Sí sí que fa gràcia

Les expectatives eren altes. Un creador com Jordi Oriol i una companyia com Indi Gest ens tenen molt malacostumats. La “Trilogia del Lament”, formada pels espectacles La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’hac), L’Empestat i La mala dicció, és un tríptic que somiarien molts creadors, locals i internacionals. L’estrena de Sísif fa no fa, al Lliure de Gràcia, va reunir una colla de teatraires, amics, col·laboradors, cronistes i actors que, si hem de fer cas a la copa de després, van sortir encantats de la sala. Jordi Oriol és un creador que fa teatre, és a dir, que no intenta emular ni el cinema ni la televisió. I això, encara que sembli mentida, és una cosa cada dia més excepcional dins el nostre panorama escènic. I, a més, té la sort de comptar amb en Carles Pedragosa, el millor actor de Catalunya, que s’estrena amb un monòleg i en surt feliçment vencedor. I amb aquella tranquil·litat, el tio.

A casa sempre ho hem dit: quan anem a veure un espectacle del Jordi Oriol, sortim del teatre parlant a la jordioriolana manera. La influència de la seva escriptura és tal, que enguany fins i tot el correu electrònic que em va enviar el Teatre Lliure amb les entrades era poètic: “SÍSIF FA NO FA GRÀCIA”, resava. “Sísif no fa gràcia” o el malson d’un director dislèxic. El Lliure especifica el nom de la sala (Gràcia o Montjuïc) després del títol de l’espectacle: és una tradició històrica que espectadors despistats s’equivoquin de barri i perdin, irrevocablement, les seves entrades. La reacció inicial davant d’aquest espectacle-concert, conferència performativa o recital paraulògic pot ser de perplexitat: que el públic no s’esperi una nova peça juganera, plena de rodolins entremaliats i xistes lèxics marca de la casa. Sísif fa no fa no pertany a “La trilogia del lament”, cosa que s’agraeix. És teatre de text amb molt teatre d’objectes. És una instal·lació escènica viva, un artefacte ple de ginys, politges i trucs teatrals. Com deia l’amic i dramaturgista Ferran Dordal, aquest és un espectacle que només es pot fer en un teatre: perquè, precisament, utilitza les eines del teatre, entenent “teatre” com a gènere literari, posada en escena i lloc arquitectònic.

L’espai dissenyat per Joan Galí i il·luminat per David Bofarull és taller i cova alhora. Garatge ple de trastos, man’s cave amb les eines de bricolatge, no-lloc ple de bastides i en permanent (de)construcció. Al bell mig, imponent, un piano de cua negre i lluent, com qui no vol la cosa. Carles Pedragosa és l’oficiant, el mestre de cerimònies, condemnat a aixecar, tot solet i cada dia, el pedrot que és tot espectacle. El músic i actor no ha passat per cap escola de teatre, i això es nota: és un intèrpret natural, bregat en escenaris i escoles davant d’adults i de quitxalla. Qui l’hagi vist en algun dels espectacles d’Indi Gest o a les Nadales del Maldà, sabrà de què parlo. Aquí, però, la filigrana és encara més elaborada: Pedragosa no interpreta en aquell registre que domina, sinó que fa teatre seriós. “Teatro-teatro”, com deia La Maña. A la frontera entre La función que sale mal i la creació escènica contemporània, Sísif fa no fa acaba trobant el punt just entre la reflexió filosòfica, l’assaig escènic i les arts híbrides. La foscor, la gravetat, Chopin, els records d’infantesa o el gat de Schrödinger conviuen amb mecanismes analògics, pilotes de tenis, llibres, ventiladors i torradores.

Jordi Oriol ha treballat amb creadors com Carles Santos i entén profundament les relacions entre l’escena i la música com els seus companys Cabosanroque. I tot això, amigues, es nota. El senyor Oriol coneix el nostre passat, estima el patrimoni musical i escènic del monstre de Vinaròs i juga a subvertir les lleis del so com el duet format per Roger Aixut i Laia Torrents. I al centre de tot plegat, un Carles Pedragosa amb granota de treball (vestuari de Joan Galí), obrer de l’escena i del piano. Naixem i morim a les fosques, i a les fosques passarem gran part de la nostra no-existència. La caixa escènica és el lloc on jugar a ser déus i manipular la llum i la foscor, les lleis de la física i de la gravetat, el so i les imatges. “Sempre pendents de la tècnica, eh?”. D’aquest espectacle és difícil escriure’n res, perquè s’ha de veure, i desvelar-ne els secrets no té cap mena de gràcia. Teatre Lliure de Gràcia.

La música i les lleis de la natura, la vida, la mort i els records d’infantesa. El principi de causalitat i el d’incertesa. “La gravetat atrau més que la banalitat”. “No facis el que esperen que facis. Sigues tu”. A moments, Carles Pedragosa sembla posseït per l’esperit de Jordi Oriol, talment com Whoopi Goldberg a Ghost, posant veu i cos a Patrick Swayze. El dramaturg deixa anar algunes píndoles textuals, molles de pa autoreferencials per acontentar la parròquia, però Sísif fa no fa és molt més que tot això. És una experiència teatral, una perversió escènica a la llum del clar de lluna. “Les pedres hi són per ensopegar”, diu en Pedragosa. Ensopeguem, doncs, ara, sempre i cada dia. I com deia aquell, ensopeguem més i ensopeguem millor. Llarga vida a la pedra de Sísif.