Marfany, Pitarra i companyia

24.01.2017

Dilluns al vespre va tenir lloc al TNC la xerrada Teatre, llengua i societat al vuit-cents, a càrrec de Joan-Lluís Marfany. L’historiador va parlar sobre la construcció del catalanisme i el paper del teatre popular en la consolidació del català com la llengua de la vida pública de la nova societat catalana de masses. La ponència va ser presentada per Xavier Albertí a l’antic restaurant del TNC.

Egos Teatre va representar ‘L’esquella de la torratxa’ de Serafí Pitarra al TNC

Poques ocasions tenim actualment de pujar les imponents escales mecàniques dissenyades per Ricard Bofill per accedir a l’extint restaurant del TNC, que va allotjar-se a les alçades de la Sala Gran en aquella època en què els taxistes es negaven a portar clients al TNC, quan les Glòries eren una zona de ningú, encara sense Encants flamants o torres fàl·liques. Joan-Lluís Marfany va pronunciar la conferència com a acte de clausura de les activitats paral·leles a L’Aplec del Remei, l’espectacle que va inaugurar aquesta temporada al TNC, l’obra de Josep Anselm Clavé considerada “la primera sarsuela catalana”. Xavier Albertí va fer una breu introducció de Marfany citant a Foucault (“el teatre és en el fons una teoria de la representació”) i explicant com Josep Maria Benet i Jornet un dia li va dir: “Tu com el Marfany també dius que el català el va salvar Pitarra?”. Doctor en Filologia Catalana i Professor de llengua i literatura a la Universitat de Liverpool (Anglaterra), Marfany és autor de llibres imprescindibles com ara La cultura del catalanisme: El nacionalisme català en els seus inicis (1995) o Llengua, nació i diglòssia (2008), i ara Edicions 62 acaba de publicar-li Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença.

Albertí va llançar, en la seva intervenció, una pregunta al públic: “Per què el català no és avui una llengua com l’occità, tal com semblava que havia de ser el seu destí?”. La principal tesi de Marfany és que el català no el va salvar Bonaventura Carles Aribau amb la seva Oda a la pàtria sinó Serafí Pitarra (Frederic Soler) i els seus Singlots poètics. El director del TNC va finalitzar la seva presentació qualificant Joan-Lluís Marfany com una de les figures claus de la Catalunya del futur. “Bufa”, va començar Marfany, que es va presentar com un deixeble de Joaquim Molas, qui juntament amb Xavier Fàbregas van iniciar una campanya als anys seixanta del segle passat per desenterrar textos teatrals previs a Pitarra. Molas volia aconseguir la “normalitat” a base de refusar l’anormalitat, i per això calia adoptar una nomenclatura historiogràfica internacional (Renaixement, Neoclassisme, Romanticisme, etc.) i parlar dels autors utilitzant els seus noms i no els seus epítets populars (Jacint Verdaguer i no Mossèn Cinto). Molas no concebia la literatura en els dos grans blocs separats en què la historiografia els havia volgut separar (literatura medieval i literatura dels segles XIX i XX) i Fàbregas també creia que el teatre en català no havia aparegut “de sobte” el 1860, sinó que Pitarra era fruit d’una tradició. No totes les historiografies nacionals són homologables i el concepte “literatura nacional” és altament dubtós (i molt més propi del segle XIX).

Barnussos i porrons a ‘L’aplec del Remei’. © May Zircus – TNC

Joan-Lluís Marfany creu que Pitarra i la seva colla eren molt conscients que seguien una tradició conreada per Josep Robrenyo i d’altres, però que ells mateixos van crear la “mentida” que el teatre català naixia amb ells, com molt bé mostra la caricatura de Tomàs Padrós publicada arran de l’estrena de La dida, el 1873. La diglòssia que s’atribuïa a les obres teatrals publicades i representades abans de Pitarra no té valor com a document històric, i tampoc no reflecteix el bilingüisme de la societat catalana. Simplement es tractava d’una convenció teatral més, ja que de fet els burgesos sí que parlaven en català entre ells. Pitarra i companyia van trencar amb aquesta diglòssia, sostenint-se en dues crosses: la comicitat i la ubicació de les històries fora de Barcelona. Un altre procés distanciador van ser els drames històrics, no perquè estiguessin protagonitzats per personatges reals sinó per les èpoques en les què s’ambientaven (Pitarra va escriure Juan Fiveller en castellà, per exemple). La tradició anterior, segons Marfany, era un carreró sense sortida, una tradició morta.

El catedràtic va passar llavors a enumerar algunes de les obres en català que van aparèixer de 1800 a 1830, amb títols tan eloqüents com La Laieta de Sant Just, El sarau de la patacada o Les aventures de l’aprenent de sabater. Es reescenificaven principalment històries molt sentides i explicades, seguint amb títols graciosos, com ara L’ase perdut i buscat a brams, El gall robat la nit de Nadal o Lo advocat o lo pagès que pretén plet. Aquestes peces es representaven al Teatre Ódeon i al Teatre de la Barceloneta, en sessions de diumenge tarda. Després del Trienni Liberal (1820-1823) i durant les Guerres Carlines van ressucitar algunes de les obres de Robrenyo, ja que el públic no demanava textos nous, sinó aquells que ja coneixien. Aquestes peces breus s’oferien com a entremès d’una peça comercial que venia de Madrid, i de vegades a la premsa només constaven com a “divertido sainete”. Un fet curiós es produïa quan un actor de Madrid representava alguna d’aquestes peces en català, fet que excitava encara més el públic local.

Caricatura de Tomàs Padrós sobre l’estrena de ‘La dida’, de Serafí Pitarra

Segons Marfany, les obres que l’historiador Xavier Fàbregas va rescatar de l’oblit no arribaven al circuit comercial, i mostraven una gran activitat del teatre privat, amb societats com ara la de Julián Romea o La Gata. Fàbregas va trobar aquestes obres en manuscrits o en plecs solts que es representaven a les dècades dels seixanta, setanta i vuitanta del segle XIX. Al final d’alguns d’aquests plecs hi constava un catàleg dels textos publicats, uns “libritos” que no van poder ocasionar l’eclosió del teatre català, perquè segons Marfany es tracten “d’escorrialles”. Aquesta era una cultura degradada i amb símptomes de descomposició, fet que provocava que algunes passessin a ser d’autors “anònims” en alguns plecs, i que passessin a formar part de la “pila de les andròmines”. Marfany conclou, per tant, que no hi va haver continuïtat, sinó que realment va existir “un tall” amb Pitarra i companyia, quan tot va començar de nou. “El senyor Curet tenia raó”.

Dimarts al matí ha tingut lloc a la Casa del Llibre la presentació del nou llibre de Marfany Nacionalisme espanyol i catalanitat, com relata aquesta crònica de Francesc Ginabreda.