Un Molière clàssic i en vers a Barcelona? Qu’est-ce que c’est ça?

En un país com el nostre, que teatralment es veu i somia ser sempre a l’avantguarda de tot i que gira la cara amb desdeny a la representació de qualsevol «passat teatral», la presència d’una companyia com El vers retrobat resulta d’allò més atípica. En efecte, la troupe que Pere Sagristà-Ollé va fundar el 2017 s’ha especialitzat a representar textos de teatre en vers per mitjà d’escenificacions senzilles i sovint clàssiques. Fins ara ja han presentat obres de Jean Racine, Carlo Goldoni, Josep Maria de Sagarra, Ferran Soldevila i, per descomptat, Molière. Avesats a actuar en el Teatre Eòlia –des d’on organitzen el festival FEST(i)VERS– i en alguns centres locals de la ciutat, aquest cop la companyia ha tret el nas més enllà d’aquests espais i ha dut el seu darrer treball, El misantrop de Molière, a la Sala Dau al Sec (quina feina més interessant i necessària que fa Mercè Managuerra en aquesta petita sala del Poble Sec, antic local d’assaig de Vol Ras!)

Pel que fa a El misantrop, cal recordar que les comèdies de Molière prenen com a punt de partida el tractament d’un gran vici a partir del qual l’autor crea una personificació hiperbòlica amb l’objectiu que esdevingui un model social a evitar. Ara bé, a El misantrop, Molière rebla el clau i el personatge es distancia de L’avar, El tartuf o El malalt imaginari, ja que el retrat d’aquest individu que odia el proïsme i la societat no representa només un vici «alliçonador», sinó que actua com a enorme mirall d’una societat curulla ja de defectes de caire ètic i moral.

Si bé és cert que l’exageració dels trets d’Alceste –com passa amb els altres antiherois molierescos– permetrà explotar la comicitat de les situacions, la ferma actitud d’aquest misantrop, més enllà de l’exhibició d’un defecte humà, projectarà barrocament (a través d’un hàbil joc de miralls) les greus mancances morals dels personatges que envolten Alcestes. O dit altrament, Molière farà visibles les mancances d’aristòcrates i cortesans, començant per l’entremaliada i «desitjada» Celimena i passant per tot un reguitzell de «paràsits» (per utilitzar el nom d’un dels personatges d’El malcarat de Menandre, obra precursora de la de Molière) com Oront, Acast o Clitandre.

Com afirma Vito Pandolfi, «l’ambient de la Cort representa el món i els homes en la seva contínua mancança moral. Molière s’identifica diverses vegades amb el seu heroi i allò que es proposa criticar, sobretot, és la insuficiència d’una elit, d’una classe dirigent». Si algú es vol fer una idea de la hipocresia i de les injustícies socials de la cort d’aquella època, recomano veure el film Ridicule (1996), de Patrice Leconte, magnífic fresc d’una societat cruel i vanitosa que permet entendre la possible aparició de misantrops com Alceste.

A partir d’uns pocs efectes de llum i d’un acompanyament musical barroc que separa les escenes, el muntatge de Pere Sagristà-Ollé s’escenifica en un espai pràcticament buit, només ocupat per algunes cadires estil Lluís XIV. Els intèrprets, doncs, han de sostenir la representació únicament amb el propi cos i l’elocució del vers, i a fe de déu que ho aconsegueixen! La més que notable tasca interpretativa de tot el grup manté l’espectador clavat a la cadira fins al darrer vers, un exhaustiu exercici coral en què destaquen amb llum pròpia la parella protagonista: una vital i molt expressiva Núria Farrús en el difícil rol de l’esmolet i criticaire Celimena, i una ferma i contundent personificació del cabut i mastegatatxes Alcestes (el misantrop) per part d’Agustí Sanllehí.

Didac Rodríguez (Filinte), Isaac Mohamed (Oront), Marina Bou (Elianta), Núria Riera (Arsinoé), Joan Vall (Acast), Ezequiel Ribera (Clitandre), Rosa Pérez (criada d’Alcest), Laura Muñoz Bernaus (criada de Celimena) i Genís Campillo (guarda dels mariscals) també superen amb molt bona nota la representació dels personatges respectius. L’única objecció a la bona tasca del director Sagristà-Ollé és la tria del text traduït: tot i la indiscutible qualitat lingüística que posseeix, l’enfarfegat text de Bonaventura Vallespinosa (i que em perdoni Joaquim Mallafré, gran admirador de les traduccions moliesresques del doctor reusenc!) dificulta la comprensió immediata del discurs o de les agudes rèpliques dels personatges i, per tant, en algun moment n’allunya o fins i tot n’esvaeix l’efecte còmic. Hauria estat més adient optar per alguna traducció més recent com la de Xavier Bru de Sala o Josep Maria Vidal, per exemple, que alhora que respecten el vers de Molière i en mantenen la gràcia empren un llenguatge més actual i proper al públic d’avui dia.

L’espectacle, però, resulta altament recomanable per a tothom. A una companyia com El vers retrobat, doncs, cal agrair que ajudi a foragitar certs fantasmes nostrats respecte a la tradició i que les seves representacions ens situïn dins la «normalitat» de països amb una història teatral menys traumàtica que la nostra. Per tant, fora interessant que la seva presència no fos marginal o excepcional en tant que muntatges com els seus ajuden a fer més ric i heterogeni el panorama escènic del país. A més, si americans i britànics tenen The Classical Theatre Company o els Propeller, per què nosaltres no podem gaudir amb naturalitat de les produccions d’aquesta brillant companyia versaire?