Marc Sarrats: “Soc més honest des que faig comèdia en català”

Explosiu, volcànic, revelador, catàrtic, hiperventilat, impulsiu, rabiós, irascible, nuclear, intens o honest són atributs i particularitats que s’escauen molt bé a la figura de Marc Sarrats (Barcelona, 1990), flamant Premi Núvol Web Negre de 2021, i suposa una gran satisfacció saber que no ens vam equivocar gens. Aquest còmic i guionista carrega el pes de l’exposició i, malgrat els entrebancs de la vida i els linxaments d’un públic que espera que vacil·lem per disparar a matar, continua denunciant les quotidianitats i nimietats de la nostra existència. Fa uns mesos va patir una crisi (el cost vital de forçar la màquina) i ara, gràcies a això, ha baixat les marxes i sembla més conscient de tot el que l’envolta. No patiu: no per aquest motiu ens el trobem menys: l’escoltem a la ràdio amb el Matina Codina, el veiem a la tele i a YouTube i també sobre l’escenari amb El Soterrani i amb el seu projecte personal, Alta Flipamenta. Ens trobem amb Sarrats al bar Santutxo del Clot i conversem sobre comèdia, provocació, revisió, polèmiques i llibertat d’expressió.

Hola Marc, fas moltes coses. Em poso en la teva pell dos segons i m’estresso.

I mira que aquest any està sent molt més tranquil en comparació al passat, que va ser molt dur i, de fet, vaig sortir-ne escaldat. Treballava un dia a la setmana a l’Està Passant i quatre al Matina Codina fent una peça humorística diària. A més tenia El Soterrani, El Soterrani Legends o la Nit d’Homilies amb el Godai Garcia, més totes les coses que m’anaven sortint.

El maig de l’any passat vaig viure un mental breakdown important. El detonant va ser la polèmica del bullying, que es va ajuntar amb un episodi desagradable a la Garrotxa. Va ser quan vaig pensar: “masses coses, Marc”. Vaig parlar-ho amb la psicòloga, que em va dir que havia agafat tantes coses que no tenia temps per validar la meva pròpia feina, i que només feia cas a la validació externa. Qualitativament, no podia permetre que aquest any em passés el mateix. Per això m’he buidat una mica l’agenda. Ara vaig només un dia a la ràdio, un dia a la televisió, i el dimarts a les deu del matí només em queda escriure i fer shows. 

El teu entorn ha respectat aquesta frenada?

Jo crec que sí perquè de moment, en general, hi ha molt bon rotllo en el sector i en aquest grupet de gent que fem comèdia. Suposo que al final tothom acaba dient coses per l’esquena i no tot és perfecte, però això passa en tots els gremis. Però tot sigui dit: fem pinya, i ens alegrem quan als companys els hi va bé la feina. Hi ha més ressentiment des de fora, que no pas intern, ara mateix.

I els productors i els teus caps, han acceptat que tu hagis baixat el ritme?

Doncs mira, ho hagin respectat o no, això no m’ha afectat. Perquè és tan fàcil com, si et truquen, dir que no. I ja està. I aquesta filosofia de prendre’m les coses ve donada d’un treball que he fet ara, perquè l’any passat ho agafava tot, sense pensar-m’ho, i per això vaig entrar en una espècie de miratge de l’exposició. Aquest any he après a dir que no.

Jo no sé dir que no.

És molt important, i sembla una ximpleria. Les coses s’acceleren d’un dia per l’altre i per això és molt fàcil que tot se’t descontroli. Jo estava tan tranquil a Mediapro i de cop i volta em van trucar del Matina Codina i l’Està Passant i ho vaig acceptar tot. Però et fas trampes a tu mateix, perquè vivim sota les forces de l’autoexplotació constant. Ens venem com si fóssim productes de supermercat. Aleshores, amb aquesta dinàmica, ens diem: “sí, sí, endavant, que jo puc amb tot”. I durant un temps determinat és així, i pots amb tot. Fins que petes.

Has parlat de validació externa. T’has distanciat d’ella? La necessites menys i ara t’escoltes més a tu mateix?

Ara intento tenir temps de supervisar una mica tot el que escric i faig. El problema és que quan vas amb presses perquè no tens temps, augmenten les probabilitats d’equivocar-te, que per altra banda és el més normal del món perquè tothom s’equivoca a la seva feina. Però és cert que amb més calma pots mesurar més les paraules o les formes; o, si et fiques en un jardí, controlar i ficar-t’hi com toca perquè ningú pugui després venir a dir-te res. I aleshores si t’han de retreure alguna cosa, almenys que siguin els dolents, i no els que teòricament penses que juguen al teu equip. Però per fer totes aquestes coses necessites temps per a tu.

Estic obsessionat amb l’honestedat

Però continues necessitant els aplaudiments? Aquesta validació, no va una mica amb el vostre ofici?

És clar que sí. Evidentment estem enganxats a la validació externa i qui et digui que no t’està enganyant. Hi ha qui té una relació més tòxica i uns d’altres més sana, però tothom en general espera la validació externa, i no només en el nostre món. Però sí, entenc que en el món escènic s’evidencia aquesta dependència. Tot i això, jo crec que respecte de l’any passat actuo amb més cura i intento tenir molt clar què vull dir i revisar-m’ho molt, com també fer autoanàlisi a l’hora de fer uns acudits o uns altres. Perquè aleshores, si a algú no li encaixa el que dius, tu pots protegir-te i pensar que ja és problema seu i no teu.

