La rereescena del Còmic

Aquesta temporada Els Pirates Teatre celebren els seus vint anys com a companyia. La tardor passada estrenaven la molt brossiana La setena porta al Centre de les Arts Lliures, i ara, amb idèntica despesa energètica i la capacitat de fregolisme intacta, porten a El Maldà Els secundaris, un espectacle ambientat al Paral·lel dels anys vint –més concretament, a un camerino del Teatre Còmic– i que ret homenatge a les actrius i als actors de repartiment i figuració.  

Sempre ve de gust revisitar els gèneres populars i les arts parateatrals que proliferaven al Paral·lel de principis del segle passat i que de tant en tant retornen a la cartellera en formats i registres diversos. Pensem, per exemple, en L’emperadriu del Paral·lel de Lluïsa Cunillé, o en el Parné de Glòria Ribera. L’espectacle de varietats i el “vodevil arrevistat” és el suggeridor teló de fons que Els Pirates, novament amb Adrià Aubert a la direcció escènica, fan servir a Els secundaris per reivindicar les actrius i els actors que ningú mai recorda, però que resulten imprescindibles perquè l’espectacle rutlli i els protagonistes brillin.

L’escenografia d’Enric Romaní evoca un camerino amb tocador i utillatge –la safata de la criada; els maniguets per al número aquàtic i “fresquibiris”–, però també les cametes que desemboquen al temut i alhora cobejat escenari, i fins i tot –gran troballa plàstica– les cordes i els contrapesos per a l’aixecament del teló. Molt ben cuidats estan també el figurinisme i la caracterització, a càrrec de Maria Albadalejo, que assorteix els intèrprets de robeta llampant i mil i un complements per al xou. Cal destacar igualment el complex i acurat disseny de so de Damià Duran, que aporta tot d’informacions –cançons, aplaudiments, crits, xiulades– del que passa a l’escenari, treballat aquí com a extraescena sonora.

Les estrelles del xou –i hàbils dramaturgs!– són Laura Aubert i Bernat Cot, majorment en el rol d’actors secundaris que, sempre menystinguts i intercanviables –“Semblem bestiar en una subhasta”–, passen la vida fora de focus i a la vora del precipici –el de la misèria i l’oblit–, maldant per aconseguir unes línies de text o per formar part del cos de ball en un número vistós. Recordem que no fa pas gaire Berta Giraut, des d’un altre lloc i en un to ben diferent, tematitzava el destí o la fortuna de les actrius de repartiment a La segona millor.

Però, a banda d’interpretar dos còmics malaguanyats, Aubert i Cot assumeixen una infinitat de personatges, molts d’ells per homenatjar els oficis del teatre –hi fan acte de presència, entre d’altres, una expeditiva sastressa, un regidor desorientat i una veterana vedet passada de voltes–, i tracen un retrat d’època que compta amb les intervencions estel·lars d’un emperrucat crític teatral, de la invasiva mare d’una aspirant a artista –“Arregla’t les plomes, que vas feta un pingo, nena”– i, fins i tot, de l’empresari Manuel Sugrañes, que convoca autors i pixatinters a un espectacle de varietats com si es tractés d’un estrenu de Guimerà. En off o fugaçment assumits pels intèrprets, apareixen també la vedet Tina de Jarque, la cupletista Perlita Greco i Josep Santpere, el rei del vodevil. Amb la inclusió de temes com Mingo si vas a París i Tu tens la clau, que cantaven el gran Alady i la tiple de sarsuela Enriqueta Serrano, Els Pirates ens recorden que el Districte Cinquè també s’expressava en català, en un registre d’allò més popular i ric en hibridacions. L’espectacle es presenta ben farcit de referències al Barri Xino d’aquell primer terç de segle, amb les seves sòrdides cases de dormir i les d’alcavoteria, i amb el carrer Conde del Asalto com a paradís del gènere ínfim.

En aquesta comèdia vodevilesca, on té cabuda fins i tot un apunt de sororitat avant la lettre, s’acaba imposant la solidaritat de classe i d’ofici entre actors secundaris que fan de criades i aguantadors de palmeres, “arreplegats i morts de gana” que paguen abrics a terminis i bescanvien actuacions estrafolàries per nits de pensió. Amb un fregolisme delirant, Laura Aubert i Bernat Cot encadenen accions a un ritme frenètic i fan circular els seus personatges –artistes i professionals del món del teatre, però també intrusos i passavolants– per portes i cametes, fent gala d’una admirable vis còmica i esmerçant-hi un sens fi de recursos: instantànies composicions posturals, rictus hiperbòlics, tramposes ubiqüitats i desdoblaments, mutis insospitats, perruques i postissos. Novament ens guanya l’humor blanc i enfiladís d’una companyia bregada en el petit format i amb vint anys d’ofici. Tot un exemple de tenacitat i d’amor per la professió –i la tradició!– teatral.