Teatre rural a l’Empordà

Serà per festivals de teatre a les comarques de Girona, aquest juliol! El segon del mes, el Festival d’Arts Escèniques de l’Empordà (FASTT), acaba d’abaixar el teló després de visitar vuit petits municipis de l’Alt Empordà amb l’objectiu de descentralitzar l’exhibició cultural i d’apropar el teatre a nuclis que no hi tenen accés. Garrigàs, Sant Mori, Ordis, Palau de Santa Eulàlia, Siurana, Vilanant i Vilamacolum han estat els afortunats de l’edició d’enguany. Vilaür també estava a la llista, però per una qüestió sobrevinguda ha caigut a última hora. Tots ells tenen menys de 500 habitants. Un ventall de propostes heterogènies que han basculat entre el teatre de text, el clown, el circ, el swing, els cuplets i, fins i tot, un espectacle itinerant pel mig de bosc. De nit, és clar. Tot a l’aire lliure i en espais singulars, en funció del format.

Així, del 7 al 17 de juliol s’ha vist Àvol, de Circ Bové, a Garrigàs; Hamlet 0.1, de Sergi Belbel, a Sant Mori; Parné, de Glòria Ribera, a Ordis; ¡Qué buen día!, de Maite Guevara, a Palau de Santa Eulàlia; El bon policia, de Santiago Rusiñol, i Paraules que trenquen ossos, de la Cia Pagans, a Siurana; Vespre de Swing, amb The Dawn Beat i Cia Mar Gómez, a Vilanant; i Kilòmetres, de Marilia Samper i Meritxell Yanes, a Vilamacolum. La majoria d’espectacles programats són produccions que no s’havien vist mai a la comarca.

Arribem a Vilamacolum (poble amb 371 habitants, situat a cinc metres d’altitud i que no arriba als sis quilòmetres quadrats) quan la tarda ja cau i la calor no pica. En un revolt, després de creuar un camp de gira-sols, un enorme mural pintat en una paret d’unes sitges ens dona la benvinguda: “Vilamacolum. 100% rural. Una tradició amb futur”. Clar i català. A la plaça Major tot està pràcticament enllestit. El foodtruck ja té la persiana aixecada, les taules estan parades, i una voluntària posa coixins a les cadires de fusta plegables. El servei de bar queda oficialment obert dues hores abans de començar l’espectacle. Qui vulgui, pot fer un mos de capvespre. El toc o el got, que es diu a Girona.

Ens rep, espontània i generosa, la seva directora artística, Rebecca Alabert (Garrigàs, 1992). “Vols una cervesa”, em pregunta, de seguida, somrient. Li dic que sí i m’ofereix un vas fet amb pellofa d’arròs (és a dir, biodegradable): “És una Limbik” –m’explica- “una marca artesana, ideada al cor de l’Empordà. Aquesta està creada expressament pel festival, amb essència de marialluïsa i de llimones locals”. En faig un glop. I dos. I tres. Alabert és un remolí d’energia. I porta el teatre a les venes, per herència familiar. A la seva casa pairal, l’Era del Mas Gironí, va néixer el 2013 aquesta moguda. Un col·lectiu de persones, agrupades llavors en una associació, va oferir durant cinc anys propostes escèniques de diferent índole. Van batejar la iniciativa amb el sarcàstic nom de Festival Alt empordanès Sense Trumfos (diners). Després, hi van afegir una “t” i va passar a ser el FASTT: Festival Alt empordanès de Sinergies – Teatre i Territori. El 2020, l’any fatídic, i amb una aturada pel mig, canvia de format i, ja professionalitzat, es converteix en el que és ara: surt de l’Era i s’estén pels petits pobles de la comarca, ampliant-se any rere any, gràcies a la bona acollida. Aquesta és ja la tercera edició.

“L’objectiu principal del FASTT és crear una xarxa i que la gent s’hi impliqui”, aprofundeix Alabert: “Els micropobles no tenen ni personal ni infraestructures. Així que hem trobat una col·laboració i unes sinergies meravelloses entre veïns i veïnes. Cada poble participa i ofereix elements i materials que un altre no té perquè el resultat sigui bo. Durant tot l’any fem activitats per a crear vincles i coneixences. És un procés creatiu constant. A més, també ha permès descobrir espais que la gent no coneixia i que, pel festival, se’ls dona un altre ús. En definitiva, hem obert una finestra per fer activitats culturals i hem creat un espai de trobada i una comunitat”. Alhora, s’intenta que els municipis guanyin notorietat i que aquest projecte actuï com a generador d’oportunitats, afegeixen des de l’organització.

“El secret del FASTT és el seu esperit”, em xiuxiueja, en mode confessió, una altra persona, que segueix la conversa des de la barrera. Es nota. És un projecte que viu i que respira. El cert és que s’ha creat un segell de qualitat en la programació, i el públic que hi acudeix, sigui d’aquell municipi o d’un altre del costat, milita a cegues facin el que facin. Enguany, calculen, s’ha arribat a un 80% d’ocupació i gairebé ha atret sis-centes persones. Pot semblar una xifra modesta, però emmarcada en aquest context i en l’entorn rural on ens trobem, no és cosa de no res. Ni tan sols les llunyanes bafarades de fems arruguen ningú. La ruralitat no està feta de pellofa d’arròs.