La teva patacada va coincidir amb l’estrena de l’Alta Flipamenta, el teu aplaudit i reconegut espectacle i el teu projecte més personal?

No ben bé, jo ja havia fet dues reestrenes a la Sala Tarantos, i després el vaig estrenar a la Barts per l’Inrisus Fest, al març. El moment de crisi va venir poc després, al maig, quan jo ja estava sec d’idees. Pensa que cada dia havia d’escriure la secció del Matina, i no diré que era un puto infern, però sí que era molt dur, perquè se m’esgotava la inspiració. A això s’ha de sumar que jo venia cansat del show i tot el ritme que portava. A més, tornem-hi: s’hi van ajuntar dues polèmiques que em van afectar bastant, i van vessar el got d’acumulació d’estrès i la sobreexplotació de tot l’any. Encara se m’ha quedat: tinc algunes pors i a vegades tinc els reflexes porucs, com els galgos.

Ha de ser dur viure aquestes situacions de linxament. Per molt que sigueu personatges públics, us afecta i és normal que així sigui. 

El Magí va dir un dia que encara que tu facis una feina i la facis bé, i encara que tot et pugui anar relativament bé, al final sembla que només agafin ressò aquelles coses negatives i les polèmiques. La gent s’espera que la caguis. Això té a veure amb el fet que ens agrada el morbo, i ens encanta disparar el ninot de torn. Sap greu que això emmascari altres coses que per a mi tenen el mateix o més interès.

Tots participem, activa o passivament, en aquests judicis públics a la plaça del poble que és Twitter. Ja sigui insultant, aplaudint o amb el silenci del voyeur.

Sí però mira, la Sherman sempre em recorda que quan a les xarxes sorgeix una polèmica que tingui a veure amb algun col·lega o algú que t’apreciïs, és molt important que no t’hi fiquis ni et posicionis radicalment, perquè el que estàs fent és donar més ressò a un missatge que la persona en qüestió, en el fons, vol que s’apagui i se silenciï. En aquests casos, potser, el millor és donar suport per privat i deixar que la bola segueixi el seu cicle fins a desaparèixer, que és el que acaba passant. Això no treu que no sigui dur ni complicat per aquell que rep tot aquest atac. Hi ha moments, i t’ho dic per recent experiència, que et sents desemparat. Penses: “ostres, m’han deixat sol, aquests fills de puta”. I no, no t’han deixat sol, sinó que simplement no volen alentir el monstre.

Això és com quan a les xarxes participem en debats que tenen a veure amb la ultradreta. Hi ha qui aconsella que és millor callar, precisament per no amplificar aquests discursos.

No s’han de visibilitzar missatges que creus que no haurien d’estar en l’esfera pública. És difícil perquè quan tu retuiteges un tuit de Vox insultant-los no només ho fas per insultar, sinó que busques exposar aquest gest perquè et validin. Jo penso, sense ser cap analista de res, que Twitter no és un espai de debat real i d’intercanvi d’opinions, sinó que és un contenidor on s’especula amb l’opinió, perquè precisament el que busques és que a tu et reconeguin en base a allò que has dit. És molt poc honest, en aquest sentit. Ningú s’escapa. L’outsider que et diu a les xarxes que és outsider també hi està ficat, amb la merda fins al coll.

Tornant al breakdown: la comèdia t’ha servit per totes aquestes hòsties?

Tal com jo l’entenc, la comèdia és una eina sana de filtrar o projectar ràbia i impotència, que un pot sentir davant la vida o certes coses que no s’entenen. Jo li dono aquesta utilitat. Quan tu em vas dedicar l’article amb motiu del Premi Núvol, explicaves que a vegades genero moments que no fan gràcia perquè estic anant a llocs personals. Potser hauria d’aconseguir que fins i tot aquests gags fessin gràcia.

Potser l’humor no ha de fer necessàriament riure.

L’humor que faig jo ha de tenir un punt, no diré terapèutic, perquè la gent que diu que això és teràpia es flipa una mica, però sí expiatori. Quan vaig tenir aquesta mala temporada que t’explicava abans, la psicòloga també em va dir que sobretot no agafés por a pujar a l’escenari. De fet em va aconsellar que hi pugés com més aviat millor, i més a més, que exposés el que em va passar. I ho vaig fer. I encara que la teràpia jo la faig amb ella, verbalitzar el meu trauma va ser expiatori. També m’agrada establir un diàleg molt personal entre qui fa la comèdia i el públic que l’escolta i que s’hi pot identificar en determinats punts. I mira que fins i tot quan faig comèdia a partir de qüestions banals i costumistes, alhora també intento fer un pas més enllà i interpel·lar l’espectador exhibint i compartint coses una mica més xungues i més profundes de nosaltres mateixos.

Per tant, creus que la comèdia ha de fer sempre gràcia?

