Un musical poc normal

L’any 2005 un grup de quatre joves que vivien en un pis de l’Eixample de Barcelona es van presentar al concurs Sona9 amb la maqueta d’un disc que duia per nom Catalonautes. Aquell treball els va dur a la final del certamen i van guanyar el premi al millor grup per votació popular. Després de l’èxit els van entrevistar i els van preguntar… “I ara què serà el següent, on voleu arribar?” La seva resposta va ser ben sorprenent: “El nostre somni seria fer un musical”. Apuntaven alt, però és que en el fons tots ells venien del món del teatre i la interpretació. La resta ja és història. Una llarga carrera d’èxit els va catapultar a la fama. Aquells quatre joves, ara tres, eren i són Els Amics de les Arts.

Ells sempre havien tingut al cap el tema del musical, però un dia va sonar la flauta. En Jordi Sellas de Minoria Absoluta va entrar, ara fa quatre anys, al seu camerino i els va dir: “Nois, hem de fer un musical”. No s’ho van pensar dues vegades i es van posar a treballar. Tenien clar que volien fer quelcom artesanal, amb molta cura i que no tindrien pressa per veure’n el resultat final. Volien comptar amb els millors per dur a terme aquell gran projecte. De seguida es van posar a pensar la idea del musical i a compondre els temes que el nodririen, però calia que algú els donés un cop de mà en la creació del llibret de l’espectacle i l’escollit va ser el dramaturg d’èxit incontestable, Marc Artigau. Ell va ser l’encarregat de donar forma a tot aquell conjunt d’idees que bullien pel cap d’en Ferran, en Dani i en Joan Enric.

Els càstings van començar amb molta antelació, si tenim en compte com es preparen els espectacles al nostre país. Però calia escollir els millors. I sí, van trobar els nou integrants del repartiment i els van demanar que es guardessin les dates. Tothom va dir que sí a la primera, el projecte era engrescador. Però calia que algú recosís aquell llibret i aquelles cançons i ho convertís en un espectacle, i aquí és on va entrar en joc en Sergi Belbel. Ell seria l’encarregat de dirigir tota aquella colla cap a bon port. Hi havia molts aspectes que calia llimar. La durada de les cançons (els actors i actrius havien de tenir temps de canviar-se de roba entre escenes i potser algunes peces eren massa curtes), la interpretació del text, les entrades i sortides, l’emoció que s’hi posava… Però en tot musical, a part de cantar, també s’hi balla. De la part musical se’n podien fer càrrec Els Amics, però per al ball els calia un cop de mà i l’actriu i ballarina Marta Tomasa va ser l’encarregada del disseny de les coreografies. Amb tant de talent treballant a l’una, la cosa era molt prometedora.

I finalment va arribar el dia! Els Amics de les Arts estaven a punt per presentar en societat el seu primer musical Pares normals. I de què va? Doncs la història ens parla de l’Aran (Enric Cambray) que torna a casa després d’un temps vivint a l’estranger per anunciar als seus pares (Albert Pérez i Annabel Totusaus) que es casa, però la cosa no va exactament com ell espera. Un incident sacsejarà el seu món de dalt a baix i l’obligarà a replantejar la seva vida; la relació amb els seus pares, les seves relacions… En aquest viatge l’acompanyaran la Júlia Bonjoch, la Lucía Torres, en Bernat Cot, l’Anna Herebia i en Víctor Gómez, tots ells bregats en el món del teatre musical i donant vida a múltiples personatges. Cal dir que la bona feina de caracterització que han fet l’Helena Fenoy i la Marta Ferrer aconsegueix generar la falsa sensació que hi ha molts més actors i actrius dels que realment són.

Estem davant d’un musical familiar on tothom es pot sentir interpel·lat. Pares normals ens parla de la vida i de la mort, del fet de ser pare o mare i del fet de ser fill o filla. També ens parla de l’amor, del fracàs i de les motxilles que tots i totes arrosseguem. Agradarà fins i tot a aquelles persones a quin no agraden els musicals, perquè la mà de l’Artigau mai no deixa indiferent. El contingut és potent i t’ofereix moltes lectures a diversos nivells i, sobretot, defuig la dolçor dels musicals romàntics. Tot i ser una comèdia té moments per al riure, però també per a l’emoció i el plor.

El polifacètic Enric Cambray s’encarrega de fer de mestre de cerimònies, no abandona l’escenari en tot l’espectacle i demostra una vegada més la seva gran capacitat interpretativa, oferint un seguit de registres vocals als que no ens té acostumats. Cal destacar el paper de pares que fan l’Annabel Totusaus i l’Albert Pérez. Tots dos estan immensos, donen ritme a l’obra, aporten una vis còmica fantàstica i són l’autèntic motor de l’espectacle. I després venen els secundaris, tot i que en realitat cap d’ells ho és perquè els seus papers són molt destacats. Encapçalen la llista la Júlia Bonjoch i la Lucía Torres, les dues parelles de Cambray a l’obra. Ambdues són habituals en el panorama de musicals i exhibeixen veu, ball i talent a parts iguals. Fins i tot en algunes escenes continuen cantant mentre es canvien de roba entre cametes. En Bernat Cot, l’Anna Herebia i en Víctor Gómez treballen amb excel·lència, ara bé, fins que no passa una bona estona d’espectacle no els reconeixes, gràcies a la gran feina de caracterització. Ells tres van a un ritme trepidant, des de l’escena inicial a la Moixiganga i durant tota l’obra, interpretaran a una pila de personatges, tots ells histriònics i eixelebrats que ens faran riure, emocionar-nos i sobretot tenir unes ganes boges de ballar.

L’espectacle és un in crescendo, comença fluix, però a mesura que avança la trama, la cosa cada vegada es posa més interessant. I us puc ben assegurar que la cirereta final del pastís és una autèntica delícia! Amb un número musical que us deixarà absolutament al·lucinats i clavats a la cadira. Les dotze peces de nova creació que han compost Els Amics de les Arts toquen diferents estils musicals tot i que, si coneixeu el grup, fàcilment detectareu la seva empremta en totes elles. El que sí que us puc assegurar és que sortireu del teatre amb ganes de cantar, perquè les cançons són, sobretot, enganxoses. A tot plegat hi ajuda el grup de músics que toquen tots els temes en directe i que dirigeix el mestre i pianista Joan Martorell, a qui ja hem pogut veure en alguna ocasió amb els Amics de les Arts. L’acompanyen a la guitarra, el baix i la bateria en Vicens Martín, l’Anna Fusté i la Laia Fortià.

Així doncs, disset anys després d’aquella entrevista del Sona9, finalment Els Amics de les Arts han estrenat el seu primer musical. I dic el seu primer musical, perquè ja estan pensant com serà el següent.  Sigui com sigui, és un gust veure un musical fet aquí, en català i amb tant d’èxit com és i serà aquest Pares normals.