Soc trans, i què?

Les propostes escèniques que aborden la qüestió trans es poden comptar amb els dits d’una mà. N’arriben, però, en comptagotes. Ara, per aquelles coses del destí, se n’han vist dues de simultànies a la capital catalana: Cavallet de mar o el peix invisible –encara en cartell a la Sala Flyhard– i Alan, el musical, al Teatre Condal, que acaba d’abaixar el teló. Dues propostes que toquen una mateixa temàtica, però des de perspectives ben diferents. Pluralitat en la diversitat. Abordem-les.

Cavallet de mar o el peix invisible

Fa poc parlàvem del dramaturg Pau Coya arran de l’estrena de Pols de diamant a la Sala Versus Glòries, i avançàvem que al cap de poc temps el mallorquí aterraria al petit teatre del barri de la Bordeta amb una altra de les seves obres: Cavallet de mar o el peix invisible. Doncs ja la tenim aquí. Premis Rei en Jaume de Calvià (on es va estrenar el passat 14 d’octubre) i Jaume Roca d’Andratx 2022, aquesta obra –seleccionada a la convocatòria de Projectes d’On el Teatre Batega– ens parla, a priori, de l’embaràs adolescent no desitjat. I diem a priori perquè la proposta va molt més enllà. D’entrada, l’adolescent és un noi trans i, de sortida, Coya firma un text que celebra els cossos no normatius, l’eufòria de gènere (esdevé una proclama al final de l’obra) i retrata les vicissituds ordinàries d’un jove encara més ordinari (en el sentit de comú).

Aquesta és la història d’en Martí Moll (Marc Torres). Té vint anys i en fa un que s’està injectant testosterona dins del seu procés de transició. Ja té la veu més greu i pèl per tot el cos, menys a la cara, fet que l’enutja enormement: “Una barba fa més home”, es queixa. En una nit de festa, i més calent que una estufa, s’embolica amb un noi en una discoteca i queda embarassat. Tenir o no tenir la criatura. Heus aquí el dilema. I posats a tenir, també té una mare, un pare difunt, una millor amiga, una endocrina, una colla a la universitat, un encontre amb un venedor d’una botiga de disfresses, unes paraules amb un conductor de bus, una topada amb una passatgera divorciada (que discuteix per telèfon amb el seu ex), i un bonic diàleg amb el fill d’aquesta dona (i que proporciona el títol de l’espectacle). Esmento tots aquests personatges (i, fins i tot, juraria que me’n deixo algun) perquè Torres els interpreta tots. I amb registres múltiples i variats, molts d’ells còmics, on creix de manera superlativa. Així de versàtil és aquest actor.

Cavallet de mar o el peix invisible és un monòleg d’una hora i escaig que, per si per no fos prou, representa el seu debut al teatre de text. L’intèrpret ve del teatre físic, i ens ho demostra, a més, amb algunes cabrioles a escena. Així que no només cal aplaudir-lo a ell sinó a l’orfebre que fa possible que totes les frases i els caràcters siguin versemblants, que no és altra que Rebeca Del Fresno, la directora del muntatge. Sap extreure de l’intèrpret una dicció excel·lent, encadena les escenes d’una manera frenètica i sorprenent, i ens serveix els matisos còmics i dramàtics com bombonets a l’hora del cafè. I aposta per un final molt trencador.

Estem davant d’una obra molt honesta i senzilla, i aquí és on rau la seva màgia. No contemplem una aventura majúscula, sinó d’un microcosmos particular, una miniatura íntima retratada amb absoluta delicadesa. En Martí és un noi que vol ser un bon fill i una bona persona, que és honest i responsable, que l’encerta, que s’equivoca, que s’enamora, i que es relaciona amb la gent del seu entorn. En Martí és un postadolescent que es qüestiona en veu alta com vol que sigui el seu trànsit i que està en pau amb la seva identitat anterior. L’espiem pel forat del pany i ens adonem que el seu viatge –en tots els sentits– és extraordinari.

