La meva primera ‘rave’

El rave (Raphanus sativus) és una hortalissa d’arrel conreada dins la família de les Brassicaceae. Si pronunciem la mateixa paraula en anglès (/reɪv/) tindrem la definició d’una festa autogestionada, que pot arribar a durar diversos dies i que normalment se celebra a l’aire lliure o en algun espai fora del sistema capitalista. La música d’una rave sol ser electrònica i repetitiva, ideal per convertir-se en una banda sonora sense fi. Si dilluns ens despertàvem amb la notícia de les raves a Sarral i a Torà, la setmana passada el Lliure de Gràcia va estrenar RAVE, un espectacle per a tots els públics de Sílvia Delagneau. Visca la polisèmia.

Els espectacles familiars s’han de veure als passis escolars. A casa sempre ho hem dit. Els espectadors més baixets són els més sincers, ja que no tenen cap mena de filtre (ni pietat) i si l’espectacle no els interessa, ho expressen sense vergonya. I a més, d’aquesta manera ens estalviem els “progenitors retransmissors”, aquells que es dediquen a relatar l’espectacle fil per randa a la seva prole, com si les criatures fossin incapaces de digerir allò que veuen o, fins i tot, decidir per elles mateixes si els agrada o no. Vaig assistir a RAVE un dijous al matí, on a part d’uns alumnes de primària i els seus mestres també hi havia alguns programadors, una productora molt flamenca i fins i tot els alumnes del Màster CRIC. El millor públic.

L’equip de RAVE és, i ja em perdonaran el tòpic de crític d’antes, d’autèntic luxe. La gran Sílvia Delagneau (escenògrafa, figurinista i creadora escènica) ha ideat i dirigit una proposta que compta amb textos d’Albert Arribas, espai escènic de Max Glaenzel, vestuari de Marcos Morau, il·luminació de Raimon Rius i música i espai sonor de Clara Aguilar. Tots i totes són uns cracs en lo seu, i que s’hagin unit en una proposta familiar demostra que, de vegades, l’espectacle més estimulant de la cartellera barcelonina té una edat recomanada de 6 a 10 anys. Com que servidor de vostès és jove d’esperit, va xalar com un nen.

RAVE està protagonitzada per una paleontòloga, una DJ i un rave. La primera s’assembla moltíssim a Mary Anning i li posa cos Anabel Labrador, que fins ara havíem conegut en el paper de productora teatral. La seva faldilla negra amb crinolina ja és tot un món, un cosmos on perdre’s, que sembla que en un moment o altre pugui engolir una criatura despistada. Com ens demostra molt bé la Tilda Swinton a Orlando (Sally Potter, 1992), la història de la moda femenina ha convertit les dones en mobles, durant moltes èpoques, i el segle XIX no va ser una excepció. Però la Labrador es mou gràcil entre la quitxalla, conformant una massa negra com la gola del llop. Perquè encara no hem dit: les criatures ocupen l’escenari, mentre que als adults ens fan seure a platea. Cada petit espectador rep un impermeable negre, convertint el grup en una massa fosca, tranquil·la o hiperactiva (depenent del trastorn de cadascú) que es mou lliurement o jeu a l’espai. L’escenari de RAVE és una gran cova, i només calen uns fantàstics telons pintats (dibuixos originals de Jordi Castells) i la il·luminació de Raimon Rius per fer la màgia. La llum, l’espai i el vestuari d’aquest espectacle són de les coses més boniques que he vist en molt temps.

La discjòquei de la sessió és una ratapinyada, interpretada per una Clara Aguilar amb grans orelles, ales negres que semblen una gran llaçada i ulleres de sol com les de Gary Oldman a Dràcula. Mai havíem vist aital criatura amb aquest glamur, allunyada tant de la virilitat estrafeta d’un Batman com de la repulsió que fan aquestes rates voladores. Aguilar és la responsable de l’espai sonor, que oscil·la entre el piano, l’electrònica, el sampleig d’elements naturals i la tempesta sonora de la “Rapsody in blue” de George Gershwin. I encara ens falta parlar del rave. Aquest no podia ser interpretat per ningú altre que no fos Carles Pedragosa, l’actor més versàtil del teatre català. Fa temps que ho repetim: volem més Carles Pedragosa als nostres escenaris. El rave de RAVE és un ésser no binari, una mena de drag queen comestible amb una indumentària que és alhora verdura i bola de discoteca. Sí als lluentons grossos com botons. Marcos Morau, estimat: aquest vestuari és MOLT FORT. Hortalissa que pronuncia molt bé la “rrrrr”, tubercle amb mans de jazz, reina del submón que surt a la llum d’una estrebada… El rave de Pedragosa ja mereixeria, per si sol, una sèrie d’espectacles, un spin-off teatral. El rave va al mercat. El rave compra sabates noves. El rave fa la declaració d’hisenda.

I no explicaré més coses d’aquesta proposta estupenda de només quaranta-cinc minuts de durada. Sí molt gran a fer les coses curtes. Dins d’una caixa escènica tot és possible, i a RAVE els més petits experimentaran tota mena de fenòmens meteorològics mentre els grans s’ho miren, asseguts a la butaca, desitjant tornar a tenir vuit anys una altra vegada. L’evolució de les espècies es pot explicar de meravella amb una simple llista de paraules, i una festa es pot celebrar a qualsevol lloc, també entre cametes o sota la pinta. La màgia del foquista. RAVE, ai, hauria de girar per tot arreu i part de l’estranger. Una meravella com aquesta ha de ser vista pel màxim de persones possibles, petites i grans. Si quan anava a l’escola m’haguessin portat a veure aquest espectacle, estic ben segur que encara avui el recordaria. Visca els raves i les raves de Catalunya!