L’última paella

La paella dels dijous, de Cristina Clemente, forma part de la trilogia catalanoargentina que es va poder veure el juliol passat a diferents sales de la xarxa On el teatre batega, en el marc del Festival Grec. Aquesta obra i Silvia, de Nelson Valente, precedien a Rovira vs. Rodríguez, que culminava el projecte fent convergir –suma afortunada– elencs i trames, per escenificar l’explosiva, histriònica trobada entre dues famílies situades als antípodes –quant a latitud, valors i situació socioeconòmica– però condemnades a conèixer-se. Les tres peces, que es poden veure de manera independent, s’han tornat a programar aquesta tardor, i ara li toca el torn a la comèdia de Clemente, en què una dona s’enfronta al tràngol d’haver de comunicar als seus fills un canvi de vida que la il·lusiona.

Com cada dijous, la Mercè convida els seus dos fills a menjar paella, però aquest serà un dinar atípic, perquè a les dificultats d’ella per dir-los el que té planejat de fer se sumen les errònies deduccions dels fills, que els arrosseguen a tots a una espiral de malentesos. No és la comèdia més hilarant de la trilogia, però té els ingredients necessaris per fer un bon caldo de paella. Compta amb la direcció precisa i detallista de Muguet Franc i amb tres intèrprets del tot entregats a la causa.  

Hi ha una clara voluntat, per part de la dramaturga, de situar la comèdia en unes coordenades molt concretes, les d’una família barcelonina de tota la vida. El fet que, des del títol mateix, el dia de la paella sigui el dijous té a veure amb una antiga tradició en virtut de la qual molts restaurants encara avui ofereixen aquest plat en el menú dels dijous. En un moment donat, fins i tot, els tres personatges es llancen, ben animats, a cantar Dijous Paella, la popular cançó del grup homònim de rumba catalana. Val a dir que en aquest muntatge hi ha més música que en els altres dos, cosa que permet aprofitar els dots vocals de Núria Cuyàs, l’actriu que interpreta la Lia, la filla petita.

L’admirada Lluïsa Castell fa gala d’una comicitat molt ben mesurada en els gestos i la manera –confiada i un punt naïf, encantadora– com es mou entre fogons, en un espai escènic –a càrrec d’Elisenda Pérez– que replica a la perfecció el mobiliari d’una cuina estàndard, modesta i historiada, en un pis barceloní. La seva expressió transmet una barreja de nerviosisme i il·lusió, generada per una expectativa que només ella coneix. Així, en la conversa que manté per telèfon, sent l’impuls d’acariciar peces de fruita mentre escolta la veu estimada, i el seu rostre registra repunts d’alegria en funció de les inaudibles respostes. El personatge ha preparat una paella de marisc, pròpia de les ocasions especials, i servirà vermut als convidats per fer passar millor la notícia.

Resulta molt destacable la vis còmica de Jordi Andújar, intèrpret amb molt d’ofici. Igual com passava a Rovira vs. Rodríguez, el seu personatge, en Guifré, entra queixant-se del preu de les coses. Quan no s’encalla en el discurs –té tantes coses a dir que s’atabala–, dispara, com una metralladora, noms de gent que coneix sobretot de les entitats del barri: els geganters, la coral, l’esbart. Esbossa així la caricatura, simpàtica i entranyable, d’un gracienc arrelat a les tradicions de casa. Per moments sembla sortit d’una historieta gràfica, amb el ressort de la fugida a punt i una tensió sobtada al rostre. L’actor sempre té el gest ben col·locat, el tempo precís, la paròdia perfectament modulada.

A poc a poc, el públic s’adona que els fills, per més que se l’estimin, no tenen gaire en compte la mare –només pensen en ella de manera utilitària– i la fan sentir com una nosa. Sobtadament, però, deixen de ser desatents per mostrar-se sol·lícits. I és que, com que la troben molt esverada i passada de voltes, interpreten malament els senyals i arriben a conclusions equivocades. Des d’una certa condescendència, tot i que amb bona intenció, van improvisant diferents estratègies per fer-la feliç. Per això s’inventen obres de construcció, cursos de ganxet i idil·lis amb cuiners mediàtics. I com més rebuscat i inversemblant sigui tot, molt millor. Embolica que fa fort. El que no veuen és que la seva mare és més feliç que mai, abonada com està al que anomena “esclats màgics, apocalíptics”. Hi ha, a més, un gir molt hàbil en què ella fa un cop de timó i posa els seus fills a lloc. De les obres que componen la trilogia catalanoargentina de Clemente i Valente, aquesta és la que posa de manifest d’una manera més explícita el tracte injust i desconsiderat que massa sovint se’ls dispensa a les dones d’una certa edat. Però no patiu, que el final és felicíssim, com és de llei en la comèdia.