Francesc Prat: “La poesia lírica podria ajudar molt els nostres joves”

Francesc Prat, premi Vicent Andrés Estellés (1983) i premi de la Crítica Serra d’Or (1987), ens cita a Can Prat del Puig, que encara pertany a la família, en un antic mas del segle XVIII, amb orígens al XIV, segons l’arxiu que conserven. Fins fa poc formaven part del mas una bona extensió de bosc i conreu dels voltants, però avui dia es troba encofurnat entre naus industrials, carreteres i blocs de pisos a Celrà, al Gironès, a molts pocs quilòmetres de Girona, capital turística per als estrangers els dies que plou a la Costa Brava. Avui, per cert, ha plogut molt. En Francesc ens explica que molts celranencs tenen clar que el Baix Empordà comença al Congost, quan el Ter entra al pla de Celrà, l’inici de la gran plana empordanesa que ja no abandona fins que arriba als aiguamolls i al mar.

En primer lloc, moltes gràcies per acollir-nos tan amablement.

Francesc Prat: Bé, gràcies a vosaltres per voler-me visitar a Celrà. Espero poder respondre a les vostres preguntes. Ha estat una bona sorpresa que gent del Vallès m’hagi llegit i vulgui preguntar-me sobre la meva poesia. Jo sempre dic que els meus llibres no són mai de lectura obligatòria, o sigui que estic molt content que algú s’hi interessi, evidentment.

Els anys com a nen a la casa pairal són molt presents en la teva obra. Què és, per tu, la infantesa?

F. P.: La meva infantesa, en ple nacionalcatolicisme franquista, es va veure immersa en un món mític, on el Déu Pare proveïa per tot, on tot venia del cel: les collites, la vida, la llum, les herències; i on l’Església et deia com havia de ser la teva vida. Sacerdots, militars, obrers, pagesos, ens educaven en la submissió a l’autoritat paterna en l’àmbit familiar i al dictador i l’altar en el social, com en els imperis antics. Jo no anava bé en els estudis, a l’escola, i vaig acabar desenvolupant una mena de terror, de por d’anar a l’infern. No va ser una infància idíl·lica. A deu anys vaig voler anar a estudiar al seminari de Girona, amb l’esperança que es mitigués aquesta por irracional. L’ambient de la postguerra va fer que els primers anys al seminari fossin durs, però amb el Concili Vaticà II l’ambient es va anar humanitzant i catalanitzant.

Voldríem parlar de la teva joventut. Vas formar part d’algun grup de poetes?

F. P.: A divuit anys vaig decidir que havia de fugir del món de la casa pairal, i me’n vaig anar a estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, que aleshores es deia «Universidad Central». També vaig acabar fent, més tard, Filologia Catalana. Vaig tenir bons companys, però no vaig arribar a vincular-me a cap grup o grupuscle literari. Sempre he anat molt per lliure, pel meu propi compte, pel que fa a la vida literària. Aleshores hi dominava un ambient de poesia social que estèticament depenia massa del marxisme. En aquella època Barcelona era grisa i vaig trobar refugi en la idealització de la terra natal, una mica com els modernistes que havien migrat a Barcelona a finals del XIX, per bé que la cultura establerta d’aleshores volia separar el camp de la ciutat. Com que la majoria seguia l’estela d’en Brossa, el fet de parlar del camp et portava a semblar antic, o més directament, pagès. Si els meus desitjos de canvi social, polític i cultural eren tan profunds com els de la majoria de la meva generació, tenia clar, com deia Antonio Machado, que sense plantejar-se “què cal conservar?” totes les revolucions passen sense deixar rastre.

Què llegies, en aquella època?

F. P.: De petit, vaig començar amb els volums de Selecta de lectures d’Artur Martorell. El tenia un meu company del Seminari. En aquest llibre les paraules, els llocs, les emocions eren els que jo coneixia i portava a dins. De jove, de seguida em vaig interessar per les traduccions de poesia xinesa i japonesa de Marià Manent i d’Octavio Paz. També vaig llegir Baudelaire, Rimbaud, i la gran tradició de la poesia anglesa i nord-americana, especialment W. Blake, Wordsworth, Keats, Dickinson… D’altres països, Novalis i Hölderlin o Kavafis, sense oblidar els provençals, que tan bé ens havia explicat en Modest Prats quan era al seminari. El fet de viure intensament en un món màgic i religiós va fer que idees de Nietzsche i Kierkegaard m’ajudessin. Posteriorment també em vaig interessar pels existencialistes Sartre i Camus, tot i que Sartre des de fa molts i molts anys em sembla un personatge i el seu nihilisme, un error absolut. També sentia una forta atracció per les pintures japoneses i xineses o les avantguardes, que després vaig aprendre a seleccionar i distingir, especialment si les practicaven vividors de quarta o cinquena generació.