‘Kilòmetres’, de Meritxell Yanes

Si això és Vilamacolum, avui li toca a l’actriu i narradora gironina Meritxell Yanes aportar el seu granet de sorra. El seu Kilòmetres, un treball personalíssim, va ser l’encarregat d’inaugurar la sala de Dalt de la Sala Beckett de Barcelona, el 2016. Sis anys més tard i després de més de vuitanta funcions arreu del país, aquesta nit recala a una plaça perfectament engalanada per explicar-nos la història de la seva família, bàsicament la dels seus quatre avis, a qui ret un sentit homenatge i reivindica als quatre vents.

Joan Font Dalmau, Carme Valls i Riera, Marcos Paulino Yanes Barreto i Encarnació Alemany i Pla en són els protagonistes. Ella els encarna a tots, en un monòleg a cinc veus (si li sumem la seva pròpia) que ens desgrana les seves vides, truncades per una guerra civil i una postguerra. Els dos primers, avi i àvia per part de pare, són el detonant de tot plegat. “El meu avi tenia un dietari anomenat Apuntes para un dibujo que va començar a escriure als quinze anys, i va mantenir fins que va morir als 83 anys. Són vuit-centes pàgines escrites a màquina, amb un interès més que literari. Reflexions, vivències, creences espirituals… Ell tenia vocació d’escriptor”, ens explica: ”La meva àvia també va deixar escrites llibretes, però amb un to més costumista i amb anècdotes més quotidianes. La vaig entrevistar, amb el mòbil damunt la taula en posició gravadora, sense que ella ho sabés, sota la promesa que no publicaria res del que em digués”. Riu. Tot aquell material li cremava a les mans i va decidir convertir-lo en una peça de teatre. L’autora ha mantingut la promesa donada: el treball no està pas publicat.

Yanes va buscar una mirada externa, que no estigués tan implicada en el projecte. I va anar a trobar la dramaturga i directora Marilia Samper, amb qui té una fe cega, perquè organitzés i donés forma a tot el contingut, “que tingués un punt més universal, i no fos tant la meva vida”, i la dirigís. Així que el text de Kilòmetres està escrit a quatre mans, la interpretació recau en la gironina i la batuta l’aporta la brasilera. El resultat és una capbussada en l’àlbum familiar –literal i figurat– per a reconstruir la vida de les dues branques dels seus ancestres que, en paral·lel, són la vida del nostre país. “Viure, morir, viure…”, relata.

Judith Torres firma l’espai escènic i l’escenografia, simple però eficaç: una cadira, una desena de maletes i una pantalla gegant, on es projectaran fotografies i captures d’algunes de les cartes que l’actriu llegirà en veu alta, tot fent de narradora. Les maletes, però, no són en absolut atrezzo, que també, sinó un meravellós contenidor de sabates de diferents mides i colors, d’home i de dona. Són les de tota la nissaga, fins i tot peücs que representen la mainada. L’obra avança amb un suggeridor escampall de sabates a terra. Sabates per un viatge sincer i no sempre per camins plens de roses.

Calçat, això sí, i és el més bonic de tot, per un llegat personalíssim. No només el que li van deixar a ella, sinó el que ella vol deixar als seus dos fills bessons, que ara tot just tenen vuit anys. Malgrat tot, té ganes que siguin més grans perquè puguin entendre i endinsar-se com cal en l’espectacle. Perquè, al capdavall, parla de la seva família. “Hem de tenir un passat per poder tenir un futur”, afegeix. Quan es va estrenar la peça va ser una catarsi familiar, assegura l’autora. I a cada funció passa una mica el mateix. A Vilamacolum també hi havia parents, a les grades de la plaça major.

De fosc i descalça –estem a l’aire lliure i és una esplèndida nit d’estiu– Yanes saluda i recull uns merescuts aplaudiments. Hi ha gent gran a les grades que ha viscut en primera persona el que ella acaba de narrar. L’empatia és absoluta. De forma ordenada, el públic desallotja aquell escenari efímer, i posa el punt a final a la vetllada teatral de Vilamacolum. N’hi ha que desfilen xino-xano cap a casa. N’hi ha que agafen el cotxe per tornar al seu poble, dos camps més enllà. N’hi ha que faran més quilòmetres i canviaran de comarca. Per veure bon teatre no fa mandra desplaçar-se.

Segons l’Associació de Micropobles de Catalunya, a casa nostra n’hi ha 221, vint-i-vuit dels quals a l’Alt Empordà, la qual cosa converteix aquesta comarca en la que més en té. “La idea és continuar creixent”, assegura Alabert. Se’ls gira feina, a la bona gent del FASTT! Si l’esperit que impregna la iniciativa es manté, caldrà esperar a veure l’any vinent quants s’han afegit a l’aventura.