Jo crec que la finalitat de la comèdia sempre hauria de ser fer gràcia, però no necessàriament fer riure. A tu un acudit potser no t’arrenca un riure explosiu, però tu en canvi sí detectes que allà hi ha una construcció irònica, i que se n’està fotent d’alguna cosa comparant o tergiversant la realitat. Encara que no rigui (i més els catalans, que som molt de la serenor i d’evitar explotar), aquest públic olora un plantejament divertit. De fet, el que mola sobretot és explorar els límits i les fronteres, així com perseguir la incomoditat. L’Andrés Fajngold o l’Adri Romeo, per exemple, plantegen un espai de comèdia en què el riure potser no acaba d’arribar del tot, però generen una tensió estranya que també es gaudeix. A mi això m’agrada molt: tensar la gent i descol·locar-la; portar-la a un lloc on no sap què està passant i espera a la resolució de tot. El públic dubta si agafar la liana o deixar-se caure. Això és màgic perquè tu sí saps què passarà al final, però ells encara no.

Dels còmics em fascina pensar on acaba el personatge i on comença la persona. Marc Sarrats és un personatge?

És que primer hauríem de definir què és personatge. Jo, en el món de la comèdia, veig poca gent que s’amagui darrere d’un personatge, entenent aquest com un constructe totalment fictici que només desplega en l’escenari. Segur que hi ha algú que ho faci, però jo ara no sabria dir-te cap nom, d’entrada. Sí que penso que, el que fem molts, és utilitzar un repunt de la nostra personalitat i explotar aquest al màxim perquè sabem que és la nostra veu còmica, la que et funciona més. La fórmula de la comèdia, i l’stand up en la seva màxima expressió, està basada en autocaricatures: en extremar una part del teu caràcter, però sense deixar de ser tu. Si em preguntes a mi en concret, tornant a la teva pregunta… [pensa] Jo no crec que tingui un personatge ni a la tele, ni a la ràdio, ni a l’stand up. El que faig és simplement explotar una sèrie de coses que són reals i que a mi em passen. Jo estic obsessionat amb l’honestedat.

…

Quan algú està damunt d’un escenari explicant alguna cosa que no és veritat, la gent ho sap, se n’adona, i no ho premia de la mateixa manera  que quan veu que algú s’està descarnant, sense màscares ni filtres. Això no impedeix que després, en la indústria, els que realment guanyen molta pasta són persones molt autoconscients, que es creen un personatge i saben separar-ho. Jo personalment considero una virtut (i un defecte segons com) no separar una cosa de l’altra. Marc Sarrats és Marc Sarrats tota l’estona.

Et consideres un artista honest?

Mira, el to que adopto a l’escenari és el mateix que faig servir en un dinar familiar quan començo a cagar-me en tot. Adopto el mateix to que en un monòleg! Llavors la meva família riu de mi, com és lògic. Jo he trobat una veu d’expressió i penso aprofitar aquesta eina. A mi sempre m’ha costat moltíssim conèixer i identificar, i òbviament expressar, les meves emocions. En entorns privats és sa expressar-se de la manera amb la qual et sents més còmode.

Aquesta veu iracunda l’he anat trobant, però perquè també m’he anat trobant a mi

Una de les característiques que defineixen la teva posada en escena, la teva presència, és precisament la ràbia, la ira, la convulsió, el cagar-se amb tot i en tothom.

Sí, i no sabia, uns anys enrere, que aquesta seria la meva essència. Els primers monòlegs que tinc es basaven en intentar copiar referents. Hi veuràs coses de Miguel Noguera, d’Ignatius o del Pepe Rubianes. Aleshores, portava aquests referents a les meves quotidianitats. Evidentment, salvem distàncies, perquè t’estic parlant de quan jo era jove i també crec que no té el mateix a dir un noi de divuit anys que un tio de trenta-tants, que té més a explicar. És clar que hi ha genis precoços, però normalment, a mesura que vas madurant, tens més coses a dir.

Aquesta veu iracunda l’he anat trobant, però perquè també m’he anat trobant a mi. Com més honest he sigut a mi mateix, més rabiós m’ha sortit el discurs. He anat modulant la meva veu, he anat afinant la meva manera de processar la realitat. La contrapartida és que potser t’acostumes a treballar d’aquesta manera i a abraçar els sentiments que tens, i t’oblides de la resta: això pot acabar afectant la teva esfera personal perquè no pot ser tot ràbia constantment. Si a la meva parella li passa alguna cosa dolenta a la feina, per exemple, m’entra una ràbia boja que haig de mesurar perquè m’estic habituant a fer d’aquesta emoció, la meva zona de confort. La meva vida ha de ser més polièdrica perquè, sinó, em torno un puto psicòpata. Ah, i això també és important: l’honestedat també l’he assolit fent comèdia en català. No fer “la comedieta”, sinó expressar-me jo, enfadant-me amb les coses que no m’agraden. Com faig a casa, vaja. Soc més honest des que faig comèdia en la meva llengua.