El soldat rosa comença amb un pròleg de Marià Manent. Com el vas conèixer? Quina mena de persona era?

F. P.: Vaig tenir molta sort de guanyar el premi Vicent Andrés Estellés, perquè la publicació del llibre em va permetre de demanar a Manent que me’n fes el pròleg. És així, com el vaig conèixer. Ja l’havia llegit molt, tant la seva obra com les seves traduccions, i hi sentia una forta admiració. El vaig tractar en unes cinc ocasions abans que morís el 1988, i el recordo amb la impressió que sempre em va donar: era un home culte en el sentit de saber distingir, de saber què valorava i per què ho valorava. Compartíem referents literaris. Sempre circumspecte, potser posant-te a prova, però amb una magnífica predisposició a escoltar-te i a mostrar-te tot allò que a ell més li interessava.

Quina influència ha tingut la filosofia zen, en la teva obra?

F. P.: M’ha permès trobar un sentit a la vida, a acceptar que el nostre jo es troba immers en una natura canviant i cíclica. En aquest sentit també la lectura del Tao te txing de Lao-Tse va ser important. De fet, la inspiració simbòlica i de connexió vital lligada al món religiós contribueix a buscar un sentit a la vida, de recolliment i de trobar-se relligat amb el món. Però la religió catòlica que jo vaig viure tendia a imposar-se per sobre de l’individu i de manera dogmàtica; en canvi, la tènue religiositat de la poesia lírica permet trobar allò sagrat que tu portes a dins. Els romàntics alemanys aporten aquesta concepció del sagrat com un valor personal que de cap manera s’ha d’imposar. Ja a partir dels meus divuit anys vaig anar canviant aquest lloc que ocupava la religió pel sentiment líric i espiritual de la poesia.

Trobo que hi ha una certa frivolització en el món poètic, en les relacions afectives, en el sexe. Avui dia, els nostres joves es troben immersos en una mena d’exageració del jo i de la pròpia imatge que no els permet establir connexions amb l’entorn. En aquest sentit, la poesia lírica, amb el seu component definitori de comunió amb un estat espiritual de la persona, els podria ajudar molt. Però el sistema educatiu actual, sigui per la raó que sigui, no els ho permet. La bondat sense intel·ligència pot ser molt destructiva.

«La poesia de Prat és d’una gran delicadesa i subtilesa que palesa una profunda influència de la poesia oriental clàssica» (Àlex Broch, Diccionari de la literatura catalana, 2008). Hi estàs d’acord?

F. P.: Caram, no coneixia l’existència d’aquesta notícia sobre la meva poesia. Sí, hi estic d’acord.

Quina relació trobes entre música i poesia?

F. P.: Jo no he tingut aptitud per la música, tot i que el meu pare tocava el piano, a casa, i he escoltat molta música clàssica; en molts moments m’ha fet molta companyia. Quant a la relació entre poesia i musicalitat, tot i que sé que una bona rima, una al·literació, uns accents poden ajudar molt a la construcció del sentit, prefereixo buscar el fet poètic en la intensitat de la manera de dir, el to, la sintaxi del text o la força de les imatges.

Què et va fer passar al poema en prosa?

F. P.: Justament això que us dic, la importància que atorgo més al contingut poètic que no al vers. Si ens fixem en la història de la literatura ens adonem que tots els gèneres literaris han anat evolucionant del vers més retòric (en la literatura oral, com a recurs memorístic) a la prosa més col·loquial, tot donant més importància a allò que es diu més que al com es diu. Així, la narrativa en vers dels poemes èpics acaba prosificant-se en el Quixot o el Lazarillo de Tormes; i el teatre, que comença en vers, fa el mateix durant el segle XVIII. En poesia, clar, el ritme, la rima, la musicalitat pot ajudar molt al dir amb originalitat; però Novalis, per expressar bé el que volia dir a Himnes a la nit, no pot subjectar-se a formes preestablertes; i quan fa la versió en vers, perd intensitat, originalitat, força. Baudelaire també escriu poemes en prosa. Machado també va adoptar l’encavallament per tal d’imitar el parlar col·loquial. No trobo que sigui un mal camí per a la poesia lírica seguir la trajectòria dels altres gèneres. De fet, amb el col·loquial, la poesia pot agafar més força expressiva i tenir un contingut líric al mateix temps. La musicalitat del col·loquial pot ser tan bella com un bon sonet.

