Les màscares de Lali Symon

«Preparada per a fer tremolar tots els poderosos del món, fins i tot en Tutankamon, amb tots vostès, Lali Symon!», així ha presentat el director artístic del Teatre Romea, en Josep Maria Pou, a l’actriu Emma Vilarasau, que durant tot el mes de juliol encarnarà a aquesta humorista fictícia que protagonitza la nova obra escrita i dirigida per en Sergi Belbel. Lali Symon és una coproducció del grup Focus i el Grec Festival de Barcelona i, alhora, un dels projectes més personals d’Emma Vilarasau, que sortirà a escena acompanyada de la jove Júlia Bonjoch i de la flamant guanyadora del Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, la veterana Mont Plans.

Aquesta comèdia és el primer text que Sergi Belbel escriu i dirigeix, ben bé, des de l’estrena de A la Toscana, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2007. Ell mateix admet «que la meva producció com a dramaturg, els darrers anys, havia baixat molt», malgrat que l’any passat ja va presentar el monòleg Hamlet.01, protagonitzat per l’Enric Cambray. I és que aquesta última dècada, exceptuant alguna ocasió esparsa –Les Roses de la Vida (Sala Barts, 2017) i Si no t’hagués conegut (Centro Dramático Nacional, 2018)–, l’autor s’ha prodigat sobretot com a director escènic. Tanmateix, Belbel assegura que «la pandèmia i el confinament em van ajudar a reconnectar amb el meu vessant d’autor» i, ara, no pot parar de generar textos nous.

A l’estrena de Lali Symon i Hamlet.01, se li afegeix la novel·la Morir-ne disset (Proa, 2022) –Premi Sant Jordi 2021– i l’obra encara inèdita en escena Ella i màquina, editada per Bromera i guardonada amb dos importants premis valencians: l’Eduard Escalante de teatre en valencià i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians lliurat, tot just, a principis d’aquest mes de juny. Tots quatre títols són fills de l’aturada pandèmica, i Belbel assegura que està treballant en una segona novel·la i que encara guarda alguna altra obra inèdita al calaix que algun dia podria veure la llum.

Sigui com sigui, l’actriu Emma Vilarasau pot considerar-se coautora de Lali Symon perquè l’obra neix d’una vivència personal seva que, a finals del 2020, va tenir la necessitat de compartir amb Belbel, bon amic i còmplice seu de fa temps. Belbel assegura que Vilarasau «és la gènesi de l’obra perquè, encara que no n’ha escrit cap paraula, ella és qui l’ha provocat».

Estructurada en cinc monòlegs dirigits a públic, que s’intercalen amb les escenes privades de la vida íntima de Symon, l’obra explica les dificultats d’una estrella mediàtica per mostrar-se rutilant en societat mentre el seu món familiar trontolla. Amb una mare malalta, interpretada per la veterana Mont Plans, i una filla amb qui  no acaben d’entendre’s, encarnada per Júlia Bonjoch, Vilarasau ens mostra les dues cares d’aquesta humorista fictícia de trajectòria fulgurant.

I és que Lali Symon és una gran triomfadora, l’humorista amb els comentaris més mordaços i àgils de la ciutat. Una monologuista de renom que omple cada dia els seus xous amb centenars d’espectadors, però que afronta una situació familiar delicada desconeguda per a tothom. En paraules de Vilarasau, l’obra parla «de totes les dones que ens trobem cuidant els nostres pares i que hem de combinar aquestes cures amb feines i horaris absorbents; parla d’aquelles generacions de dones que ho van donar tot per cuidar els seus pares i fills i que, quan es fan grans, veuen que no hi ha ningú que les cuidi com elles ho havien fet amb els seus pares».

Belbel assegura que, malgrat inspirar-se en algunes populars comediantes locals com Eva Hache o Ana Morgade, les principals fonts d’inspiració per a crear el personatge de Lali Symon han estat les estrelles de l’stand up estatunidenc, com Joan Rivers, o la popular actriu i guionista britànica Phoebe Waller-Bridge, creadora i protagonista de la celebrada sèrie Fleabag i coprotagonista del darrer film de la saga d’Indiana Jones. Tanmateix, l’equip admet haver rebut l’assessorament del popular humorista Berto Romero, de qui Vilarasau destaca «la seva naturalitat en escena».

«El model que volíem no l’hem trobat aquí», explica Belbel, «perquè buscàvem algú de l’edat de l’Emma i amb una trajectòria llarga i consolidada». És per aquest motiu que el dramaturg i director s’ha amarat dels models anglosaxons, però, tanmateix, no ha volgut rebel·lar la principal musa del personatge que interpreta Vilarasau. Assegura que té molta relació amb el títol de l’obra i que surt citada en alguna escena.

No obstant això, l’autor agraeix haver pogut escriure el text tenint molt clar quines actrius l’havien d’interpretar: «escriure per a una realitat concreta –la d’una actriu i un escenari– és molt millor que escriure per a una entelèquia abstracta», afirma Belbel, «fet i fet, durant bona part de la història del teatre, els autors escrivien expressament per a uns actors determinats, i això, es nota en el resultat final».

Emma Vilarasau es mostra pletòrica davant d’aquesta estrena, «tot i haver treballat molt a la meva vida, tenia la sensació d’haver engegat pocs projectes per iniciativa pròpia i, ara, tenia ganes d’explicar alguna cosa». «Vaig estar amb la meva mare molts anys quan ella es va fer gran i va ser una relació molt íntima, però també una experiència dura», explica l’actriu, «és una vivència que no només em va passar a mi, sinó que és comuna en diverses generacions de dones cuidadores i de les quals gairebé no se’n parla». Com afirma Belbel a l’obra «parlem de la mort i de la generació de dones que no han pogut ser el que volien ser i que han tingut fills i filles que sí que han pogut ser-ho, i tot, des de la comèdia».

El personatge de la Mont Plans, que ja havia treballat amb Belbel al musical de culte El temps de Planck (estrenat al mateix Teatre Romea l’any 2000), no és un calc de la mare de Vilarasau, sinó «una dona potent, xerraire i que es queixa constantment de la merda que li ha tocat viure». Segons Plans «dins d’una persona gran n’hi ha una de jove que no entén ben bé què li ha passat». Per la seva banda, Bonjoch, a qui fa poc Belbel va dirigir en un altre musical, Pares normals, interpreta un personatge més petit, però que «detona petits conflictes de l’obra».

De mica en mica, realitat i ficció es van barrejant a l’espai únic dissenyat conjuntament per Max Glaenzel –escenògraf de capçalera de Belbel– i Josep Iglèsias, i el vestuari brillant confeccionat per Nídia Tusal i la caracterització de Lali Symon, obra d’Helena Fenoy, donaran pas al rostre real de l’actriu que la interpreta i a l’escala de grisos que sovint marca la nostra quotidianitat. I és que no hi ha cap ironia ni comentari mordaç que pugui defugir el pas implacable del temps.