Daniel Moreno. Pica i fuig a la Fundació Miró

28.10.2014

El passat 16 d’Octubre es va presentar a la biblioteca de la Fundació Miró el projecte “Anuncia la feina un cop acabada”, de l’artista Daniel Moreno, becat a la darrera convocatòria de Sala d’Art Jove, i que durant el mes d’octubre ha anat presentant el seu programa amb el nom “Pica i fuig”. Palma Lombardo ens ho explica a Núvol.

Anna Dot i Daniel Moreno a la FUndació Joan Miró

Anna Dot i Daniel Moreno a la FUndació Joan Miró

La premissa era clara. Havíem de seure i esperar, esperar que passés alguna cosa, tot i que no sabíem massa el què. Encara. El fil que tots seguíem i ens havia dut fins allà —la biblioteca de la Fundació Miró— es disfressava d’un enunciat que prometia un esdeveniment que ha de venir.

“A partir de l’anunciament d’un text, que profetitza i assegura la vivència d’un esdeveniment extraordinari, es busca reactivar un espai ja inexistent: els antics estudis de RTVE a Montjuïc. No obstant això, és en aquest punt de sortida que s’evidencia la intenció principal del projecte. Divulgar, sense cap tipus de dubte, un succés futur més aviat poc creïble. I, amb això, fer visible la capacitat de generar expectativa a través de l’ús de narratives buides de contingut. Fum i sistemes radiants.”

Això és el que Daniel Moreno ens havia explicat. A partir d’aquí érem els pastorets esperant l’arribada del Messies, els receptors casuals del vestigi d’un ressò que es va llançar fa molt de temps, o els arbres que esperen a ser talats per convertir-se en biblioteques —això ho va dir l’Anna Dot, en referència a l’obra de Katie Paterson, i em va agradar molt. O potser no érem res d’això. Potser sèiem, escoltàvem i prou, mentre la pantalla d’una televisió substituïa la imatge per la neu dels temps analògics. De tant en tant, alguns ulls esperançats s’afanyaven a creure que per fi havia aparegut alguna cosa al monitor, però potser encara no.

Es va parlar molt de l’espera i també de la decepció. És infructuosa l’espera quan mai arriba allò que tan fermament s’anhela? Beckett va escriure una obra de teatre en la qual uns personatges esperaven Godot. La història s’acaba i ja està; però sabem que, segurament, si Beckett hagués pogut perllongar aquest escenari per sempre més (,) Godot hauria continuat sense aparèixer. Hi ha qui s’enfada quan, davant una narració, el moment de culminació desapareix sota l’avançament imparable d’uns esdeveniments homogenis i sense importància. Hi ha qui es pregunta quin sentit té crear una situació que no ens porti a un lloc millor. Molts dels grans relats de la història s’han construït amb l’esperança que progressar significa superar l’estat anterior, que moure’s cap endavant ens portarà a trobar el fruit de l’espera. ¿Per què donem tanta importància a allò que ha d’arribar i no ens parem a analitzar tot el que passa mentrestant? Tot allò que sorgeix des del lloc on l’horitzó encara és un punt llunyà (sí, és clar, des de tots els punts sempre hi haurà un horitzó llunyà). Crec que una part de la fe es basa a posposar la decepció. La decepció ja hi és, davant els nostres ulls, però li donem una lleugera empenta per trobar-nos-la una mica més enllà, perquè, és clar, encara no. És una manera de justificar la fe, anunciar la feina quan encara no està acabada, mentre la decepció comporta acceptar que els finals no sempre vénen acompanyats de la seva epifania. Potser l’error rau en considerar la decepció com un fracàs, potser és una manera de culpar el missatge (allò que no ens ha portat la bona nova) per no haver de revisar les nostres pròpies expectatives.

Seure en una taula i esperar. Em sembla que no diré en aquest article què es va veure finalment a través de la pantalla del televisor. Em sembla que em quedaré amb la tensió sostinguda i prolongada que es crea en el transcurs de l’espera, aquella estranya “consciencia” de qui espera, que poc sovint som capaços d’assimilar, tan concentrats en l’arribada del missatge en si. Em quedaré amb la possibilitat de la decepció, i faré d’això alguna cosa profitosa, com aquell qui va decidir anunciar la feina un cop acabada.