Un altra raó que explica el meu ús de la prosa és que des del Soldat rosa utilitzo l’haibun que Bashô fa servir a L’estret camí de l’interior. L’haibun és una prosa més o menys lírica que pot ser una descripció, una narració, reflexió, etc., i que al gust de l’escriptor incorpora haikus.

Trobes que la teva poesia hauria de ser més coneguda del que ho és ara?

F. P.: A veure, com a tothom que escriu, m’hauria agradat que hagués estat més coneguda, és clar. Però també és veritat que no he considerat la meva activitat poètica com a part central de la meva vida. Publico els meus llibres com un regal que ofereixo als possibles lectors. En aquest sentit, la meva poesia és un dels molts aspectes de la meva vida, no l’únic. Al mateix temps, mai no he sabut, o no he volgut, viure en aquest món de relacions, de trucades, d’actes paral·lels que conformen la vida literària més enllà de l’escriptura per ella mateixa. No n’estic ressentit, ni molt menys.

T’has considerat mai dins d’alguna escola?

F. P.: No, no.

Creus que podem parlar d’una escola catalana de la natura, que podria arrencar amb Guerau de Liost, continuar amb Marià Manent i estar present avui dia amb poetes com tu, la pervivència d’Anna Dodas i Josep L. Badal?

F. P.: Seria un honor formar part d’aquesta escola que dieu, sobretot per aquests precedents que citeu, tot i que no conec gaire ni Dodas ni Badal. Em corprèn fortament la història de la mort d’Anna Dodas, i veig que hauré de llegir aquests dos autors més a fons. De totes maneres, si el tema de la natura és el que ens uneix, hem de dir que és un tema universal.

Com consideres que és, la teva poesia?

F. P.: Prescindint de si ho aconsegueixo o no, diré el que és per mi expressar poèticament, escriure textos amb valor literari. He de dir per endavant que si em decideixo a publicar és perquè, a mi, em sembla literatura de qualitat; però això no vol dir que no m’equivoqui. Dit això, explico. Escric el que en diem poesia lírica en el sentit que tracta temes subjectius, temes que els humans, tots, portem per dins i, especialment, l’obsessió nuclear de tot ésser viu i conscient, que és l’equilibri entre la vida i la mort. També parlo dels significats emotius i connotats que tenen els paisatges, les persones, fins i tot fets polítics i socials. Ara bé, pel fet de tenir una idea del jo una mica oriental, és a dir, com un fluir constant entre els grans canvis del naixement i la mort, no escric des d’un jo romàntic o buscant un jo, sinó expressant interioritats humanes que voldria que tinguessin qualitat literària. Fingint o no, voldria dir paraules humanament vertaderes. En la literatura, els cicles del viure apareixen en obres com Els Sonets a Orfeu de Rilke, per exemple. Els paisatges connotats de l’Empordà han estat una font d’inspiració definitòria. Al mateix temps, la riquesa del parlar d’aquesta zona que he viscut des de petit m’ha permès d’expressar amb més intensitat el món de la natura. També hi incorporo episodis històrics on es despleguen les potencialitats humanes.

Com es relaciona la creació amb l’experiència?

F. P.: A l’hora d’escriure, l’experiència ja no és el que vols explicar, o no és perquè sigui una cosa personal, que l’escrius, sinó perquè és humana. La força creativa surt de dins, i escrius per deixar constància d’unes imatges, d’un coneixement que et sembla vàlid perquè et sents inspirat. M’interessa la comunicació d’una realitat profunda: el de la vida i la mort, que té unes fronteres físicament tan febles i també una base religiosa, com si el fet d’estar present en el món et donés la potència per crear imatges. La inspiració es troba en el nucli de la vida i la mort, tema que també obsessionava Juan Ramón Jiménez. Es tracta de formular-ho amb paraules de manera original. Sovint cal corregir molt o saber llençar el que has escrit en un moment convuls. A més, concebo la mort tal com s’observa que és en la naturalesa: l’equilibri entre generació i fecundació. Ara recordo un comentari que em va fer per email en Comadira, a qui estic molt agraït, que va dir que faig una escriptura “des de l’humus”.

Les paraules també són humus?

