Un colomar de Natàlies

He anat al Teatre Grec a veure La plaça del diamant (segona funció) i m’ha passat el que em temia: he plorat com una magdalena. Em sembla que no he estat l’únic, no ho dic perquè hagi sentit somicar (de fet, el públic ha estat callat i xuclat tota l’estona), sinó perquè he vist gent eixugar-se els ulls en acabar la funció. ¿Com puc fer una crítica d’un espectacle que m’ha desarmat així? Ho provaré.

Els que ja tenim una certa edat portem al fons de la retina aquelles cares joves de Lluís Homar (Quimet) i Sílvia Munt (Natàlia), protagonistes d’aquella pel·lícula de Francesc Betriu que alguns vam veure de nens, l’any 1982. Després s’han fet adaptacions teatrals de la novel·la, la de Toni Casares amb Sílvia Bel el 2007 o la de Joan Ollé amb Lolita Flores l’any 2014, però la primera impressió va ser molt forta, i en el meu cas va ser una impressió infantil que no vaig poder esborrar del tot les vegades que he llegit la novel·la.

Ara la proposta de Carlota Subirós m’ha ajudat a superar aquella fixació, perquè la Colometa s’ha multiplicat com els coloms que avui poblen Barcelona. La directora renuncia a la pretensió de trobar un nou rostre icònic per a la Colometa, defugint la temptació de buscar una actriu que avui pogués encarnar-la. I s’ha proposat d’obrir el personatge com una magrana, amb un cor d’onze veus i identitats diferents que fan ressonar el personatge en cadascun de nosaltres. Clara Aguilar (compositora que actua en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey han assumit una coralitat que els permet respirar i dir molt més text i més ràpid que si la feina hagués recaigut en una sola actriu. La partitura demana una concentració absoluta, perquè s’ha d’executar com una orquestra en la qual totes les actrius són solistes quan prenen la paraula. Vet aquí onze intèrprets, deu actrius i una compositora, que van engalzant una frase rere l’altra amb un ritme que permet concentrar, en poc menys de dues hores, el gruix de la novel·la.

La tria de fragments que Ferran Dordal i Carlota Subirós han extret de La plaça del diamant està feta amb cirurgia fina i un gran respecte pel text original (no s’han inventat ni una frase per cosir el relat, per bé que a alguna actriu jove se li ha escapat de dir ‘per la tarda’ en lloc de ‘a la tarda’). No es deixen res important i fins i tot m’han fet redescobrir algun capítol que tenia oblidat, com l’escena pertorbadora en què la Natàlia, ja acabada la guerra, torna a entrar a una església, on no havia posat els peus des del dia del seu casament. Tots els feligresos, com ànimes vençudes, estan capcots i ajupits i no veuen les boletes, de color de raïm blanc, que es van rosant de mica en mica i es van fent vermelles. I es van escampant, diu, “ja fetes de sang i amb olor de sang, amb olor de sang que feia fugir l’olor de l’encens. Només olor de sang que és olor de mort i ningú no veia el que jo veia perquè tothom estava amb el cap baix”. La Natàlia viu una al·lucinació, que és també acústica, amb un cant d’àngels enrabiats que venen a recordar les ànimes dels soldats morts a la guerra. És la veu d’una dona que ha baixat als inferns i n’ha tornat descalça i viva. Som molt lluny de la imatge de toia fleuma, innocent i sentimental a què s’ha reduït la figura de la Colometa.

Carlota Subirós ha sabut delinear bé el perfil del Quimet, un maltractador de manual i condemnat després per la guerra a fer una mena de ghosting permament, i també ha volgut ressaltar, per contrast, la bondat del Mateu, un amic del Quimet amb qui la Natàlia té una relació especial, que en la novel·la només està subtilment insinuada però que la dramatúrgia ha subratllat bé.

És el primer muntatge que Subirós ha estrenat al Teatre Grec i s’ha sabut acompanyar d’un bon equip. L’escenografia de Max Glaenzel permet desplegar la vida de la Natàlia com un gabinet de curiositats, del qual van emergint objectes sobre un fons blanc que es convertiran en derelictes d’un naufragi fins a ser literalment escombrats al final de la funció. Carlos Marquerie i Laura Clos ‘Closca’, que signen la il·luminació, ajuden a puntuar el relat creant atmosferes que no ens distreuen del text, una virtut que també té la presència musical de Clara Aguilar en escena; Cecilia Colacrai, encarregada del moviment, ha creat moments de gran bellesa coreogràfica, per bé que la solució de la directora d’apinyar totes les actrius en el moment del crit final de la protagonista i fer-les xisclar a l’uníson no acaba de funcionar. És un crit que es desinfla en lloc d’alliberar tota aquella ràbia retinguda que Natàlia porta a les entranyes.

Amb un repartiment tan extens, el repte és aconseguir una excel·lència homogènia entre totes les actrius. En la funció de diumenge passat, posposada dos dies després de l’estrena per raons logístiques, vam veure més segures les actrius veteranes: Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Vicenta NDongo i Montse Esteve. L’espectacle necessita més hores de vol per agafar la seguretat que demana aterrar a la Sala Gran del Teatre Nacional, un escenari que pot jugar a favor de la funció, perquè disposaran d’una caixa immensa per desplegar escenografia i moviments. Hi anirem per explicar-vos-ho.