La majoria de nosaltres reprimim sentiments, en major o menor mesura…

Ara estic passant per un moment bastant complicat d’identitat i de relació amb la meva família i amb el meu entorn, perquè la pandèmia ha fet una miqueta de pupa. I el que em passa és que no sé estar trist. M’han dit que faig desplaçament emocional. Un dia estava amb la família a la platja i vaig veure un xaval de deu anys, que em va recordar a mi perquè semblava ingenu. Em va envair una profunda sensació de tristor, perquè em preocupava per ell, fins que de cop i volta el meu cap no se sentia còmode en aquell escenari i em va suggerir coses externes perquè m’enfadés i volgués marxar d’allà. Quan estic en perill, el meu cap m’ordena que m’enfadi. El meu coco juga a anar cap a casa. Això no és bo i s’ha d’anar amb molta alerta.

Ah, el coco.

El coco és una merda.

Ens boicotegem a nosaltres mateixos.

L’autopercepció de l’ésser, és a dir el ser conscients de la pròpia existència, és una de les putades més grans de la història. Pensa en un mico: un mico fa el mateix que nosaltres, té unes motivacions-base similars, però no té consciència de la pròpia existència. Quin chill, eh. Jo si pogués fer una extraescolar, dos cops a la setmana, que consistís a eliminar la meva pròpia percepció existencial, pagava molts diners. Ara hem desbarrat.

M’encanta que desbarrem. Però tornem al tema: dius que per a tu ha estat honest fer comèdia en català.

Sí. T’ho explico: jo vaig començar a anar a opens de forma habitual a partir del 2013, acabat de sortir de la universitat, amb vint-i-tres anys. I actuava en castellà perquè tothom ho feia així, i aleshores no s’entenia cap altra escena que no fos en castellà. Comedy Central, que era d’on bevíem molts per evitar el format aleshores més comercial (que era El Club de la Comedia) era en castellà. Em vaig acabar cremant de l’ecosistema que hi havia en aquell moment perquè els temes i els perfils de gent que en formaven part no m’interessaven. I a més, a mi no em molava gens aquest ambient nocturn, on et conviden a begudes i a no sé què més. Has d’estar mentalment centrat perquè això no t’absorbeixi.

El cas és que, quan em vaig apartar d’aquest panorama, vaig estar cinc anys parat. I quan hi vaig tornar, jo tenia una feina més o menys estable i per tant podia treballar des d’una certa tranquil·litat i paciència. I llavors l’escena ja comptava amb veus en català. El Soterrani ja existia i em va meravellar d’entrada. Va ser quan vaig pensar que si aquella penya ho estava fent en català jo també podia ser honest i utilitzar la meva llengua, amb la qual m’expresso molt millor i des de la qual sé anar a llocs més profunds. Va ser un procés natural. I fer comèdia en català és la millor decisió professional que he triat mai.

Jo sempre havia pensat, de forma naïf, que la comèdia és d’esquerres, en el sentit que ens fa millors persones a través de la ironia, la caricatura i l’efecte mirall.

El gran error que cometem avui és el de pensar que la comèdia té una finalitat política. No la té. Les persones sí que poden tenir una intenció política, i d’esquerres puc ser jo. Però la comèdia és una disciplina i l’humor és una energia que, per sort, no té ideologia. Hi ha gent que fins i tot que et diria que la ironia, per se, alimenta i afavoreix el feixisme. Encara que diguin tant del Right Can’t Meme: una puta merda. Els millors mems absurds i constructes irònics surten de l’alt-right, perquè precisament, com formen part d’aquesta esfera de privilegi, s’han apropiat de l’humor genuïnament qualitatiu. Jo penso que d’esquerres som les persones, no la comèdia. Està molt bé que a través de la comèdia es pugui fer opinió, parlar de certs temes necessaris, o molestar l’statu quo. Però també es pot fer el contrari i la comèdia pot ser tòxica. És com si diguessis que la música és d’esquerres o de dretes. La finalitat de la comèdia és fer gràcia. I punt.

El gran error que cometem avui és el de pensar que la comèdia té una finalitat política

Quan fas comèdia (quan l’escrius o la representes) ets conscient que sempre estaràs ofenent algú?

Depèn. A vegades en soc conscient, i de fet sovint ho faig voluntàriament. M’agrada la idea de molestar, però hi ha ocasions en què no busques això. Penso que si tens unes dinàmiques d’autoanàlisi del teu material més o menys sanes i constants, doncs potser un dia et pots permetre passar-te de la línia. No crec en aquells que diuen que per fer gràcia no cal ofendre. Per fer gràcia cal el que a mi em surti dels ous. Per fer comèdia cal qualsevol cosa, el que sigui necessari: perquè per a mi fer gràcia i que la gent rigui és de les coses més importants que hi ha al món. I quan m’equivoco, recullo cable i aprenc, i pregunto. Fem molt poc això de preguntar o educar-nos i formar-nos. Ens trobem en una societat fluctuant, on les preocupacions i les sensibilitats es mouen molt de pressa i cal estar pendent. I si la cagues, passa del linxament i vés a preguntar a tots aquells que, per a tu, siguin referents d’autoritat moral o intel·lectual i esbrina per què t’has equivocat, i on, i com.

Tu ho fas molt, això de preguntar?

