Puoi parlarmi in catalano, per favore?

Nit d’estrena a la Biblioteca de Catalunya. La sorra, les taules i els bancs de fusta de Canto jo i la muntanya balla han donat pas al piset de Filumena Marturano. Rajoles hidràuliques, calaixera, rellotge de paret. Som a Nàpols, però podríem ser a un pis qualsevol de l’Eixample. Amb entrada i zona de servei, això sí. Eduardo de Filippo va escriure aquest text el 1946, que el director Vittorio de Sica va portar al cinema amb el títol Matrimonio all’italiana, el 1964, protagonitzat per Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Les comparacions són odioses, ho sabem. Però que Clara Segura és la Loren nostrada ja fa temps que ho tenim clar.

El primer titular que havia pensat per aquesta crítica va ser “Domenico Soriano e Filumena Marturano”. Perquè, just després de l’estrena, vaig veure clar que el protagonista d’aquest text no és pas ella, sinó ell. El Domenico és l’home sobre qui gira tota l’acció: les dones que pul·lulen al seu voltant no deixen de ser, en certa manera, un destorb. L’esposa, l’amant efímera, la querida més o menys regular… Hi podríem afegir perfectament la sogra, la cunyada o la veïna, perquè recordem que aquest text està escrit el 1946, i no cal dir que no supera una lectura en clau de gènere. “Tutte le donne sono delle putanne, tranne mia madre”, que diuen a Itàlia. Aquí no es diu, i ara. No s’ha dit mai. Aquest, juntament amb el problema de la llengua (bé, les llengües) que sentim a escena, són el principal escull d’un muntatge que, n’estem segurs, serà un gran èxit.

En aquesta Filumena Marturano hi sentim ni més ni menys que quatre idiomes: català, castellà, italià i napolità. El gran actor Enrico Ianniello interpreta a Domenico Soriano, el marit de Filumena, i parla en un castellà (perfecte), amb accent italià. Bravissimo. La resta d’actors parlen en català, entre ells, però quan es dirigeixen al Domenico ho fan en castellà. Per què?! És una convenció teatral, ja ho sabem, però veure la Segura, la Marisa Josa o la Montse Vellvehí dirigint-se al Domenico en castellà és, si més no, desconcertant. El director Oriol Broggi ens està dient que quan parlem amb estrangers és millor que ho fem en castellà, para que nos entienda todo el mundo? En un cas de llengües cosines germanes com són el català i l’italià –molt més semblants entre elles que l’espanyol– la cosa arriba a cotes surrealistes. “I miei figli!”, crida en Domenico, per traduir a continuació: “Mis hijos!”. No seria molt més lògic que digués “Els meus fills!”? Per acabar d’embolicar la troca, en un moment donat als tres fills els fa gràcia parlar en italià: “Piano, piano… si arriva lontano!”. Però que no estem a Nàpols? No són tots italians? Servidor creu que seria molt més fàcil si, simplement, el Domenico parlés en castellà (amb tots els botifarrons en italià i napolità que desitgi) i els altres personatges parlessin en català. “Traduttore, traditore”, que diuen els italians (no ho han dit mai). Però bé, “se non è vero è ben trovato”.

Oriol Broggi és també el responsable de l’espai escènic: el mateix escenari allargassat que vam veure a Canto jo i la muntanya balla, pel que fa a la disposició del públic. Creiem que els espectadors de les darreres files de la grada de la dreta (segons accedeixes a la sala) haurien de pagar les entrades a un preu reduït, ja que queden molt lluny de l’acció i tot passa a l’altra banda. La llum de Pep Barcons i el vestuari de Nina Pawlowsky embolcallen elegantment les paraules d’Eduardo de Filippo (traduïdes per Xavi Valls Guinovart): certament no és el text del napolità que hagi aguantat millor el pas del temps. La història de l’exprostituta retirada i mantinguda pel seu amant estable no ha envellit massa bé, i fa entrar en escena clixés i llocs comuns superadíssims. Bàsicament seria això: les dones són unes tremendes i sempre enreden els homes, pobrets. Els tres fills (una mica grandets, tot sigui dit) semisecrets de la Filumena són interpretats amb ofici per Jordi Llovet (el camiser elegant), Josep Sobrevals (l’obrer honest) i Sergi Torrecilla (el poeta pusil·lànime). L’advocat despistat de Xavier Ruano també destaca en un muntatge que, ja ho sabem, no pretén fer pensar i vol distreure l’espectador.

Clara Segura passeja per l’escenari amb la seguretat, l’elegància i la fermesa a què ens té acostumats. Però, al capdavall, qui fa un viatge més interessant en aquesta obra és ell, el Domenico. Ell és el personatge que té un arc d’evolució més marcat. Enrico Ianniello supera la prova amb èxit, creant un marit atabalat (i esbufegador) amb molta gràcia i sense carregar mai les tintes. “Malafemmena!”, crida en napolità. “Mala femella!”, seria en català. Per acabar de reblar el clau, el català i el napolità s’assemblen, ancora, molt més que el català i l’italià. Per fonètica i per coloratura. Escoltin com el cantant (napolità) Roberto Murolo cantava a una mala dona, en aquesta cançó composta per l’actor (napolità) Totò, que adjunto aquí sota. “Femmena, si’ doce comm”o zzuccaro… Peró ‘sta faccia d’angelo, te serve pe’ ‘nganná”. (llegeixi’s tot amb vocals neutres).

Per quan un espectacle íntegrament en italià, Oriol? Magari!