Les dones estrambòtiques de Joan Yago

Els ianquis actuen de societat-mirall pel món occidental. Tots els seus ets i uts ens ressonen, ens influeixen i afecten, en certa manera, el nostre dia a dia. La gent americana és ben dispar, però ens han menjat tant el cap des de fa més d’un segle que la nostra identitat, pel que fa a usos i costums, acaba anant íntimament lligada a la seva. Malgrat tot, les particularitats de la societat espanyola i catalana ens donen la distància suficient per a poder veure certes actituds com marcianes i poder fer-ne befa. Joan Yago ho fa a través d’Entrevistes breus amb dones excepcionals. La va escriure fa més de set anys i la van programar primer a París i després a Montreal. Ara, la directora Mònica Bofill l’ha recuperat i junt amb l’autor mallorquí ha fet un parell de retocs per escenificar-la a la Sala petita del TNC. És un Yago més reflexiu, sense  l’esperpent calòric, però amb la mateixa dosi de mala bava intel·ligent que el caracteritza.

L’estructura en les obres de Joan Yago és important. Li agrada desmembrar el text, de vegades genera peces de trencaclosques que ordena amb un sentit, d’altres va configurant una línia narrativa cronològica a través d’el·lipsis, però sempre té la capacitat de generar escenes que s’aguanten com si fossin històries independents. De fet, algunes de les seves obres les crea així. De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és l’obra més representativa, sobretot pel que fa a la part de l’assemblea. Per això, no és d’estranyar que Yago hagués escrit aquest text que s’estructura amb cinc entrevistes, la crònica d’una notícia, una conversa de banc i quatre actuacions musicals per realitzar les transicions. Cadascuna és independent de l’altra, no hi té una relació directa, no exigeix muntar cap puzle. Si de cas, l’element comú –menys en la primera escena- és la presència de la mateixa entrevistadora, de tendència demòcrata, amb perfil progressista, a priori, empàtica i inclusiva. Les seves entrevistades són dones excepcionals perquè marquen l’excepció. De fet, gairebé es podrien definir com a estrambòtiques, sigui pel seu pensament, per la seva manera de ser o pel seu físic.

El títol podria bé transmetre un missatge feminista que no acompleix. Encara que estiguem a la setmana del 8-M, la cosa no va per aquí. De fet, en la primera entrevista apunta contra un element que enguany s’ha erigit en símbol feminista i que dista molt de ser-ho: la Barbie. Elisabet Casanovas dona veu i cos a una model ucraïnesa que busca ser la Barbie humana, l’ideal de perfecció física. La veu en off que l’entrevista, que diu ser extraterrestre (els Marcians de TV3 potser hi tenen alguna cosa a dir?), li fa preguntes punyents per despullar la seva estupidesa. Després entrem a casa de la política Susan Rankin (Anna Barrachina) de la mà de l’entrevistadora (Mònica Almirall). Tot i que l’aparença ens recorda a Hillary Clinton, l’ideal de Rankin és 100% trumpista. És entrevistada perquè ha tingut la genial pensada que en el seu estat, Nevada, es proporcionin armes a les nenes i noies adolescents per defensar-se de possibles violadors. L’entrevistadora fa el seu paper de fiscalitzadora, intentant fent-la caure en les seves contradiccions. Amb qui resulta ser més tendra i conciliadora és amb Rose Mary Powell (Muntsa Alcañiz), una anciana que ha decidit a la seva edat tornar a la infància i ser una nena de sis anys. Si en les dues primeres entrevistes sentíem rebuig, en aquesta empatitzem i sentim tendresa per aquest personatge trastornat, però que viu la seva nova identitat amb força. La Rose hauria pogut agafar una arma i sortir a disparar a tort i dret com acostuma a passar per aquelles contrades. Però fugir de la realitat d’aquesta manera (tot i que ella n’és conscient de la seva edat real) em sembla ben assenyat. L’entrevistadora ara parla amb Roberta Flax (Yolanda Sikara), una dissenyadora, una científica, una enginyera, una d’aquestes persones que busquen solucions innovadores per la vida. En el seu cas ha creat un humanoide en el qual pot trasplantar un cervell humà. La solució a la mortalitat: descarregar ments humanes en cossos artificials. El discurs tecnològic neoliberal pot resultar enlluernador, però l’autor treu l’as de la màniga quan fa aparèixer un cap robòtic (un meravellós animatronic dissenyat per Gadget Efectos Especiales) amb un cervell humà. No és un cervell qualsevol. La ironia fina de Yago excel·leix quan aquest cap es posa a cantar el “That’s life” de Frank Sinatra. Finalment, l’entrevistadora, ara des d’un set d’un programa televisiu, fa seure a dues dones d’estètica cowboy que han triomfat en un talent show de cant. Una d’elles (Miranda Gas) té la pell blava per ser consumidora habitual de plata col·loidal. Descobreixo ara que aquest col·loide se subministra com si fos un xarop. La sàtira de Yago –més contingut que en l’escena semblant del De què parlem…– fa befa dels rednecks que desconfien de la ciència i la sanitat i defensen solucions estúpides que acaben alterant el seu cos, i encara creuen que estan millor que mai. L’entrevistadora (més incisiva que mai, el format de show televisiu l’obliga) i una doctora, lògicament aniran a la contra.

Però l’obra és més que aquestes entrevistes. També hi ha una escena on es relata a tres veus (com si fossin tres coristes) un accident mortal ocasionat per un cotxe autònom –un altre cop incidint amb els perills de certa tecnologia incontrolable-, i una escena, segurament afegida en aquesta nova adaptació, on tres homes, tres senyoros, critiquen les tres entrevistes amb ínfules aparentment intel·lectuals. I deixen anar al final que ara són ells els qui estan invisibilitzats. El contrapunt, encara que ficat amb calçador, funciona i desperta les rialles, molt més contingudes que l’habitual en una obra de Joan Yago. També són remarcables les actuacions de soul o country de Yolanda Sikara, Miranda Gas (esplèndides veus, ambdues) i les actuacions com a coristes d’Anna Barrachina i Elisabet Casanovas. Una obra amb soul sempre entra bé.

El retrat exacerbat d’aquelles personalitats tòxiques és marca de la casa i hi ha poca gent que ho sàpiga fer millor que el mallorquí. Però aquí, recolzat per una escenografia àmplia i freda de Joana Martí i una direcció d’actrius amb el fre de mà posat, no hi ha l’efecte calòric, l’in crescendo usual de bestieses humanes que sempre fa trencar de riure tota la platea. Tanmateix, potser la distància emocional amb uns personatges massa ianquis tampoc ajuda. L’estructura episòdica, com és habitual, genera desigualtats: sempre hi ha alguna història que encaixa menys que les altres, i amb aquestes entrevistes breus també passa. De totes maneres, sempre és un gust endinsar-se en les faules distòpiques, però realistes, de Yago. Un teatre polític que sap furgar en les ferides més obertes de la nostra societat. Yago no cicatritza, si de cas posa pebre a la ferida.

Núvol se suma a la campanya Cap butaca buida. Us animem a omplir els teatres el dissabte 16 de març. Pots comprar la teva entrada per aquest espectacle aquí.