Ara recordo que vaig anar a buscar l’Ana Polo i l’Oye Sherman perquè jo tenia un bloc sobre una qüestió de gènere i, més concretament, de persones trans. Vaig tenir un dilema intern que em va portar a la desconfiança, encara que sabés que havia cuidat les paraules i anava en la bona direcció. Però tot i així, els hi vaig preguntar primer a elles, i em van fer una reflexió molt bona. Em van dir que des de la meva posició, tocar aquest tema d’aquesta manera, encara que la intenció fos la millor, potser no era el més indicat. I és totalment cert: si jo ocupo un espai des del meu privilegi, sigui això o no legítim, el que és segur és que li estic traient l’espai a una persona d’aquest col·lectiu que diu coses similars a mi però des del punt de vista que toca. No vaig fer aquell bloc i em vaig sentir de puta mare. El Godai sempre m’insisteix amb la necessitat d’autorevisar-se i autoanalitzar-se. I després, fes el que creguis. Es tracta de bascular el damage que un tema pugui causar a una audiència.

Aquí caiem en el parany del debat sobre la llibertat d’expressió.

Clar, és que també hi ha penya que fa acudits que són barbaritats, i que no fan puta gràcia, però diuen que persegueixen la llibertat d’expressió i s’hi acullen. A mi la seva llibertat d’expressió em sua la polla, en aquests casos. La comèdia és molt important, però no ho és tot. No és tant ni més important que la salut i el respecte de la gent. Has de saber calcular si l’acudit és suficientment bo com per córrer el risc. No crec en la provocació gratuïta, el provocar per provocar. Jo crec en molestar, no en provocar.

No és el mateix?

Molestes a qui és superior que tu de la manera que sigui. El nen impertinent molesta al seu pare quan pregunta al cotxe insistentment si falta molt per arribar. La provocació, en canvi, persegueix una petita destrucció d’entrada. La provocació en si mateixa s’ha de dosificar, i el seu ús s’ha de calcular bé.

Cal més revisió en la comèdia catalana?

Cal més revisió en general, en un sentit social. Mai és suficient. No crec que ara mateix el tipus de comèdia que s’està fent a Catalunya sigui una comèdia que tingui moltes carències. Tothom s’ho mira molt bé i s’ha treballat molt, sobretot des de Twitter i les xarxes, per posar topes i compartir una dinàmica sana i d’autorevisió.

Jo crec en molestar, no en provocar

Encara penses que va ser un error fer aquell vídeo del bullying al Matina Codina?

T’ho explico molt fàcilment: després d’un any d’una inèrcia inaturable de crear contingut i amb un altaveu diari per dir les meves coses, vaig cometre l’equivocació de creure que jo, en un moment determinat, podia sortir de la meva funció, que és fer riure, i dir la meva opinió plana sobre un tema sense estar format per fer-ho. Jo creia en el contingut d’aquella secció, però em vaig equivocar a l’hora d’expressar-ho. En qualsevol cas, no em vull excusar: no ho hauria d’haver dit jo, sinó una persona molt més entesa. Un noi em va fer un fil molt respectuós explicant per què m’havia equivocat, i li vaig contestar que tenia tota la raó del món. Vaig errar en haver-ho fet perquè jo no soc ningú per pretendre aportar alguna cosa més enllà de la meva experiència pròpia, bàsicament perquè no tinc les eines per resoldre aquesta mena d’abusos.

També hi va haver gent que va abocar tot el seu estrès posttraumàtic contra el meu missatge, però ho entenc perquè cadascú processa les coses com pot. L’error va ser, insisteixo, creure que jo era algú per poder dir la meva sense pensar en conseqüències i sensibilitats. Després de veure les reaccions em vaig preguntar què estava buscant, amb aquest vídeo. Què volia: aportar? O rebre alguna mena de compensació? Perquè la vanitat és molt cabrona. La cosa clau és que no hauria passat res per no fer-lo, i de fet això va ser una proposta d’una tercera persona i en el seu moment em va semblar bona idea. El que hauríem d’haver fet és parlar amb el Codina, convidar una persona relacionada amb el tema, ja sigui un educador social o mediador en conflictes d’assetjament escolar, i entrevistar-lo. Per tant, ara, si pogués tornar enrere, preferiria no haver-ho fet mai. Molt sovint carreguem sobre els còmics el Sant Benet i ens permeteu generar opinió. I nosaltres ens ho creiem! Hi ha molta més gent molt més autoritzada que nosaltres per parlar de segons quines qüestions.

Hi ha molts humoristes que també exerceixen aquest rol d’opinadors morals. Per això potser us prenem seriosament.

