El Teatre Nacional de Catalunya ha programat una peça de Maria Aurèlia Capmany. Això, per si sol, ja és remarcable! Ho fa amb la voluntat, en primer lloc, de recuperar la figura cabdal de l’escriptora catalana, ubicant-la en el centre d’un text que convida a la reflexió política i social en clau de comèdia.

La trama és la següent. Diversos estiuejants gaudeixen de les seves vacances a Cadaqués, Sitges i Caldetes, en tres moments històrics molt diferents: la Setmana Tràgica del juliol de 1909, l’avantsala de la Guerra Civil durant el juliol de 1936, i les conseqüències del maig francès en ple juliol del 1968. Tres juliols heterogenis per repassar tres moments claus de la història del segle XX que, tanmateix, no semblen immutar els membres de les classes benestants catalanes protagonistes de l’obra.

A través d’aquest recorregut pel temps, amb tres estius travessats per tres successos revolucionaris, l’espectacle es transforma en un mirall de l’immobilisme i l’hermetisme de la burgesia catalana. L’obra arriba a la Sala Petita del TNC amb direcció de Judith Pujol, que en firma l’adaptació amb Albert Boronat. L’escenografia va a càrrec de Víctor Peralta i el vestuari és obra de Giulia Grumi. També cal destacar les projeccions dissenyades per Carme Gomila.

El repartiment està format per David Anguera, Laura Aubert, Alba Florejachs, Àurea Márquez, Miquel Malirach, Albert Mora, Miriam Moukhles i Joan Solé. Quatre parelles que encarnaran sobre l’escenari aquest retrat àcid de la burgesia catalana, amb molt d’humor i ironia, obra d’una autora que, a part de novel·la i assaig, també va firmar altres textos teatrals destacats com L’ombra de l’escorpí (1974) o Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1970).   

A Vent de garbí i una mica de por, escrita a finals dels anys seixanta, veurem estiuejar aquests personatges a cop de cabaret –amb música creada expressament per a l’ocasió per en Marcel Bagés i en David Soler– i  trasbalsos amorosos a mesura que els arriben notícies del que passa allà fora, al món.

La nova versió del TNC actualitza l’obra que ja es va representar el 1968 al Teatre Romea, amb composicions musicals d’en Manuel Valls, direcció musical d’en Josep Cercós i direcció d’escena d’en Ventura Pons i en Josep Anton Codina, que ja havia fet d’ajudant de direcció de la primera versió del text estrenada per en Ricard Salvat a la Cúpula del Teatre Coliseum, el 1965, amb la companyia de l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual.

• 

  In memoriam

  La memòria d’en Codina

  Oriol Puig Taulé

Tanmateix, Pujol i Boronat han respectat el text original, que gairebé no ha estat modificat, només han incorporat petites escenes o enllaços entre acte i acte amb les quals s’intenta reflexionar i mostrar, des del nostre present, com seria un possible quart estiu de l’obra, el que ens tocaria viure a nosaltres.

«Partim del text Vent de garbí i una mica de por per continuar observant els patrons del comportament burgès, per continuar travessant la sensació de desclassats, per imaginar una quarta revolució, un quart estiu i un quart i etern immobilisme d’aquestes classes benestants», ha assegurat Judith Pujol.

Segons Albert Boronat, «és difícil fer una crítica unilateral a la burgesia quan n’estem empastifats; en un moment en què les revolucions van de l’altre cantó –és la dreta la que es considera revolucionària–, a un se li fa molt difícil pensar en aquestes qüestions». Ambdós adaptadors afirmen que amb aquesta posada en escena «hem intentat plantejar-nos com podem dialogar amb la Capmany, amb la seva herència, la seva actitud i la seva reflexió per pensar què podem fer nosaltres en un món canviant».

Vent de garbí i una mica de por critica i parodia aquesta burgesia, però sent molt conscient, en tot moment, de fins a quin punt en formem part tots plegats. «Ens arriba en un moment en què vivim immersos en una política que tracta d’apel·lar els sentiments dels ciutadans a tot preu, desdibuixant cada vegada més les fronteres entre les bombolles determinades des d’on parlem i la resta d’individus; també ens arriba en un moment de capitalisme extrem», ha puntualitzat Carme Portaceli, directora del TNC, durant la presentació de l’obra.

Kafka, als seus diaris, va escriure el 2 d’agost de 1914: «Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, classe de natació». Després de veure als burgesos estiuejant a Vent de garbí i una mica de por, potser haurem de revisar els nostres diaris per veure què estàvem fent durant els estius en què van esclatar les revolucions del món. Davant l’alarma, ja es diu a l’obra: «Calma! Calma! És la calor, és el sol, i una mica de por, cal convenir-ho. I si algú toqués el piano per distreure’ns?».