F. P.: No ho són, sinó que li donen forma i t’ajuden a entendre’t com a part de la vida i a formular més bé allò que vols dir. Això ho podem trobar en poetes com Leopardi, Rilke i Pessoa. En aquest aspecte la intel·ligència té un paper cabdal. Ara, les paraules encertades que han escrit els altres sí que les podem convertir en aliment de la nostra existència.

Quin sentit té, escriure poesia?

F. P.: La poesia explica la vida, tot allò que ens envolta. En aquest sentit, acaba per ajudar-nos a donar sentit a l’existència. Aquesta és la missió que tots els éssers humans tenim pel fet d’haver nascut humans i conscients: donar sentit a la nostra vida. I evitar, per un costat, el patiment d’estar viu; i, de l’altre, destruir tot el que enllà de mil·lennis s’ha anat construint. Escriure i llegir poesia ha estat una part del meu viure que m’ha ajudat molt. És per això que m’implico tant en els meus poemes, encara que algun crític m’ho hagi retret.

Per què el teu penúltim llibre es titula Fingiments?

F. P.: Tal com diu Pessoa, el poeta és un fingidor, ja que el seu dolor, si és matèria poètica, no ho és perquè el vulgui guardar en paraules sinó per escriure paraules artístiques per la seva originalitat, profunditat, potència comunicativa; per guardar una realitat humana, no un jo, sinó un dir poèticament, eficientment, alguna cosa especial que tant és que sigui fingida com real. Amb aquesta concepció del poeta com a fingidor, Pessoa s’allunya del jo romàntic. Podríem dir que és una postura més actual que la d’Antonio Machado, que busca en la seva poesia el seu propi jo i sovint amb el desig de l’existència d’un Déu que li doni autenticitat. En fi, els seus coneguts versos “A distinguir me paro las voces de los ecos/ y escucho solamente, entre las voces, una” i el “siempre buscando a Dios entre la niebla”.

Per què la forta presència de la mort, en la teva obra?

F. P.: La mort ja està present en el fet de viure. Per exemple, m’interessa molt la figura de l’escarabeu, l’escarabat que pon els ous en una piloteta feta d’excrements. Els nous escarabats naixeran gràcies a aquesta pilota. Fa pensar el fet que la naturalesa uneixi excrement i fecundació en els genitals. W. B. Yeats té un vers especialment famós sobre aquest misteri. Els morts, amb la seva descomposició, es troben en tots els elements que són vius ara mateix. Jo intento, en els meus textos, expressar la relació que hi ha entre aquests dos principis, la vida i la mort, ja que penso que ens pot ajudar a entendre més humanament la realitat, sense tants elements màgics com els de la religió catòlica de la meva infància.

Què t’ha donat, l’amor?

F. P.: Les relacions amb els altres ens ajuden a sortir de nosaltres mateixos, de la soledat extrema. L’amor, el sexe, fan que ens allunyem de l’aïllament i la neurosi. A vegades funcionem bé sols i som una bona capsa on ressona el sentit i la vida; però estem absolutament oberts al canvi, als altres, al fora, a la mort i per adonar-nos de com tot això ens millora, tenim l’amor que ens obre. La mort ens obre definitivament i deixem de ser matèria feta sistema humà.

Què en penses, de la hiperestèsia?

F. P.: Si amb aquest nom us referiu a l’experiència total de comunió amb la natura, penso que és una sensació molt agradable que permet fugir del dolor. És fàcil experimentar-ho fent el mort al mar. Si no fa gaires onades.

A mesura que la teva obra avança, hi van apareixent cada cop més referents culturals. T’estàs intel·lectualitzant?

F. P.: No me n’havia adonat, d’això que dieu. Però us he de dir que, de la mateixa manera que la contemplació del paisatge s’ha anat integrant en la meva obra, també les lectures i relectures que m’han acompanyat tots aquests anys s’han anat convertint en part de la meva vida. En aquest sentit, s’han convertit en un material poètic que té la mateixa importància que els elements naturals. Potser fins i tot s’hi assimila.

Després de dues hores llargues d’entrevista més o menys formal, el poeta Francesc Prat ens convida a pa amb tomàquet i pernil i anem parlant de política, de l’escola, de la relació amb els fills. En acabat, ens acompanya al cotxe a través d’un alzinar que havia estat de la seva família, i que ara cuida l’Ajuntament. Quan marxem de Celrà, tenim la sensació d’haver estat, durant unes hores, amb un ésser realment excepcional.