Això té a veure, crec, amb la nostra manca de referents. Estem esperant constantment un messies. Necessitem algú que ens digui exactament el que nosaltres volíem sentir, i quan això no ho fa un polític ni un activista ho exigim a un còmic, o qualsevol que tingui un altaveu comunicatiu. És culpa de tothom: del còmic que es creu amb la potestat de ser moralista sobre certs temes i dels mitjans que no filtren això perquè el còmic és famós i sembla que pugui dir el que vulgui. I també és culpa de la gent, perquè carreguem a penya responsabilitats que no tenen. La meva responsabilitat és fer riure i punt. I si jo agafo i toco temes que per mi són candents o polèmics, i els faig servir per fer riure, i la meva opinió es pot colar per aquí, endavant. Però que de cop i volta passi de ser un còmic a un opinador perquè a determinada gent li agrada el que li dic, és un error col·lectiu. El dia que estudiï cinc carreres i faci activisme i sigui un Mazinguer Z de l’autoritat moral, aleshores potser sí que podré viure d’opinar. Però la gent el que ha de fer amb mi és riure. Jerry Seinfeld, que no em cau especialment bé, diu en el documental dedicat a George Carlin que no ha conegut mai ningú que hagi canviat d’opinió sobre una cosa després d’haver escoltat un còmic. El que sí que ha passat és que sí que ha canviat la seva opinió sobre un còmic després d’haver-lo escoltat.

Abans has citat algun referent. Ha canviat molt la comèdia catalana o espanyola en els últims anys? S’ha sofisticat, moralment parlant?

És que jo quan vaig començar a interessar-me per aquest món consumia noms com George Carlin o Dave Chappelle, però perquè m’ho deien quatre borratxos de bar que eren entesos en humor. Mirava molta comèdia estatunidenca, que sí que té una essència molt social, i parla de preocupacions més cabrones i polèmiques. He detectat un canvi a Espanya, sí, i a Catalunya no perquè abans no n’hi havia, de comèdia en català.

Tens línies vermelles a l’hora de treballar en el teu material?

L’única línia vermella que jo em poso… [pensa]. Mentida, me’n poso més, tampoc t’enganyaré. Hi ha una que és la regla d’or, que és que faci gràcia. Perquè si tu vols parlar d’un tema i no fa gràcia no estàs fent comèdia. A partir d’aquí, potser no em poso línies vermelles però sí que hi ha aquesta autorevisió constant. No és que jo no pugui fer comèdia sobre certs temes, però segons amb quin tema, tinc el compromís i el deure de treballar-ho bé, de documentar-me, de parlar amb persones afectades. Perquè ho vull fer des d’un punt de vista vàlid i legítim. Això és molt difícil perquè gaudeixo d’una posició d’absolut privilegi, gràcies a tots els condicionants que jo vaig tenir en néixer. Però no, no tinc línies vermelles perquè parlar de línies vermelles seria parlar de censura, i s’ha comprat molt aquest relat de no poder fer humor sobre segons quins temes. És una equivocació i no crec que l’humor tingui límits. Es pot fer comèdia sobre tots els temes, però s’ha de tenir molt clara la veu que s’utilitza, i sobretot amb quina finalitat. Es pot formular un acudit homòfob per anar en contra de l’homofòbia, però en aquest cas és el teu deure que t’ho miris molt bé. No importa el tema sinó la forma en què l’abordes.

I si l’acudit és bo?

Val. Una persona que, des del seu privilegi d’home cis blanc, fa un acudit sobre trans que sigui perfecte té molt de mèrit, i un valor increïble. Però és molt difícil fer això bé i aconseguir que el teu privilegi no s’hi escoli d’alguna manera. El privilegi no són medalletes que un es va penjant, sinó que actua de manera que, encara que jo vulgui fer veure que soc molt conscient, de cop i volta et fa tenir pensaments intrusius masclistes, o racistes o homòfobs. Per això s’ha de vigilar. Ens pensem que ho tenim tot molt assimilat i de cop el vomites sobre un paper i penses “merda”.

El privilegi t’ha bloquejat?

És clar. Molt sovint se t’acudeixen acudits sobre col·lectius que estan per sota teu en l’escala de privilegi, i llavors et convences a tu mateix que no val la pena. Jo sé que soc suficientment capaç de fer gràcia amb altres fórmules que no causin dolor.

Li deia al Magí que a mi em passa que perquè un humorista em faci gràcia, primer m’ha de caure bé.

Sempre es diu que has de forçar-te a caure simpàtic al públic perquè et comprin les bromes. Hi ha gent que no ho fa i fot gràcia igualment. A més això que em dius et porta a pensar una problemàtica: tu vas a un lloc a escoltar el que tu vols sentir? Sovint the worst person you know ha dit alguna cosa amb la qual tu estàs d’acord. Tornem-hi: la comèdia està per fer gràcia, no per fer amics.

Jo a vegades gaudeixo rient amb gent que considero gilipolles. I m’ha passat amb Chappelle, Gervais o Bill Burr, que s’estan convertint en senyors terfos i estan derrapant. De cop i volta en mig de tota aquella decepció i repulsió fan un acudit que genuïnament em fa gràcia. I jo no puc negar que me n’ha fet. Puc dir “quin subnormal”, però m’haurà fet riure. Que també té mèrit, sortir a actuar quan tu saps que caus malament a molta gent i sabent que part del públic marxarà rient. És molt còmode ser simpàtic.

Però tu no pretens, d’entrada, caure bé. Jo diria que fins i tot fas el contrari, que és violentar i impactar.

