Venen semen congelat a La Sirena?

L’Albert (Jordi Andújar) assisteix periòdicament a unes sessions de teràpia queer. Ha d’aprendre vocabulari, ha d’assimilar conceptes, cal il·lustrar-se i processar idees. És un pare jove, obert, tolerant i progressista, però ara mateix ha de lidiar amb una situació que el té una miqueeeeeta superat: la seva filla, la Clàudia (Paula Jornet), els ha presentat el seu xicot, l’Èric (Ian Bermúdez), un noi fantàstic, simpàtic, tendre… que és trans. Ell i la seva dona, la Sara (Dolo Beltrán), igual de descol·locada, s’han d’educar en la diversitat, en les noves masculinitats, en el llenguatge inclusiu. En definitiva, s’han de deconstruir per a tornar-se a construir, en versió millorada, preferiblement.

Aquest quartet és la Família (im)possible que ha creat Carol López, una comèdia en petit format que s’acaba d’estrenar a la Sala Flyhard. Una proposta radicalment diferent de l’última que li vàrem veure als escenaris, Bonus Track (Teatre Lliure). Si aquella era un retrat agredolç de la generació de l’autora, aquesta és un sainet que, sota una aparença lleugera i de riure fàcil (tal com es comprova entre la concurrència) invita a visibilitzar el col·lectiu transgènere. L’espectacle, a diferència d’altres peces de la dramaturga, té una clara voluntat pedagògica i educativa.

López construeix –i dirigeix– una trama que va in crescendo, a partir d’aquesta innocent arrencada, i que li permet anar introduint tot el que li interessa, a cops de frases curtes, rèpliques, contrarèpliques, i sentències sucoses. N’és l’estrella. Començant per la presentació formal del nòvio fins a abordar la gestació en homes trans, el naixement de la criatura, i la seva criança allunyada dels binarismes. Un còctel molotov per a molts marcs mentals que poden descobrir, aquí, la possibilitat d’altres models de família. Si López s’hi posa, s’hi posa, i no deixa caps per lligar. La comèdia aparentment sense pretensions s’evapora encara que estigui farcida d’ocurrències com la venda d’esperma congelat a La Sirena, per a inserminar-se.

Recorden les aturades escèniques d’Smiley, en què els dos actors paraven l’acció en determinats moments per instruir el públic “heterosexual de la sala”? Doncs aquí passa el mateix. L’encarregada és Jornet, micròfon en mà (també canta, per cert, i toca la guitarra), que explica què vol dir ser “cisgènere”, “transgènere” o “persona no binària”. De tant en tant li agafen el relleu Bertrán o Bermúdez, i ens amplien coneixements. Un déjà vu que no deixa de fatigar a qui ja està avesat en la matèria, però que il·lustra als neòfits, la qual cosa ens porta a preguntar-nos a qui va dirigida realment la funció. No és la primera vegada que ens hi hem trobat.

Família (im)possible gira al voltant de Bermúdez, epicentre de tota l’acció. Ell és un home trans, i aquest és el seu debut escènic. Se li nota, però no importa, perquè Andújar, Beltrán i Jornet –llarga experiència acumulada sumant les tres carreres– no només l’acotxen sinó que el fan destacar. Bermúdez –filòleg, traductor, escriptor i activista– acaba de publicar la novel·la gràfica Transitem (Pol·len Edicions), amb fantàstiques il·lustracions de Lucía de Palau. El volum s’endinsa en l’univers del col·lectiu transgènere. No sabem si és una autobiografia de ficció, però la voluntat divulgativa és òbvia. López s’hi ha emmirallat i ha tingut la vista i l’enorme saviesa i intel·ligència (és gata vella) de fitxar-lo pel paper de l’Èric. No com, malauradament, ha passat en altres propostes que fa poc s’han vist a la cartellera barcelonina, en què el paper d’homes trans requeien en actors cis. Havent-hi actors trans al mercat, s’entén.

Hem de subratllar l’espai escènic dissenyat per Jose Novoa, d’un rosa xiclet, kitsch a més no poder –neons inclosos–, i butaques peludes, també roses, per on deambula tot el repartiment. Una casa que ni la de la Barbie, vaja. Nídia Tusal firma el vestuari, a joc amb l’escenografia, així que durant seixanta minuts desfilen per davant dels nostres ulls vestits, jaquetes, americanes, sabates, mitjons, camises i samarretes de color xupa-xup Kojak. Però com passa amb els embolcalls cridaners (el xupa-xup n’és un exemple), cal treure’n el paperet per arribar a la goma, i mastegar-la per a assaborir-la.

Estem davant d’una proposta que trenca prejudicis, resol dubtes i posa de manifest la ignorància que ens envolta. Parla d’empatia, de minories i de minores minoritàries. No pretén alliçonar, però sí infondre respecte. Actors i actrius trenquen la quarta paret, es dirigeixen al públic i entre ells mateixos, fins i tot amb el nom de pila. Com diu el personatge de l’Albert en una de les seves teràpies, “Vull fer-ho bé, però no tinc ni puta idea de com fer-ho”. Aquesta família no tan impossible hi posarà el seu granet de sorra.