Wanda Pitrowska i amics

La directora polonesa ha tornat a reaparèixer al TNC, per tercer any consecutiu, i ha agafat la batuta de l’espectacle inaugural, aquest cop centrat en la figura de Josep Anselm Clavé. Amb una posada en escena amb moments brillants i acudits propis de El Molino, L’aplec del Remei és un espectacle 100% Albertí. O 100% Pitrowska.

Oriol Genís és, des de fa molts anys, musa i alter ego de Xavier Albertí, un actor amb gran personalitat, dicció clara i peculiar fisicalitat. Aquí és la veu de l’espectacle, que tant diu textos d’Ignasi Iglesias com de Narcís Monturiol o Albert Arribas (amb dramatúrgia de Josep Maria Miró), i una presència que apareix i desapareix de l’escenari i sempre xucla totes les mirades. La proposta escènica d’Albertí comença amb el no res per anar-se, progressivament, omplint. Comencen les veus a capella atacant Los xiquets de Valls i, màgicament, baixen de la pinta del teatre les cadires on seuran els integrants de la Gran Orquestra Simfònica de l’ESMUC.

Els sobretítols ajuden l’espectador, durant tota la funció, a entendre el català de Clavé en clau lírica, i Roberto G. Alonso és un tècnic amb sabates de taló alt, l’antítesi de la discreció atàvica del tramoista teatral. L’apropament d’Albertí al teatre musical ens ha recordat sempre a les posades en escena del suís Christoph Marthaler: la combinació del repertori culte amb el popular, una fina i omnipresent ironia, els intèrprets excèntrics o amb imatges poc comuns… En aquest cas, l’obra de Clavé és la base on Pitrowska fa un homenatge a Clavé (“Aquest homenatge l’hauríeu de fer cada any”) i, de passada, a una manera d’entendre el teatre líric.

“Los timbres més honrosos són los timbres del treball. Da-li sens descans!”. La glorificació idealitzada del món obrer per part de Clavé és jugada per Albertí amb una conya constant, des de la pròpia entrada en escena de Pitrowska fins al joc escènic dels elements escenogràfics i d’utillatge. Moments àlgids de l’espectacle: els porrons plens d’aigua (des de Bigas Luna mai més no podrem tornar a veure un porró de la mateixa manera) dels banyistes de Caldes, l’intermezzo brevissimo de La Cellulite (à la Jane Fonda) o la bola de cotó de sucre feta amb estris musicals.

L’orquestra de l’ESMUC sona molt bé, i la mirada se’ns en va en moltes ocasions cap a l’esforçat percussionista, obligat a canviar d’instrument amb rapidesa i eficàcia, ajudat fins i tot per Genís en algun moment. Els magnífics Maria Hinojosa i Antoni Comas queden una mica desaprofitats, en voldríem més i més estona (i fent més coses), i la processó claveriana deixa un regust agredolç al paladar, un cop vist L’aplec del Remei. Ens agrada Wanda Pitrowska, però ja sabem com treballa. Ens agradaria veure altres Wandes i altres Pitrowskes de tant en tant. Potser l’any que ve es pot convidar una directora eslovena?