Jaume Cabré: “Cada història té una manera de ser explicada”.

Jaume Cabré ha obtingut avui el Premi de la Crítica Catalana 2012, que s’ha concedit avui a Sòria, per l’obra Jo confesso (Proa, 2011). Escriure una novel·la tan complexa com Jo Confesso ha de comportar viure moments d’angoixa… “Escrivint et trobes amb moments d’angoixa, moments d’alegria, moments de voler enviar-ho tot a rodar… Totes les games de models les vius amb una novel·la com Jo Confesso. He estat vuit anys, o sigui que imagina’t, hi ha temps per a tot. Amb Les veus del Pamano també, que hi vaig estar set i una mica més…”. També explica això als lectors amb tota sinceritat, i en to de broma: “Quan duus un any o dos treballant en la novel·la el pensament recurrent és: ‘Qui t’ha manat ficar-te en això?’. Però llavors penso que cada dia m’agrada veure què passarà, perquè com que sóc lector sóc curiós. Però quan tinc un bunyol narratiu penso… I per què no fas un sonet? És molt difícil de fer, però són catorze versos. Però com que jo no en se fer, què he de fer? Novel·les”.

Parlem de Jo Confesso. Si l’heu llegit us haureu adonat que és un llibre tremendament complicat d’escriure. Atrevir-se a explicar una història –o històries– com aquesta, i fer-ho bé, només és possible quan al darrere hi ha un bagatge i un entrenament literari de fons. En Jaume Cabré entrellaça històries de generacions diferents i, les tècniques que empra per fer-ho són gairebé imperceptibles. No ho fa de manera explícita, no. No li cal dir al lector: “Ei! Que això passa tres-cents anys abans!”, tampoc. De la mateixa manera que tampoc li cal explicar el salt que fa de la tercera a la primera persona, un joc molt efectiu per subjectivar clarament el que li passa a aquell personatge. Quan al darrere de tot això no hi ha un domini dels recursos literaris, senyores i senyors, es nota. Ho explica als assistents: “Cada història té una manera de ser explicada, una, que és la que al final trobes. I si no la trobes passa allò que ens passa com a lectors, que és… ‘Està bé aquesta història, però no me la crec’. Oi que passa? Això és un problema de to, segurament. No s’ha jugat amb el ritme… Molts són problemes de tipus estilístic, altres d’atmosfera… El to vol dir moltes coses, vol dir el tempo, el tempo narratiu, però també el tempo sintàctic…. I trobar la manera d’endevinar-la és dificilíssim i és molt intuïtiu. No hi ha una fórmula, i saps que escrita d’una manera és una novel·la i escrita d’una altra és una altra novel·la, encara que estiguis explicant la mateixa història, perquè la mateixa escriptura et porta cap a altres llocs”.

Per continuar llegint l’entrevista íntegra podeu anar a Per amor a l’Art

Twitter: @amoralart