La proposta escènica s’ha hagut d’adaptar a la doble grada de la Sala Flyhard, ja que l’original estava pensada en un format a la italiana. Els malabarismes del trio protagonista han donat excel·lents resultats, però no podem oblidar altres noms. Joan Fullana firma l’escenografia i el disseny de llums, absolutament determinant en aquesta peça, perquè marca els temps, els espais i les transicions. Tenim un escenari rectangular, amb un vàter en un extrem, encapsulat en unes parets translúcides que serveixen tant per a garantir certa intimitat del personatge com per projectar-hi vídeos i imatges (whatsapp, trucades, videotrucades, cerques per internet…). Aquest mapatge és mèrit de Laura Bonnín. La plataforma on s’ubica és allargada i es pot convertir en un consultori mèdic, en la barra d’un bar o en l’interior d’un transport públic. Pau Nieto firma el vestuari, escàs però simbòlic (el protagonista va pràcticament tota l’estona amb un xandall amb els colors de la bandera trans). I l’espai sonor, és clar, obra de Pere Joan Company. Si a Pols de diamant gaudíem de la Rihanna, aquí tenim una tria que marida Conchita Wurst a Eurovisió i el seu ‘Rise like a Phoenix’ amb el ‘Voglio vederti danzare’ de Franco Battiato (versió Prezioso, això sí).

Segon aterratge amb èxit de Pau Coya a casa nostra. Aquest, afegim, no és l’únic text que ha escrit sobre aquesta temàtica. La peça amb què va competir al XIII Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es va celebrar el passat dia 16 d’octubre a Girona, versava sobre les infàncies trans. Es titulava El nom volgut, i la va defensar un duet de nivell format per Bernat Quintana i Queralt Casasayas. No va guanyar al ring, però esperem que l’obra no quedi en un calaix i que, tard o d’hora la puguem veure a escena.

Alan, el musical

D’infàncies trans i adolescència també versa aquesta proposta que s’ha representat durant diversos dilluns consecutius al Teatre Condal. Una fórmula que el teatre ja va experimentar amb Una llum tímida i que els ha funcionat, en aquesta ocasió, d’aquella manera. L’aforament és immens (600 localitats), i no només costa d’omplir sinó que l’espectacle, tot i ser un musical, és més recollit, i l’espai els ha sobrepassat. La companyia WeColorMusic firma aquesta peça –catalana i en català! – inspirada en el cas real de l’Alan Montoliu Albert (1998-2015), un noi trans de Rubí que es va llevar la vida la nit de Nadal del 2015 per culpa de l’assetjament escolar que patia. Una tràgica història de quilòmetre zero que esdevé universal, i que paga molt la pena.

El text és de Mar Puig i la dramatúrgia la firmen a quatre mans ella mateixa i Mateu Peramiquel, que també assumeix la direcció musical (composició, lletres i arranjament) i toca en directe (teclats), juntament amb Danko Compta (bateria). Puig també codirigeix el muntatge amb Cisco Cruz, un dels actors, que fa els diversos papers d’home adult (avi, professor d’institut, metge d’urgències, psiquiatre…). Una família artística on tothom toca moltes tecles. La resta d’intèrprets són Ander Mataró (encarna el rol protagonista, l’Alan), Patricia Paisal (la mare) i Vinyet Morral (Mia), de qui no direm massa cosa més per no espatllar una de les grans sorpreses del muntatge. Però està espaterrant i acapara –merescudament– bona part dels aplaudiments.

S’aixeca el teló i un quadrilàter transparent, com una peixera, ocupa l’espai central i és on van a petar totes les mirades. És l’habitació de l’Alan (un llit, pòsters a la paret frontal…). A l’esquerra, una taula, unes cadires i una nevera, recreen la cuina; i un penja-robes acumula peces de les parts superiors del tronc, que el repartiment anirà agafant i canviant-se en funció de les escenes . A la dreta, un sofà, una làmpada de peu i una tauleta de centre: és la sala d’estar. A escena també hi ha els músics. Una escenografia que firma Albert Ventura i que no requereix gaire més. Durant vuitanta minuts assistim en un relat molt dinàmic d’un episodi concret de la vida del nostre protagonista. No recorrem amb ell la seva biografia sencera, sinó quan deixa la primària i comença el curs a l’institut. La mofa i els insults es multipliquen. Els escoltem, en unes veus en off embolicades amb llums de color vermell, símbol d’amenaça i perill. Jordi Berch i Adrià Gómez firmen el disseny d’il·luminació, molt acurat. Aquesta n’és només una mostra.

