Sergi Belbel, el xarnego nostrat

El dia que algú estudiï els efectes de la Covid19 en la literatura catalana, podrà observar que el virus ha convertit més d’un dramaturg en novel·lista. És el cas de Marta Buchaca, que ara publica la seva primera novel·la amb Navona, o de Sergi Belbel, que ha guanyat el premi Sant Jordi amb Morir-ne disset (Proa).

Belbel ha escrit una novel·la que flirteja amb l’autoficció. Ambientada entre Terrassa i Barcelona, descriu les desventures d’un assassí en sèrie que per coordenades temporals podria ser un alter ego de l’autor. Ernest Calvo, el protagonista d’aquesta novel·la, és un energumen que ens pot arribar a fascinar amb el seu discurs fanàtic i brutalment honest. Salvant les distàncies, Belbel ha construït un personatge pessigat per les mateixes contradiccions vitals que van marcar la seva infantesa i adolescència.

Nascut a Terrassa als primers seixanta en el si d’una família immigrant i dividida ideològicament, Ernest Calvo és un fill de pares castellanoparlants que s’educa en una escola catalana (en el cas de Belbel, els Escolapis) i adopta com a pròpia la llengua i la cultura catalanes. Per al protagonista de Morir-ne disset, la importància de ser Ernest (la referència a Wilde és explícita) es tradueix en una urgència de ser franc. D’aquí que la novel·la es pugui llegir com una llarga confessió, que Belbel ha convertit en un monòleg tumultuós, desassossegat i torrencial, que ens accentua la impressió de trobar-nos davant d’un home pertorbat, amb trets psicòtics.

Un dels encerts de Belbel consisteix justament a explorar la intersecció entre psicosi i llengua, i sorprèn que ningú no ho hagi fet abans, tenint en compte que el quadre psicòtic té molt sovint un component messiànic. Aquí la necessitat de trobar una salvació personal es manifesta de seguida en els curtcircuits identitaris de l’Ernesto González Calvo, un jove que per tallar amarres amb els seus orígens ha d’exercir una violència sobre el seu propi nom. Suprimeix la ‘o’ final d’Ernesto, afegeix una ‘i’ entre els seus dos cognoms (per lluir un ridícul González i Calvo), i finalment acaba invertint l’ordre dels cognoms per des-espanyolitzar la seva identitat. L’Ernest abraça la llengua catalana amb una pulcritud fonètica i sintàctica impecable, amb aquella fe del convers que porta la puresa al límit, amb un zel exagerat. De fet, es desespera quan s’adona que el català està mancat de l’argot propi de la marginalitat dels baixos fons i de la delinqüència, topalls que el limiten a expressar en català les seves pulsions més malignes.

Ernest Calvo és un personatge amb el qual difícilment empatitzem, en part perquè el seu discurs, còmicament aberrant, ens obliga a prendre distància d’una manera gairebé brechtiana. És un justicier ressentit, que es rescabala dels seus complexos de classe traient les millors notes de la classe i aniquilant tots aquells individus que considera indesitjables. L’Ernest té el do de retenir la nostra atenció amb un discurs ple de meandres i digressions interessants, excursos sobre cinema, teatre, literatura o cultura popular, un seguit de referents culturals (Terra baixa, Clockwork Orange, El silenci dels anyells, John Williams, etc) que clarifiquen el seu afany de violència. Així com hi ha personatges de novel·la dels quals ens creiem els actes però no com ens els expliquen (en anglès en diuen unreliable narrator), aquí són els actes que ens semblen increïbles, però ens interessen i convencen els arguments, les idees, el discurs, que també ens situen en un conflicte interior quan veiem les atrocitats que arriben a desencadenar.

Morir-ne disset és una novel·la absorbent, que he devorat d’una tirada. Es pot llegir com un relat criminal, però no incorpora els codis del gènere detectivesc ni busca la versemblança de la novel·la negra. La intriga va per una altra banda. Aquí sabem des de la primera pàgina qui és l’assassí, i la narració ens procura en cada cas el mòbil del crim, que és sempre monstruós. En la nota de veredicte, el jurat del premi Sant Jordi l’ha qualificat de novel·la ludocriminal, un terme inexacte que més aviat s’hauria de reservar pels experiments de Màrius Serra i Oriol Comas. El jurat també hi ha vist reminiscències de l’humor absurd de Francesc Trabal, però em sembla que els referents i les fonts d’on beu Belbel són uns altres. Aquí els dimonis tenen una base autobiogràfica i ens arriben espremuts per un humor molt més desencantat.