nascut l’any 1919, el tenim entre nosaltres. I, contràriament al que va succeir a l’Enric, el seu treball, que tinc la fortuna de glossar en aquestes ratlles, és molt, moltíssim. Així, dit ràpidament: l’inventari de les ares dels altars, els estudis sobre el retaule de la catedral (de Terrassa), el llibre sobre els plafons ceràmics, la varietat de col·laboracions i publicacions referents a la Seu d’Ègara, essent plenament conscient, en Salvador, de l’extraordinària importància que té el conjunt de Sant Pere, Santa Maria i Sant Miquel. També estudis sobre toponímia i sobre els cognoms més propers. Era conegut per les bibliotecàries, com la del Museu d’Art de Catalunya, per exemple, per la seva constància, presència i elegant simpatia…

Però avui puc dir que el seu eix vital ha estat el dibuix. Potser no l’únic i potser no el més important, però sí que es troba entre les dues o tres conviccions de la seva llarga vida. Des de 1935, quan s’inscriu amb setze anys als Amics de les Arts, fins avui, són molts dibuixos, moltíssims, fets i ordenadament guardats en innumerables carpetes: material, era la paraula que Salvador utilitzava, quan ja fa uns anys, fèiem sessions per “repassar” aquest “material” en el seu estudi de la casa del Passeig o bé en l’altre estudi de la casa del seu estimat Sant Antoni de Calonge.

Un exquisit resum d’aquesta producció la podem veure aquests dies al Centre Cultural Terrassa. Gràcies a l’Associació Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa, a l’Ajuntament, al Grup de Jazz d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa i també gràcies a en Ricardo, el fill més jove dels sis tinguts amb el cant secular de Salvador, Victòria Peñalva.

Tot Terrassa, es pot dir, participa d’aquest homenatge exposat en l’ampli i molt ben proporcionat espai del foyer del Centre Cultural. Aquest resum pren una singularitat única i estimulant per la intenció dels organitzadors de recollir els dibuixos relacionats amb la música. Dibuix i música lligats: val la pena, la tria, perquè ens permet arribar ràpidament a l’energia i caràcter del seu treball.

Aquest treball té dos components essencials: la línia i el temps. La línia, sempre present, és variada. La gruixuda, del carbó o del pastel. La fina, de la mina de plom o la punta de plata. La línia farà el seguiment de l’objecte per continuar-ne l’experiència i, alhora, mantenir-ne el record. Experiència i record, manifestacions de la línia que vinculen l’altre component, aquest completament contraposat a la línia: el temps. Els dibuixos es feien en diferents moments. No importava reprendre’n algun fet mesos o anys enrere. Em quedo amb la convicció que Salvador, interiorment, no donava mai per acabat el dibuix. Del Jazz Cava a casa, com si fos un itinerari per fer fluir aquella experiència i aquell record. El temps, entre un moment i l’altre, és important i no és difícil intuir-ho, veient la selecció presentada. El pas del temps, en cada dibuix, fa l’obra oberta. Aquesta transformació és el que ens assenyala que Salvador queda sempre propietari dels seus dibuixos, en no donar-los per acabats. I això fa que l’autor prengui una posició singular, com és la d’espectador, espectador compromès. No és l’artista que acaba la seva obra, se’n desprèn i la fa pública. Ara entenc que no li agradés gens quan, en les poques exposicions públiques fetes, se li apropava algú fent servir aquest qualificatiu. Salvador, doncs, no és artista, Salvador és espectador i mira a través del dibuix.

Què pot ser el que empeny la mà? Resseguint els textos de Salvador i buscant el que pot fer moure aquesta mà cap al paper en blanc, hi trobem l’ampli camp d’evocacions a tot allò que viu un ciutadà compromès amb l’ànima de la seva ciutat, amb el convenciment que la manera d’avançar en una societat canviant és vincular els interessos personals amb els col·lectius. En els textos, molts d’ells autoeditats, hi veiem aquest enllaç, que no és més que un clar signe de manifestació cultural. L’expressió més singular d’aquest vincle, per Salvador Alavedra, és el dibuix. I la presència més permanent en els seus dibuixos no pot ser més significativa ni tenir més contingut: la presència única de la figura, la de la dona i la de l’home; gairebé no es pot dir res més.