Jo busco fer gràcia i explicar les meves merdes. Evidentment que busco caure simpàtic per aquella mena d’institut en el qual s’ha convertit la nostra societat on tots volem ser populars. També et diré que jo sempre tinc una mena de síndrome d’Estocolm estranya amb els fills de puta. Els detesto però alhora necessito la seva aprovació. Tinc una relació tòxica amb el poder. Per exemple: José María Aznar em flipa. Com pot existir una persona tan dolenta i filla de puta i alhora amb tant de magnetisme? Això m’ha passat també amb caps de feina i companys, sobretot quan vaig treballar a la construcció.

Val ara que parlem de construcció, i sense que soni classista…

Espera, abans que continuïs. És molt difícil parlar d’aquest tema des dels nostres punts de privilegi sense que soni classista, perquè ho som.

Tinc una mena de síndrome d’Estocolm estranya amb els fills de puta. Els detesto però alhora necessito la seva aprovació.

Doncs que quedi constància que som conscients del classisme. Però juguem. La meva pregunta és molt senzilla: hi ha la mateixa comèdia en un context com l’obra que l’humor que es fa, per exemple, sobre els escenaris?

T’entenc però t’ho rebatré perquè penso que els gustos en comèdia tenen a veure amb les persones, no amb classes socials o col·lectius. Qui et digui que la gent de classe treballadora té un gust per la comèdia més senzill i costumista està proferint un argument classista. Hi ha treballadors que tenen més cinisme i pensament crític que algú que ha estudiat a la Súnion o que hagi anat a l’Autònoma. Partir d’aquesta base em sembla un error.

Jo em referia més a l’estereotip classista del grup de paletes fent el bocata i fent acudits masclistes, racistes i homòfobs.

Val, anem per aquí. Però en comptes de paletes, jo et parlaré ara d’un grup de tios de classe mitjana que han estudiat a no sé on, fent la birra abans d’entrar a la Sala Beckett, i rient amb conyes masclistes, per molt que ho intentin camuflar amb falsos postulats. Cauran en el mateix. I en aquest sentit no va de classe, va de que són pavos privilegiats. Pensar que l’humor dels paletes serà més bàsic, si és que existeix l’humor bàsic, és reduccionista i classista. Jo he tingut les mateixes converses i he escoltat les mateixes putes barbaritats abans de muntar un ascensor que amb gent a la cua per entrar al teatre.

Creus que hi ha contextos o espais on no hi ha comèdia?

Tothom troba espais per riure, ja sigui en un tanatori o a l’exèrcit. La comèdia no es pot tapar perquè forma part intrínsecament del nostre ésser. Fa poc a l’Afganistan van prohibir la celebració amb cants i balls. La gent ho continuarà fent a casa. Amb l’humor, que posa en entredit qüestions que considerem il·lògiques de l’existència, passa el mateix. No es pot prohibir.

El món és un lloc divertit?

No ho crec. Les persones ho podem ser, però el món és un lloc molt fosc. I justament busquem ser divertits per treure ferro a la gravetat del món, que és inhòspit, criminal, caníbal. La comèdia surt per recordar-nos que tampoc sortirem vius d’això, i per tant, que tampoc ens ho hem de prendre tan seriosament. Em sembla una merda concebre l’existència sense poder fotre-se’n.

Tu ets fill, també, d’una etapa daurada de la política catalana. El teu humor està molt polititzat?

Catalunya és un lloc que castiga les persones que no estan polititzades. Bàsicament perquè hem estat molts anys on absolutament tot era política, tota l’estona. Jo crec que es penalitzava la no politització d’algú. Detesto la dinàmica del botiflerisme que decideix si aquest o aquell són uns venuts. Un venut respecte de qui? Tot aquest puritanisme de les arrels catalanes i la lluita i no sé què… Un dia ens fotran una bomba atòmica i a la merda. El dia després serem independents. Tant de bo ser independents en el pitjor moment de la història de Catalunya, durant una catàstrofe. Quan caiguin meteorits del cel, aleshores Espanya sí ens deixarà ser independents.

Jo soc una persona polititzada, però no especialment. No més que algú altre. Faig servir la política a la meva feina perquè sé que encaixarà en certs entorns i perquè és el nostre tema del dia, constantment. A més, ens trobem en el pitjor moment polític de la història de Catalunya en moltes dècades, i ara és un camp increïble per a la comèdia. Quan érem els reis del mambo era molt fàcil fer humor, i en el fons el que fèiem era alentir un discurs polític apuntant a una direcció determinada. Soc indepe perquè crec en l’autodeterminació dels pobles, no perquè consideri Catalunya superior a qualsevol altra nació. I si toca no ser indepe no seré indepe, ara ja he acabat desencantat.

Hi ha còmics dins l’escena catalana que tenen un color polític claríssim. Això us comporta dilemes o discussions?

No. La política té molta importància però quan estàs fent comèdia s’ha de saber situar i diferenciar. Evidentment no em posaré a fer comèdia amb algú de Vox, i crec que no s’hauria de fer res amb aquesta gent. També t’haig de dir que ara els que hem tret el cap en aquesta “escena catalana” som més o menys d’una corda determinada. Això porta a pensar que també hem interessat  a una sèrie de poders fàctics que han decidit intel·ligentment donar-nos veu a nosaltres i no uns altres. Tot té un color: la tele, les institucions i la ràdio. I alhora, el color tampoc és tan important. Jo estic a can Godó, treballant per un tio que és més monàrquic que el rei, i em deixen dir més o menys el que vull. I això és així perquè a aquesta gent el que li importa és guanyar bitllets i que l’espectador consumeixi els seus mitjans. Ells sí que despersonalitzen la política a l’hora de fer pasta. A Catalunya més o menys tothom fa servir la política per créixer professionalment, i els ideals tenen menys significança del que ens pensem. Tot això té rellevància perquè ens recorda que el més important és el sistema, no la política.

