Mentides, estigmes i desig

Sorgit de l’escena mallorquina, Pau Coya Santandreu (Palma, 1990) irromp amb força a l’ecosistema teatral català. Per partida triple, a més. El dramaturg, actor i cantant estrena a la Sala Versus Glòries Pols de Diamant, el text amb què va guanyar del IX Torneig de Dramatúrgia de les llles Balears el passat mes de gener. El pròxim 2 de novembre la Sala Flyhard li programarà Cavallet de Mar o el peix invisible, i per si això fos poc, acaba de participar al XIII Torneig de Dramatúrgia catalana, en el marc del Festival Temporada Alta. En aquest segon combat se les va haver amb Amparo Vayá (campiona, al seu torn, de l’últim Torneig de Dramatúrgia del País Valencià). Va vèncer, però, la de Sagunt, amb el text Oh, quin dia més bo que ens espera!

Aquesta derrota, lluny de desinflar-lo, l’esperona. Coya està en un núvol, paint i assaborint aquest instant dolç que li ha tocat viure. I no és, ni de bon tros, l’últim projecte que té a Barcelona. El mes de març tornarà a la Flyhard amb una obra escrita a quatre mans amb Marta Aran, encara sense títol. Tornem a la peça que ens ocupa, Pols de Diamant. Puja per primer cop a escena, més enllà d’aquella primera lectura dramatitzada amb què va guanyar el concurs. I és, també, la primera obra que l’autor estrena a Catalunya. El seu debut, per tant, a casa nostra. Nervis a flor de pell. Dafnis Balduz i Albert Salazar la interpreten i Nelson Valente la dirigeix.

El muntatge està basat en un cas real que va ocórrer a Madrid el 2021 i que va sacsejar la societat: un jove de vint anys va denunciar una brutal agressió homòfoba que havia patit en tornar a casa seva, al barri de Malasaña. Un grup d’encaputxats l’havia acorralat i li havien gravat a les natges la paraula “maricón” amb un cúter. Els ecos per l’assassinat de Samuel Luiz a La Corunya, feia tot just dos mesos, encara ressonaven. L’homofòbia, activada per determinats discursos de la ultradreta, campava al seu aire. Tothom va posar el crit al cel, però tot va resultar ser fals. L’atac mai va existir i les lesions van ser consentides durant una pràctica masoquista. El noi va explicar aquesta versió per amagar la infidelitat a la seva parella. Després també es va saber que el jove era un treballador sexual.

Aquesta truculenta història ocultava, tanmateix, molts rerefons, i la proposta n’explora uns quants: la mentida, la confiança, el desig personal (i les seves conseqüències), la traïció, la supervivència o els estigmes i els prejudicis al voltant de la prostitució. Pols de Diamant aborda també el circ mediàtic i el judici posterior que es va muntar al voltant del cas, el linxament de l’opinió pública, el soroll de les xarxes socials, i com es va prendre el col·lectiu LGTBIQ+ aquesta bufetada, preocupat perquè una sola denúncia falsa (i morbosa) ocultés totes les verdaderes. [L’Observatori contra l’Homofòbia, sense anar més lluny, ja ha alertat que només fins a aquest mes d’octubre el registre d’incidències supera totes les del 2022, la meitat de les quals a la capital catalana].

“Qualsevol semblança amb la realitat no és una coincidència”. Així arrenca aquest muntatge arriscat temàticament on els dos actors, fent d’ells mateixos, ens presenten l’obra que veurem, a cavall entre el teatre documental i l’anàlisi sociològica, sense conclusions finals, perquè el públic s’emporti els deures a casa. El recurs més fàcil seria culpabilitzar la víctima, però l’autor (Stonewall: Liberación y Orgullo, Kryptonita o Anorgàsmica Naranjo) no s’hi acomoda i  ens mostra moltes més arestes perquè, almenys, tinguem el trencaclosques més complet. Salazar (Premi Max al Millor Actor per A.K.A.) interpreta a en Dani, el protagonista, i Balduz (Premi Butaca al Millor Actor per L’oreneta) assumeix la resta de papers de l’auca: parella sentimental, metge, policia, client, periodista carronyaire i, fins i tot, en un moment donat, el mateix dramaturg. Es dona la circumstància que Balduz va ser un dels actors que va defensar el text al torneig balear, i davant la seva potencialitat i força, ha arrossegat Coya perquè fes caramboles i s’estrenés aquí. Benvingut el seu olfacte, doncs.

Que ningú pateixi per aquesta condensació de personatges en només dos intèrprets. El text té una estructura àgil i intel·ligent, que concatena les escenes amb un dinamisme que els setanta-cinc minuts de l’obra passen volant. La finíssima direcció de Valente esprem els actors al màxim, i n’obtenim múltiples facetes. Ells dos estan magnífics, i excel·leixen en els moments més íntims, sobretot quan no es toquen (hi ha un joc de contorsions fantàstic: Bea Vergés ha assessorat el moviment). El contacte físic els resta química, al meu entendre, perquè les seves expressions corporals i les seves mirades (superbes) ja ho comuniquen tot. No cal que s’enrotllin enfilats a una tarima per a demostrar-nos que s’atrauen. Ja ho sabem, perquè ho hem vist. L’espai escènic, que firma Paula Font, és simplíssim (menys és més): terra i parets de color blanc nuclear. Una taula amb rodes, un cistell i algunes cadires són més que suficients per a recrear-nos tots els emplaçaments de les accions. El mateix passa amb el disseny de llums (Daniel Gener). Senzill, però aconseguidíssim. Tot plegat, un embolcall auster perquè els dos intèrprets llueixin sense distraccions.

A Pols de Diamant res és blanc o negre, i no hi ha judici. Aborda la vida polièdrica d’una persona, que adopta decisions per a protegir-se, potser amb encerts, potser amb errors, i intenta quadrar els seus anhels i els seus desitjos de la millor manera que sap o li han ensenyat. Igual que es retraten els grisos del personatge, també podríem parlar dels grisos de la societat: més oberta, sense dubte, però que assenyala qui s’escapa de la norma, fins i tot amb membres del propi col·lectiu. I la vida d’en Dani té molts prismes i lectures diverses. Com la de qualsevol ésser humà, al capdavall. Si aquest és l’aterratge del mallorquí a Barcelona –i a Catalunya– no podia ser més engrescador. Fora bo quedar-nos amb el seu nom. Recordin: es diu Pau Coya i ha arribat com un tsunami.