Paisal (Billy Elliot, Sister Act, Flor de Nit, Ojos verdes, Los Miserables, Mamma Mia!…) surt a escena amb un pastís: vol celebrar el nou naixement de l’Alan cada mes, com passa amb els nadons. El fill se la treu de sobre, però somriu, cofoi, amb aquesta complicitat. Cruz (Maremar, El petit príncep…) és un avi afectuós i l’única persona a qui l’Alan permet que l’esmenti pel seu nom antic. Aquest és l’ambient familiar. El personatge que Morral (Bye bye, monstre, Bruna, el musical…) interpreta és, senzillament, entranyable, i protagonitza una de les escenes més belles i emotives que s’han vist en molt de temps. Encara ara, quan escric això i rememoro l’escena, se’m posa la pell de gallina. Aquesta criatura és un prodigi. Li seguirem la petja.

Deixem pel final el nostre actor protagonista: Ander Mataró. Encara estudiant a l’Escola d’Arts Escèniques Aules, assumeix el pes de la funció. Tot pivota al seu voltant, i encarna un paper difícil però ple de llum. Mai veiem l’assetjament que pateix, només el coneixem per les paraules que sonen i per com l’afecten. L’intèrpret, tot cantant i salpebrant amb quatre frases de text, és capaç de transmetre el patiment que, sobrepassat per la situació, el va portar a posar fi a la seva vida, en una escena molt onírica. Però que ningú es pensi que Alan, el musical és un drama ni que busca la llàgrima fàcil, res més lluny. És un clam a la vida i a la llibertat, ple d’esperança i d’energia, malgrat el desenllaç de fons sobre el qual se sustenta. “Has estat mai orgullós d’alguna cosa?”, li pregunta la Mia en un determinat moment. “Sí, de ser qui som”, li respon. I prou pistes.

En paraules de l’equip creatiu, Alan, el musical és un espectacle “que vol retre tribut a totes les persones que lluiten per deconstruir el sistema actual per fer-lo una mica més just i equitatiu”. És a dir, una societat que no deixar ser i fer als seus individus, on campa la transfòbia. La proposta, efectivament, no només dona veu al protagonista sinó a la seva família. De fet, la mare de l’Alan, l’Esther Albert, va donar el vistiplau a la idea i els ha acompanyat en tot el procés. Una obra per a tots els públics, joves, adolescents i persones adultes, amb la voluntat de canviar consciències, emmirallar-s’hi i, a ser possible, sembrar prou elements perquè la història no es repeteixi.

La versió primerenca del musical es va estrenar a Manresa el 17 de maig de 2021 en un format curt (tot just vint minuts) per encàrrec de l’Ajuntament en motiu del Dia Internacional contra la LGTBIfòbia. Llavors es titulava Arrels i el protagonista es deia Rai (en origen, havia de tractar la història d’una nena menor trans i el seu primer dia a l’escola, però Puig va optar per convertir la nena en un nen i donar més visibilitat a les identitats trans masculines, menys presents a la cultura. Rai va ser un nom triat a l’atzar). Leo Raventós (Nit de Musikaals i Primera Cita) va ser qui el va interpretar. “Això de tenir actors cis fent de trans ja està caducat!”, manifesta l’intèrpret bagenc. Enrere queden casos en què no va ser així i que van aixecar, com és natural, sonores polsegueres. El cert és que, d’un temps ençà, els noms es van acumulant. A part de Marc Torres i Ander Mataró (i de Leo Raventós, és clar!), recordem, entre d’altres, Ian Bermúdez (Família (im)possible, que torna als teatres formant part de la nova programació de l’Espai Texas), Eloi Martín (Oh My Goig, Com si fos ahir, o les píndoles del Festival Berdache Espolsant la pols o Middleground), l’humorista i monologuista Març Llinàs, o Ander Puig (Ser o no ser, Élite). “Els actors trans existeixen i fan bé la seva feina”, afegeix Raventós. Benvinguts siguin.

I per a qui vulgui llegir teatre trans en català, a tall d’exemple, la Sala Flyhard ja ha publicat Cavallet de mar o el peix invisible a la seva editorial (Edicions Sala Flyhard) –on també hi ha Família (im)possible de Carol López, peça que es va representar el 2021 al mateix teatre–. I si rebobinem una mica, no podem oblidar Transbord, de Sebastià Portell (Lleonard Editor, 2018) o Teatre trans i altres textos no normatius, de Marc Rosich (Comanegra, 2020), que aplega quatre textos queer de l’autor barceloní: Limbo, A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía), De tritons i sirenes i Ocaña, reina de las Ramblas.