La Corpo, Can Godó, El Soterrani… Hi haurà qui dirà que estàs ben col·locat.

I jo li diré que sí, des de fa un any i mig. Res més a afegir. La idea professional que jo tenia m’ha sortit bé, estic molt agraït i em sento molt afortunat i no penso justificar-ho. I jo pregunto: hi ha algun problema, amb que m’hagi sortit bé? He matat a la teva mare? Et dec diners? Què passa? D’aquí quatre dies li anirà bé a una altra persona. Quan jo tingui suficient capacitat i teixit i diners per fundar la primera ràdio-tele comunista-anarquista-punki-catalana-underground que s’ajusti exactament al que tu vulguis, no et preocupis que ho faré. Mentrestant, pagueta. Perquè a mi m’agrada tenir tres àpats al dia, els pisos estan molt cars i tinc intenció de formar una família. Tothom es busca la vida com pot, i a mi, de moment, m’ha sortit bé.

Catalunya és un lloc que castiga les persones que no estan polititzades

Ets sents lliure a l’hora de fer comèdia?

Bastant, jo crec que faig comèdia amb llibertat encara que penso que la llibertat en general és sempre limitada, en tots els àmbits, fins i tot en termes filosòfics. Per exemple, a TV3 dic el que vull d’una forma relativa, perquè acabo tirant endavant la tercera versió d’un guió que s’ha polit, ha passat per direcció de programa, per la direcció de la tele, i finalment s’ha provat en un assaig. Es crea una falsa sensació de llibertat. A la ràdio sí que soc una mica més lliure, però a la televisió és més complicat, i funciona així. També entenc que no vulguin dir segons quines coses, per por. En qualsevol cas, és el seu txiringuito i el mouen com volen, et pugui semblar millor o pitjor.

Aquesta falsa sensació de llibertat acaba xocant amb el cinisme: si jo dic una cosa sota una pretensió de molestar, però m’ho estan deixant fer, és senyal que no està molestant tant com voldríem. Un cop ficat en la indústria, t’adones del cinisme del personatge que va d’irreverent. Tot el que fem als mitjans és perquè ens ho han permès, perquè ens han donat permís. Això és com els xavals d’Arran, que van a una concentració i marxen cap a casa a les vuit perquè així estava consensuat amb la policia. La llibertat real comença quan carrega la BRIMO. Mentre t’ho deixin fer, estàs fent servir una opció dins dels marges del sistema.

T’agradaria fer una comèdia des de la perifèria i els marges contraculturals?

Em sembla de puta mare, admirable i lloable que algú decideixi quedar-se als marges i fer comèdia en favor de la seva llibertat, però també crec que s’està autocondemnant a estar fora i a limitar el seu públic a un grup reduït. La persona que entra en les politges del mecanisme, arribarà a més gent, sacrificant una mica de la seva coherència i establint una mena d’equilibri moral. Fantasiejo amb fer comèdia 100% lliure? No, perquè a vegades amb el Godai agafem i marxem a un altre lloc i diem el que volem. Quan treballes per mitjans, has de saber amb quines normes jugues. Torno a dir-ho: no soc profeta de res, estic a la tele i a la ràdio perquè és una puta feina. Tota opció vital entra en el joc de la supervivència i les balances, i fem un equilibri constant per mantenir l’honestedat i la dignitat. Dit això, tots i cadascun de nosaltres renunciem cada dia a la nostra identitat per alimentar una cosa que es diu mercat laboral. Em sembla molt legítim que una persona vulgui anar pel carrer amb un cartró amb un missatge apocalíptic, però tindràs un impacte limitat i jo de moment no busco això. Què és millor, una cosa o l’altre? Potser d’aquí a quatre dies se’m gira i em faig profeta de cartró, ja ho veurem [riu].

Rius molt?

No, gens. De fet a mi les coses tendeixen a no fer-me cap gràcia. Soc una persona rabiosa, desencantada, amarga i trista. Faig servir el cinisme com a cavall de batalla, i m’agradaria que ho fos menys. Quan sigui vell seré un imbècil integral. La Lorena, la meva parella, diu que de gran seré insuportable. Ja ho soc ara: estic tot el dia remugant. Tinc molta ràbia dins, i no sé per què. Cadascú és com és i ho he acceptat però a vegades cansa. M’he apuntat a mugendo i em va molt bé pel cap, perquè no penso en res i et descarregues físicament. Marxes a casa relaxadíssim, i he après a relativitzar molt perquè t’apallissen. Jo ara hi vaig de matins i quan et piquen molt fort només de començar el dia, penses que ja t’han partit la cara i res del que pugui venir després t’afectarà tant com un bon cop de puny. És una cura d’humilitat.